(...) Sense cap pudor, el 28 de febrer, en plena emergència per Coronavirus –en 5 dies s'havia arribat als 110 infectats oficials a la zona, ja fora de control–, la patronal industrial italiana, Confindustria, va iniciar una campanya en xarxes amb l'etiqueta #YesWeWork. "Hem de abaixar el to, fer entendre a l'opinió pública que la situació s'està normalitzant, que la gent pot tornar a viure com abans", va dir el president de Confindustria Llombardia, Marco Bonometti, als mitjans. El missatge del vídeo promocional per als socis internacionals era un despropòsit: "S'han diagnosticat casos de Coronavirus a Itàlia, però com en molts altres països", minimitzaven. I mentien: "El risc d'infecció és baix". Donaven la culpa als mitjans per un injustificat alarmisme, i al mateix temps que mostraven a obrers treballant a les seves fàbriques presumien que totes les fàbriques continuarien "obertes i a ple rendiment, com sempre". Tan sols cinc dies després va esclatar l'enorme brot de contagis i morts que va acabar sent el més important d'Itàlia i d'Europa. Però ni així van retirar la campanya, ni molt menys es van plantejar tancar les fàbriques. Extracte de l'article: Bèrgam, la massacre que la patronal no va voler evitar. L'àrea d'Itàlia més devastada per la Covid-19 és un gran pol industrial. No es va declarar mai zona vermella a causa de les pressions dels empresaris. El cost en vides humanes ha estat catastròfic. Alba Sidera, Roma, 10/04/2020  

El desig d'amplificar la mirada, d'allunyar, de distanciar cada vegada més la capacitat dels nostres ulls a través de diferents tecnologies (binoculars, microscopis, satèl·lits), amaga la voluntat d'acostar-se a les imatges de l'extrema distància, de l'extrem desapego: la mort. Mort en viu, el temps en viu de la imatge electrònica és l'extrema necroscòpia tecnològica regalada a la nostra mirada: la carn es desplega, el desig, la tensió es consumeixen i es descomponen, moment rere moment, "fotograma" a "fotograma". La glaciació temporal del cos de la imatge fotogràfica i cinematogràfica s'obre en el caos del vídeo provocant retorns impredictibles a la vida, una vida feta de llum i de moviment. Les mirades de les diverses guerres han aconseguit el seu camí des del canó del rifle fins als binoculars de la lent de les càmeres: apuntem els nostres ulls, mirem, desitgem, matem, veiem la mort (en viu). El vídeo va ser realitzat per a l'exposició:"Tazio Secchiaroli, the original paparazzo", galeria Photology, Milà.1996.