A través d'una forma estructuralista i simultàniament ambigua, la realitat de la imatge s'acosta a l'abstracte, deixant enrere la posta de sol i els arbres. A mesura que entrem en el crepuscle de la imatge, ens revela el seu veritable ull: l'energia tàctil i pura de la realitat, on no hi ha res més que llum sonora i la femta del Desconegut.

Una solitud trobada a la tempesta llunyana.