2017 - El taller invisible

/ TONI SERRA *) ABU ALI

Toni Serra *) Abu Ali

Una activitat en el marc de la programació d'OVNI per aquest 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que proposa -amb l'ajuda de vídeos i textos- endinsar-nos en la noció de l'invisible. Impartit per Toni Serra (Abu Ali), el taller fa un recorregut que va d'allò polític a allò poètic, o de la poesia a la mística.

De la invisibilitat forçosa a la permanent exposició al panòptic. La imatge com a vel. Túnels de realitat. La realitat del somni. Creuant a l'altre costat. De la contemplació. L'u i el múltiple.

Estàs adormit i la teva visió és il·lusòria, tot el que veus és pura imatge. (1)

La gegantesca maquinària audiovisual del capitalisme funciona -igual que les seves altres màquines- sota una pulsió extractivista; la vida apareix davant d’ella com un interminable jaciment a explotar. En presència d’una tal voluntat instrumental, és lògic contraposar-hi un mètode basat en la col·laboració, la immersió i el compromís; que teixeixi els creadors d'imatges amb el seu entorn i no els converteixi en mers agents d'aquesta maquinària. Tanmateix, és de témer que això, per si sol, sigui del tot insuficient i reversible, si no va acompanyat d'una crítica radical de la noció de visió que s'ha imposat en la cultura dominant global, si no es considera la seva capacitat d'extreure, però també la d’implicar i projectar, si no es desconstrueix un llenguatge visual que implementa la colonització del temps i de la percepció...

Normalment associem la imatge amb la visió, però en la societat del capitalisme global, l'ús espectacular (2) de les imatges ha convertit la seva visió en una forma de ceguesa, creant un imaginari teixit per una quantitat ingent d'imatges que es van renovant i al mateix temps replicant sense solució de continuïtat. Un teixit que es va espessint fins a formar un atapeït vel d'imatges que no només impedeix la visió i mediatitza l'experiència directa, sinó que tendeix a colonitzar les realitats i els nostres somnis, mentre espolia els jaciments de fantasies (3), i els imaginaris personals o comunitaris. Una realitat dominant que amenaça el teixit de realitats altres, que amenaça amb esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de vida, afectes... Com si mil biblioteques d'Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus quefers, en els seus llocs, ja estiguessin cremant de nou.

Sovint s'insisteix en el caràcter manipulador de la imatge mediàtica, la seva capacitat de desviar, pervertir, girar els sentits i crear una visió de la realitat completament esbiaixada en benefici dels grans poders econòmics. Una gran maquinària de producció audiovisual, aparentment diversa, en mans d'unes poques corporacions privades, estatals o híbrides. Però el seu veritable poder no radica tant en negar, forçar, manipular -la qual cosa sempre genera resistència i per tant oposició-, com en afirmar, construir, constituir, donar un lloc i un sentit; és a dir, construir un imaginari i oferir un lloc, un paper, un rol, ja sigui individual o col·lectiu, en aquesta pel·lícula màster que hores d’ara es projectarà sota l'epígraf de realitat . Sens dubte, es tracta d'una realitat tan real com ho podria ser un parc temàtic o un super mall , que simulen places, músics de carrer, i fins escenes d'acció....

Aquesta realitat espectacular es teixeix sota la constant i alta centrifugació de les etiquetes: informatiu, ficcional, publicitari, educatiu, entreteniment, entrenament..., entremesclant aquests valors, no només temàtica o conceptualment, sinó també en la seva sintaxi de consum, permutant-les en el temps i l'espai fins que esdevenen indistingibles, o bé de distinció irrellevant, en ser consumides i digerides en un mateix segment vivencial.

Amb l'impuls de les noves tecnologies de consum, entreteniment i sociabilització, els mitjans audiovisuals han experimentat una radical mutació i hibridació. Han cedit en part l'oligopoli dels mitjans de producció audiovisual per a ser complementats (i contrastats) per la massiva disseminació de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges. S'han hibridat amb altres mitjans basats en micro segments d'informació i opinió..., creant una densa atmosfera mediàtica en la qual les notícies televisives, la publicitat, els videojocs, el cinema, els publireportatges i les xarxes socials, s'autoreferencien constantment. Inspirats en les tècniques de màrqueting i enriquits per la informació personal, que voluntàriament es cedeix en les anomenades xarxes socials, s'ofereix també un rol espectacular a les veus crítiques. Tot implementant una nova versió del panòptic, ja que allò que tenen de social aquestes xarxes s'acaba en la seva propietat, gestió i ús de les dades que acumulen.

Ja no només es projecten models sobre un espectador passiu, a l'estil de l'antiga fàbrica dels somnis hollywoodians, sinó que s'ofereix i s'incentiva una oportunitat participativa, una interactuació que involucra l'antic espectador i li atorga un rol protagonista en un guió ja pre-escrit. Les històries, sentiments, drames personals i col·lectius, les aspiracions, desitjos, somnis, temors, aversions i filies, les emocions i idees, són considerats com la matèria primera que alimenta la gran maquinària acumulativa, sempre dirigida a la màxima obtenció i continuïtat de beneficis en forma de capital financer o cognitiu. En aquest context, la lliure participació i interactuació, com va saber veure Pasolini, conviu paradoxalment amb l'espoli i la despulla, l'explotació dels ingents jaciments vivencials, culturals, realitats personals i col·lectives de qui hi participa, la realitat de les quals esdevé productiva o bé és suspesa. La matèria primera és administrada segons la lògica econòmica del màrqueting i la política del control, extreta per a formar part del timeline (4), filtrada i retornada a la pantalla en forma d'imaginari global.

El poder dominant es projecta en un imaginari abocat a allò que és extern, però això no significa que s'exerceixi únicament en les formes i en les superfícies, sinó que motiva i força a que tot interior –anònim, ocult, insignificant– flueixi cap a la superfície, es redueixi a la mateixa, es mostri, es publiciti i, al final, sigui només aquesta exterioritat. Solament així és possible establir la seva completa cartografia, agrupar i produir les seves identitats... adjudicar-li els seus experts i destinar-li les seves mercaderies.

Realisme capitalista.

El so mni de l'època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un so mni angoixant que us deixa més exhaustos encara. És l'anestèsia que requereix una anestèsia encara més profunda. (5)

Aquest és el somni del qual emana l'anomenat realisme capitalista (6), que afecta sobretot la població de les zones centrals de la globalitat, en les quals tendeix a aparèixer com un sistema injust però sense alternativa imaginable. Fisher, autor d'aquest terme, el planteja com la impossibilitat que en un marc capitalista quedin espais per concebre formes alternatives d'estructures socials.

El realisme capitalista, tal com l’entenc, no es limita a l'art o a la forma quasi propagandística amb què funciona la publicitat. Seria més aviat una atmosfera que tot ho impregna, condicionant no sols la producció de la cultura, sinó també la regulació del treball i l'educació, i que actua com una espècie de barrera invisible que limita, restringeix el pensament i l'acció. (7)

El realisme capitalista, implantat a l'estil d'una ideologia hegemònica, consisteix tant en la convicció de que no hi ha alternativa al paradigma d'organització social capitalista, com en els seus propis mecanismes de reproducció i disseminació entre la majoria de la població.

Com hem vist, la indústria de la imatge i els mitjans de comunicació són fonamentals per a projectar en la pantalla social aquest realisme capitalista. D'entre els mecanisme

dissabte, 10 d'abril, a les 20h

CRA’P presenta en col·laboració amb els Arxius OVNI – Observatori de Vídeo No Identificat , un programa de vídeo amb col·loqui posterior sobre el món intermedi: entre lo visible i lo invisible, el somni i la vigília…

“ Le Grand Jihad” de Vincent Moon, 9’ (França / Txetxènia). Sense diàleg.

Una de las pràctiques més belles i significatives de la gran jihad és la cerimònia ritual del dhikr (zikr). Paraula àrab que significa record…una reconnexió íntima- però dintre d’una cerimònia col·lectiva- amb el misteri de lo Real… es a dir amb lo indefinible, irrepresentable, inapropiable... fora de tota mesura, física o racional.

“ Racines Lointaines“ de Pierre Yves Vanderweerd, 70’ (Mauritània / Bèlgica). VOSE.

Viatge a través de Mauritània en busca d’un arbre, en el camí trobades amb homes i dones que comparteixen les seves maneres de veure el món i la vida. Per a alguns l’arbre és una senyal del món invisible, o una crida des de la llum…per altres és un arbre que solament es veu quan et perds.

“ Trance with the Green Man” de toni serra *) abu ali, 8’ (Marroc). Sense diàleg.

Una cerca de Al-Jádir الخضر‎, el mestre interior. Al-Jádir, literalment el que reverdeix, habita el món intermedi, la terra de ningú. El fi interstici entre lo real i lo irreal, la vida i la mort, el somni i la vigília.

Places limitades amb reserva prèvia: info@cra-p.org / 666 763 504

CRA'P - pràctiques de creació i recerca artística

08100 Mollet del Vallès

http://www.cra-p.org/

http://www.cra-p.org/

La pel·lícula està basada en el culte de les ànimes del purgatori, a Nàpols. Es diu que els morts són abandonats, sense nom. Diuen que criden en somnis, però de vegades apareixen al mig de la multitud - algú que t'està mirant. Aquests morts demanen un reconeixement, llavors s'adopta un crani, un dels milers de restes humanes del soterrani de la ciutat. D'aquest culte, practicat fins fa pocs anys, queden les empremtes, els costums, les creences.

Somnis i mort. El somni com un passatge entre móns paral·lels, un cap esborrador dels límits entre allò real i allò irreal, entre la vida i la mort. "Quan dorms, t'alliberes del pes del cos i els sentits es tanquen als oceans de l'existència. Altres sentits s'obren cap al món ocult com l'ull, l'oïda, l'olfacte, la boca, la mà, el peu i un altre cos. Es veu, se sent i es prenen mossos de menjar del món ocult, es parla, es camina, es recorren i arriben a regions llunyanes, ja que la distància no està emmascarada. És un cos més perfecte que aquest. En aquest cos es dóna amb freqüència l'habilitat de volar, caminar sobre l'aigua o entrar al foc sense cremar-se. No vagis a pensar que són paraules buides, és una realitat; el somni és el germà de la mort ". “Manifestaciones de la Belleza” Najmudin Kubra. SXII Persia.

vídeos del projecte

Un captivador missatge per a temps ombrívols

La música com mastegar

La música està per a ser feta 1

Buit i música en occident

L'antisol negre — //Silenci en el despertar dels mons//

Invitació al film-trance: Projecte de recerca & Live Cinema amb Vincent Moon

Interrompre el soroll del món, disposar-se a la receptivitat i l'escolta, obrir-se a la co-animació del món.

Una recerca, una setmana d'encontres sonors - amb una sessió de Live Cinema o Film-Trance al CC Convent Sant Agustí.

Vídeos del projecte aquí

Enfront de la barbàrie monòtona i desballestant dels mitjans i les xarxes que ens fan veure sense veure, que simplifiquen la realitat reduint-la a esdeveniments espectaculars i violència, Vincent Moon ens convida a parar les màquines i sortir a l'encontre.

Sortir de l'hipnòtic flux redundant del scroll infinit dels algoritmes.

Interrompre el soroll del món, no per a evadir-se de l'horror de la guerra en curs, o de la clara percepció d'una civilització que avança cap a l'abisme.

La manera de mostrar el món contribueix a canviar la forma en què el veiem,

canviar la manera de mirar modifica sensiblement un món inundat d'imatges.

Vincent Moon , filmmaker independent i explorador sonor, que porta déu anys recorrent el món, estarà una setmana de viatge amb nosaltres entre Barcelona i les muntanyes del Pirineu, anant a l'encontre de músiques conegudes i desconegudes, i d'un art invisible de viure i resistir.

Vincent Moon diu: «Anhelo retrobar, reelaborar un vincle amb tonalitats i ritmes ancestrals, formes de trànsit...». Des del Dhikr (record) de tariques sufís a Txetxènia, Etiòpia o Turquia; fins a mesos a l'interior del Brasil o del Perú, o incursions a Jakarta, l'Argentina o el Marroc: «Una espècie d'etnografia experimental, tractant d'hibridar tots aquests gèneres de trànsit i de música en diferents llocs del món. (...) Crec que estem gravant per guanyar una certa complexitat. (...) Per reinventar la vida d'avui hem d'elaborar noves formes d'imatges. I és molt senzill. Cal sortir a l'encontre. (...) Trenques les barreres en l'encontre amb el cos més que amb el saber. Això és el que em va ensenyar viatjar, a confiar en la memòria del cos més que en la memòria del cervell. El respecte és un pas endavant».

Els aborígens australians deien que «tot dormisqueja sota la superfície de la terra esperant ser cridat ». — En el viatge acústic i visionari amb Vincent Moon sortim a l'encontre de veus que continuen cantant entre les ruïnes, cridant a l'existència a una altra vida, una altra realitat, una altra veritat.

«Quan arribo a un lloc, pregunto i em pregunto què és important filmar avui?» — La visita de Vincent Moon té dos vessants: d'una banda explorar algunes experiències que és «important filmar avui»; d'altra banda, un moment de trobada i projecció a Barcelona, amb el seu Live Cinema —exploració sonora i visual—.

El treball de Vincent Moon connecta amb una de les recerques obertes en l'Observatori de Vídeo No Identificat: Silenci en el despertar dels mons . En un primer moment, aquesta recerca partia de prendre seriosament l'experiència visionària, i d'investigar les formes en les quals es desplega, entre les esquerdes d'aquest món, des del Surrealisme fins a l'ocàs actual del laïcisme naturalista. En un segon moment, que hem anomenat durant la recerca: El mirall de la nit («Miralls: ningú encara ha descrit, sabent-ho,/ què sou en el vostre ésser./ Vosaltres, com a intersticis del temps,/ plens només de forats de sedàs./ Vosaltres, malbaratadors encara de la sala buida,/ a l'hora del crepuscle, vastos com a boscos...»); i ara, en l'exposició i el projecte: L'antisol negre , part de prendre seriosament la intuïció de Rilke en els Sonets a Orfeu : «Gesang ist Dasein» (Cantar és existir).

«Però els grans antisols negres , pous de veritat en la trama essencial, en el vel gris del corbat cel, van i venen i s'aspiren l'un a l'altre i els homes els diuen ABSÈNCIES» (René Daumal) «Aquestes esplendors, l'objectiu de l'ésser humà és el de recollir-los (...) I és, lluitant justament contra la inèrcia del cos i el somni de l'ànima, practicant tècniques del despertar —despertar físic, despertar mental— una espècie de "llarga, immensa i raonada alteració de tots els sentits", que permeten vèncer l'ordre material i espiritual d'aquest món, en fi, portant una contra-vida» (Jacques Lacarrière, Les gnostiques ).

“El meu viatge espiritual m'havia dut des de la terra de Ahuramazda al regne d'Al·lâh. Vaig arribar a creure que existeix un sol déu, el déu de la llum, la bondat i l'alegria. Un déu que no habita ni en la muntanya ni en el mar, ni en la ciutat ni en els santuaris, sinó en les ànimes humanes que l'adoren”. Aryana Farshad.

Teoria i pràctica de les cures

La soledat està en alça. "Allò que el discurs estàndard amaga és que la "normalitat" de las jornades de quaranta hores setmanals, més guarderia, més una àvia per als moments de necessitat, és no simplement millorable, sinó directament inacceptable".

                                                                                                                                                  CAROLINA DEL OLMO,   On és la meva tribu?

A Suècia, punt extrem en les tendències occidentals dins l'àmbit protestant, més del 50% de la població viu sola. La gent també mor sola, oblidada de tothom, després de tota una vida impulsada per un afany d'independència privada i d'adequació a la norma social, de comoditats i d'una socialitat just without phisical contact . El somni d'una vida independent, alliberada dels vincles comunitaris i de la família patriarcal, s'ha revelat un malson de soledat, tristesa i buit existencial.

Hem de travessar les oposicions binàries que pretenen fer-nos elegir entre dues opcions, l'una dolenta i l'altra pitjor. No es tracta de tornar a la vella família estrictament patriarcal, però tampoc ens hem de conformar amb la soledat metropolitana. Es tracta de crear, d'assajar, altres maneres de viure i d'estimar.

“ Segons Sarah Blaffer Hrdy (l'antropòloga i primatòloga ), les femelles de rata, un cop tancades en gàbies amb les seves cries com a única companyia, es comportaven d'una manera molt semblant a les mestresses de casa nord-americanes dels anys cinquanta, amb les seves obsessions i les seves neurosis. En canvi, observades en llibertat, les mares i les seves cries mostraven un ampli ventall de comportaments diversos en tot tipus de contextos socials”.

                                                                                                                                                  CAROLINA DEL OLMO, On és la meva tribu?

Una funcionària sueca, dedicada a investigar la creixent multitud de casos de gent que mor abandonada, completament aïllada, sense ningú, es pregunta al documental The swedish theory of love: "Per a què serveix tenir un milió al banc si no ets feliç? Però no és només no ser feliç, és la immensa i somnàmbula tristesa que inunda una civilització ruïnosa, l'existència dins la qual s'esmuny en mig de l'epifania d'una muntanya de deixalles.»

«Ho heu sentit? És el so del vostre món que s’esfondra" , diuen els zapatistes. La independència individual és l'ideal catastròfic d'un món perfectament organitzat i eficient, però fred com el gel.

«Al final de la independència no hi ha la felicitat. Al final de la independència hi ha el buit de la vida, la insignificància de la vida i un avorriment absolutament inimaginable».

                                                                                                            ZYGMUNT BAUMAN, entrevista inclosa a The swedish theory of love.