El paisatge del carrer de Broken Hill, la ciutat rural, "l'accessible interior" d'Austràlia, vist des de la perspectiva de la realitat libanesa. Cases, ordenades, algunes boniques, algunes amb nens jugant davant, xoquen amb sons que vénen de fa molt temps, tal vegada d'una de les moltes guerres de Beirut, tal vegada fins i tot de guerres futures. Allí, la repetició exponencial posa l'apatia en una carrera cap a la col·lisió amb la por, que els silencis mutilats interrompen, només per a interrompre la vida quotidiana i enviar una ona de xoc a través d'una lent de color rosa. La qüestió de la responsabilitat sorgeix llavors per a exigir, si no una resposta, una pausa per al dolor, per a la consideració a causa dels límits dels sentits i la centralitat del dolor i la tristesa del cos, de qualsevol cos.