(...) Sense cap pudor, el 28 de febrer, en plena emergència per Coronavirus –en 5 dies s'havia arribat als 110 infectats oficials a la zona, ja fora de control–, la patronal industrial italiana, Confindustria, va iniciar una campanya en xarxes amb l'etiqueta #YesWeWork. "Hem de abaixar el to, fer entendre a l'opinió pública que la situació s'està normalitzant, que la gent pot tornar a viure com abans", va dir el president de Confindustria Llombardia, Marco Bonometti, als mitjans. El missatge del vídeo promocional per als socis internacionals era un despropòsit: "S'han diagnosticat casos de Coronavirus a Itàlia, però com en molts altres països", minimitzaven. I mentien: "El risc d'infecció és baix". Donaven la culpa als mitjans per un injustificat alarmisme, i al mateix temps que mostraven a obrers treballant a les seves fàbriques presumien que totes les fàbriques continuarien "obertes i a ple rendiment, com sempre". Tan sols cinc dies després va esclatar l'enorme brot de contagis i morts que va acabar sent el més important d'Itàlia i d'Europa. Però ni així van retirar la campanya, ni molt menys es van plantejar tancar les fàbriques. Extracte de l'article: Bèrgam, la massacre que la patronal no va voler evitar. L'àrea d'Itàlia més devastada per la Covid-19 és un gran pol industrial. No es va declarar mai zona vermella a causa de les pressions dels empresaris. El cost en vides humanes ha estat catastròfic. Alba Sidera, Roma, 10/04/2020  

Obra col·lectiva no comercial dedicada a la lluita activa contra la publicitat, la televisió estúpida, la premsa servil, la cultura del consum, la ideologia neoliberal i el ball emmascarat de la política.

Documental italià sobre l'ús del cos de la dona a la televisió: Comencem amb una urgència. La constatació que les dones, les dones reals, estan desapareixent de la televisió i són reemplaçades per una representació grotesca, vulgar i humiliant. La pèrdua ens sembla enorme: la anul.ació de la identitat de les dones passa sota la mirada de tots, però sense que hi hagi una reacció adequada, ni per part de les dones mateixes. A partir d'aquí, es va obrir camí la idea de seleccionar les imatges televisives que tenien en comú la utilització manipuladora del cos de les dones, per explicar el que està passant, no només a qui mai mira la televisió, sinó a qui la mira, però 'no veu'. L'objectiu és interrogar i preguntar-se sobre les raons d'aquesta anul·lació, un veritable 'pogrom' del qual tots som espectadors silenciosos. Després, el treball va posar de relleu la desaparició de rostres adults a la televisió, l'ús de la cirurgia estètica per anul·lar cada petjada del pas del temps i les conseqüències socials d'aquesta anul.lació.