Cloenda de la 20a edició del festival de vídeo d’autor FLUX. Projecció i col.loqui.
Programacions temàtiques
El Barri Xinès (work in progress) and other City films
Mass media arqueologia: una selecció dels Arxius Prelinger
Calling all Active Agents
Low Tech : Strange Weather
Each and Every One of You
Jennifer Reeder - Sadie Benning
/ CONTEXT 1994 - 2020
Programacions temàtiques
OVNI, l’Observatori de Vídeo No Identificat format aleshores per Nuria Canal, Joan Leandre i Toni Serra, va comissariar des del 1996 fins al 1998, setze sessions de vídeo mensuals i temàtiques al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA. Els programes de vídeo OVNI al MACBA, van ser els primers d’aquest tipus al museu i com a part essencial d’aquesta iniciativa, l’Observatori va organitzar i proposar també l’adquisició d’una selecció de títols de vídeos per iniciar la primera videoteca del Museu.
Les sessions OVNI al museu es van centrar majoritàriament, però no exclusivament, en l’àmbit de la identitat mediàtica i la crítica dels mitjans de comunicació i van ser una destil·lació dels programes que OVNI organitzava periòdicament a la institució veïna el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB. Les sessions van introduir gràcies al treball dels autors, els conceptes clau que descrivien tant els temps analògics dels media com l'enorme onada de xoc de l’era digital encara aleshores per arribar.
Els programes d’aquestes sessions tractaven sovint sobre la noció d’arqueologia mediàtica que era i és encara un dels pilars conceptuals de l’Observatori de Vídeo No Identificat. És a dir, l'anàlisi de materials d’arxiu “efímeres”, com ara pel·lícules educatives o de propaganda, per poder obtenir contrast i enteniment del present des del passat mediàtic. L’arqueologia dels mitjans de comunicació, la permutació, la interpretació i les diverses estratègies de transgressió dels mitjans de comunicació mitjançant l’ús deconstructiu de procediments i materials apropiats van ser un dels principals arguments estructurals d'OVNI des de la seva fundació. L’Observatori de Vídeo No Identificat volia, especialment a la dècada dels 90, promoure l’enorme potencial comunicatiu del vídeo a través del seu espectre heterodox de possibilitats. Així, en aquestes sessions hi va haver un ampli ventall d’autors i perspectives relacionades amb l’ús generós i obert del mitjà. Treballs com els diaris de vídeo de George Kuchar i els projectes en sèrie i modulars de Steve Reinke, "vídeo blogging analògic" que anticipava els usos i enteniments futurs del mitjà vídeogràfic. Iniciatives visionàries com els Prelingers Archives fundats per Rick Prelinger a Nova York i dedicats completament a la recuperació i preservació de materials audiovisuals efímers d'altra manera destinats a la desaparició. En aquestes sessions es van incloure projectes de "hacking mediàtic" com Spin, en què l’autor Brian Springer va accedir a canals de televisió satèlit i obtenir materials d'us intern o els primers exemples de "cuture jamming" i simulació de Donald Goodes i Anne Marie Léger. Seguint la tradició del vídeo scratch basat en l’ús de "found footage", alguns autors com Dara Birnbaum, Klaus von Bruch, Nam June Paik, Mathïas Muller, Craig Baldwin, Rafael Montáñez Ortiz, Herbert Distel, Peter Guyer i altres tenien principalment una actitud "digestiva" envers els mitjans de comunicació de masses, el reciclatge o la deconstrucció, la voluntat de redirigir estratègies i significats del flux mediàtic. En aquest context, el precursor i essencial treball de Bruce Conner es va mostrar per primera vegada a Barcelona en l'últim programa de les sessions del MACBA.
L’equilibri d’aquestes sessions de vídeo es trobava d'una banda en les autores que tenien com a principal preocupació utilitzar els mitjans de comunicació i el vídeo com a eina contemporània de coneixement i posicionament humà, per exemple, la relació amor-odi “identitat vs mitjà” en què treballen Peggy Ahwesh, Sadie Benning i Jennifer Reeder, totes elles sovint oscil·lant entre la identitat de gènere i la inèrcia dels mitjans de comunicació de masses, entre la càmera com a artefacte i l’ésser humà que s'hi troba al davant i al darrere. D'altra banda, en les sessions videogràfiques d'OVNI al MACBA hi havia un balanç en les que semblen ser les antípodes d'aquest enfocament conceptual relacionat amb els mitjans de comunicació, a través de noms clàssics com Bill Viola i Gary Hill, noms ja coneguts a Europa com Francisco Ruiz Infante o Adam Cohen i un programa doble especial dedicat a l’escriptor William Burroughs.
Les sessions del MACBA van ser un pas essencial per a la maduresa i consolidació de l’Observatori de Vídeo No Identificat va ser un esforç per trobar l’essència de la continuïtat futura del projecte. Es van desenvolupar amb l'ajut de Gloria Picazzo i Anna Guarro, ambdues formant part aleshores de l'equip del museu. Alguns continguts de les sessions haurien estat impossibles sense la inspiració que OVNI va trobar en el treball d’Eugeni Bonet, Andy Davies i Rick Prelinger.
4a Mostra de Video Independent & Fenòmens Interactius
/ CONTEXT 1994 - 2020
4a Mostra de Video Independent & Fenòmens Interactius
IDENTITAT vs MEDIA / 4a MVI - Mostra de Vídeo Independent & Fenòmens Interactius / OVNI 1997
La MVI&FI opta per un model d'extensa programació temàtica, sense atendre a criteris de novetat. Remunera el treball dels autors i no té caràcter competitiu, per distanciar-se d'aquesta manera del model convencional de festival.
Com en anteriors edicions, els treballs audiovisuals que presenta la MVI&FI provenen de dues fonts diferenciades. D'una banda, una rigorosa selecció de les obres rebudes a través de la convocatòria oberta, i d'altra banda, les obtingudes mitjançant el visionament en els fons de diferents arxius i programacions, o mitjançant el contacte directe amb autors.
Coma resultat, la MVI&FI es configura com una mostra de caràcter internacional, en la qual autors de trajectòries i procedències ben diverses, es relacionen dintre d'una programació temàtica.
El tema de la identitat apareix novament com un dels eixos centrals de la Mostra: identitat, en aquest cas, abordada des de l'entrecreuament dels condicionaments socials, rols sexuals, sentimentals, familiars, etc...amb aquells altres derivats de l'experiencial interior, la bogeria, el dolor, la intimitat...espectre aquest, clarament il·lustrat en els quatre programes de Noche Oscura del Alma.
En aquesta edició, per primera vegada, la Mostra planteja dos monogràfics d'autors, un d'extens, dedicat al canadenc Steven Reinke, i un altre, molt més concret a Joe Gibbons .
Presentem també una extensió del nomogràfic William Burroughs, que es va projectar a la programació regular del MACBA, amb obres que sobrepassen el camp estrictament videogràfic, per endinsar-se tant en la gènesi d'un amanera d'entendre l'experimentació visual, com en una crítica radical a la cultura i la societat actual. Són obres en les quals ell va col·laborar directament, com és el cas de les pel·lícules d' Antony Balch i Gus van Sant, o bé altres en les quals els seus escrits, o la seva veu, serveixen d'estructura referencial, com per exemple en els curts de Francis Ford Coppola, Herbert Distel, Philip Hunt ...
És d'especial importància per nosaltres la projecció de La Société du Spectacle de Guy Debord, amb traducció a l'anglès de Keith Sanborn.
La 4MVI&FI inclou, a més, dos programes dedicats a la Televisió Experimental compilats per Andy Davis (durant la mostra s'emetrà per Barcelona Televisió, un programa especial de Televisió Ambiental de Park 4dtv).
La Mostra presenta aquest any, dues seccions d' Interactius i Quicktime Movies, distribuïdes, una de caràcter general i informatiu, i una altra de més especifica, amb un monogràfic de la producció multimèdia del ZKM- Zentrum für Kunst und Medientechnologie de Karlsrule ( alemaya) i els 10 CD Rom representatius del fons d'arqueologia de mas media del Arxius Rick Prelinger de Nova York.
Cadascun dels programes que configuren la 4MVI&FI, funciona com una ruta que pretén transportar l'estat d'ànim i l'interès de l'espectador a través d'una sèrie de paisatges mentals i emotius, a la manera dels ritus o dels viatges, on cada part del recorregut afecta i altera l'altra. D'aquesta manera, cada programa travessa per obres fonamentalment diverses, seguint un flux que no exclou la contradicció ni la paradoxa, que llegeix el sentit per sobre dels significats concrets.
Hall i Auditori. Projeccions simultànies.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
/ CONTEXT 1994 - 2020
Aquesta programació a tall d’assaig vol reflexionar sobre algunes de les realitats més preocupants del nostre temps, en concret l’experiència del conflicte amb el poder i la imminència d’un enfrontament encara major. Un conflicte que sobrepassa l’àmbit de la política per afectar la noció mateixa de civilització i l’origen del qual sembla emanar de la pròpia interioritat de l’ésser humà.
És així com plantegem, a través d’una sèrie de projeccions, una mirada més enllà de la immediatesa dels esdeveniments recents, de la lògica d’acció-reacció o de la persistent noció de l’altre com a negatiu. Per intentar guanyar una distància que permeti la reflexió.
Aquesta mirada la proposem a través d’un doble nucli de la programació: La Commune , de Peter Watkins, i El Mahabharata , de Peter Brook. Contextualizats amb una sèrie de documentals i documents que reflecteixen la contemporaneïtat d’aquesta situació.
La Commune proposa una mirada al conflicte contemporani més enllà de l’oblit polític. Una reflexió des de la distància històrica sobre un esdeveniment clau com l’existència i extinció de la Comuna de París de 1871 i a la vegada un radical qüestionament de la realitat social dels nostres dies i de la seva representació mediàtica, ja que l’obra està interpretada per persones que exposen la seva situació actual al París de 1999. Projectem aquesta pel·lícula en 3 fragments. Cadascun d’ells anirà seguit d’un debat conduït pels integrants del col·lectiu Rebond La Commune, nascut a partir de l’experiència de realitzar aquest film.
El Mahabharata , de Peter Brook, proposa sobre el conflicte no ja una mirada històrica, sinó fora de la història, fora del temps lineal, per entrar en el temps mític del retorn constant, de la tensió dialèctica entre l’oblit i el record de la veritable naturalesa humana. Un conflicte que el Mahabharata presenta en diferents nivells, relacionats amb: la política (poder), la civilització, la supervivència de la vida sobre la Terra i simultàniament com a expressió de la batalla interior que es lliura en el si de cada ésser humà.
La projecció d’aquesta obra, en 3 parts, anirà precedida pels fragments d’una conversa amb Jean-Claude Carrière, guionista i adaptador teatral del Mahabharata de Brook, que vam gravar a París, a fi de tractar les claus d’aquesta obra en relació amb les nocions de conflicte i oblit.
Aquesta història tracta de tu
La programació s’inicia seguint el curs del Mahabharata, un immens poema que flueix com un gran riu, amb una “riquesa inesgotable que desafia qualsevol anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a altres portes. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció —tot apunta en la mateixa direcció—; podem evitar aquesta destrucció?(1)
Davant d’aquesta situació, el Mahabharata ens proposa, ja en les seves primeres línies, un viatge interior, un viatge de coneixement, de transformació.
- De què tracta el poema?.
-
Tracta de tu. És la història de la teva raça, de com van néixer i de com van créixer els teus avantpassats i de com va esclatar una gran guerra. És la història poètica de la humanitat i, si l’escoltes amb atenció, al final seràs una persona diferent. (2)
La il·lusió del poder
Progressivament, el relat ens endinsa en l’enfrontament entre dos grups: els Pandava i els Kaurava . Un enfrontament que pren la forma d’un conflicte pel poder, però que neix d’una concepció quasi oposada de la vida. Amb tots els matisos i ambivalències, observem com els Pandava actuen tenint com a referència la cerca i el compliment del dharma , mentre que els Kaurava semblen guiar-se únicament pel desig i la por: desig de posseir el poder, por de perdre’l. Per això no s’estan d’utilitzar tots els mitjans, sense admetre cap mena de límit, mentre compten amb la complicitat dels seus pares: un rei cec i una reina que voluntàriament cobreix els seus ulls amb un vel.
Es juga llavors una partida de daus, una forma de representar i eludir momentàniament el conflicte directe i a la vegada un estratagema. La partida està trucada, el poder sempre fa trampa. El resultat només pot ser un: la derrota i la pèrdua de tots els béns, inclosa la llibertat. Endavant queda tan sols la l’exili i la guerra.
En els nostres dies, aquest joc trucat pren formes i noms que sovint emmascaren la seva finalitat: crear una realitat a mida dels interessos privats d’uns pocs. Com en el cas de l’anomenat lliure comerç , suposadament una partida justa en el joc de l’economia, però que per la desigualtat dels seus participants i la no-reciprocitat de les regles, entranya una voluntat de supremacia. Altres dissimulen una cosa tan evident com el caràcter corporatiu i empresarial d’algunes xarxes socials i de moltes eines virtuals que a penes si oculten el seu revers de control. Així, habitem una realitat de les aparences: aparentment escollim, aparentment ens comuniquem, aparentment estem fora de perill, gràcies a un espès entramat de dispositius socials. Però, inadvertidament cada dia, en complir el ritual de submissió que ha esdevingut el treball, el sistema educatiu, el sanitari, la cultura i l’oci, firmem un contracte silenciós:
Accepto la competitivitat com a base del nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m’humiliïn i m’explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social [...].Accepto que, en nom de la pau, la primera despesa dels estats sigui el de defensa […]. Accepto que se’m presentin notícies negatives i aterradores del món cada dia, perquè així pugui apreciar fins a quin punt la nostra situació és normal.(3) Òbviament, no firmar el contracte comporta diverses i creixents formes d’exclusió. Davant d’aquesta situació, la protesta es pot conduir sense problemes pels canals de l’aparença, renunciant a tota acció transformadora. Tot amb tot, si es vol fer real serà estigmatizada com a sectària, agressiva i violenta, amb independència dels mitjans i finalitats que esculli.
Del poder , el documental de Zaván, se centra precisament en aquest aspecte, el moment en què el poder mostra la seva vertadera naturalesa més enllà dels bells noms amb què vela i legitima el seu exercici. Aquest moment desvelat del poder es dóna quan recorre a la violència de la repressió. Gènova, 2001, centenars de milers de manifestants protesten als carrers. No és un fet aïllat, abans la protesta havia mostrat la seva força creixent a Seattle el 1999, a Praga el 2000 i comença a representar una possibilitat de canvi... Les autoritats blinden la ciutat, tanquen barris sencers, suspenen el tractat de Schengen per protegir la reunió dels vuit caps d’estat més poderosos. Segons fonts dels sindicats policials, es planteja deliberadament un escenari de violència extrema contra els manifestants, sense excloure la possibilitat d’alguna mort.(4) La violència policial es desferma, tothom és colpejat, comencen a caure els ferits, centenars, alguns en estat de coma, la situació deriva ràpidament en un parany per als manifestants, fins a constituir segons Amnistia Internacional “la major violació de drets humans de la història d’Itàlia des de la Segona Guerra Mundial”. Carlo Giuliani cau mort per dos trets al cap; posteriorment el comissari encausat va ser absolt. Aquesta mort, lluny de frenar la violència policial, sembla estimular-la i donar-li el seu vertader sentit, la repressió continua amb tota la seva força durant els dos dies següents. Del poder ens mostra aquest esdeveniment a partir d’un entramat de gravacions, en bona mesura material d’arxiu filmat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. La mirada que ens
Constel·lacions de l'Observatori de Vídeo No Identificat
L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.
«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»
2017 - El taller invisible
/ TONI SERRA *) ABU ALI
Toni Serra *) Abu Ali
Una activitat en el marc de la programació d'OVNI per aquest 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que proposa -amb l'ajuda de vídeos i textos- endinsar-nos en la noció de l'invisible. Impartit per Toni Serra (Abu Ali), el taller fa un recorregut que va d'allò polític a allò poètic, o de la poesia a la mística.
De la invisibilitat forçosa a la permanent exposició al panòptic. La imatge com a vel. Túnels de realitat. La realitat del somni. Creuant a l'altre costat. De la contemplació. L'u i el múltiple.
Estàs adormit i la teva visió és il·lusòria, tot el que veus és pura imatge. (1)
La gegantesca maquinària audiovisual del capitalisme funciona -igual que les seves altres màquines- sota una pulsió extractivista; la vida apareix davant d’ella com un interminable jaciment a explotar. En presència d’una tal voluntat instrumental, és lògic contraposar-hi un mètode basat en la col·laboració, la immersió i el compromís; que teixeixi els creadors d'imatges amb el seu entorn i no els converteixi en mers agents d'aquesta maquinària. Tanmateix, és de témer que això, per si sol, sigui del tot insuficient i reversible, si no va acompanyat d'una crítica radical de la noció de visió que s'ha imposat en la cultura dominant global, si no es considera la seva capacitat d'extreure, però també la d’implicar i projectar, si no es desconstrueix un llenguatge visual que implementa la colonització del temps i de la percepció...
Normalment associem la imatge amb la visió, però en la societat del capitalisme global, l'ús espectacular (2) de les imatges ha convertit la seva visió en una forma de ceguesa, creant un imaginari teixit per una quantitat ingent d'imatges que es van renovant i al mateix temps replicant sense solució de continuïtat. Un teixit que es va espessint fins a formar un atapeït vel d'imatges que no només impedeix la visió i mediatitza l'experiència directa, sinó que tendeix a colonitzar les realitats i els nostres somnis, mentre espolia els jaciments de fantasies (3), i els imaginaris personals o comunitaris. Una realitat dominant que amenaça el teixit de realitats altres, que amenaça amb esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de vida, afectes... Com si mil biblioteques d'Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus quefers, en els seus llocs, ja estiguessin cremant de nou.
Sovint s'insisteix en el caràcter manipulador de la imatge mediàtica, la seva capacitat de desviar, pervertir, girar els sentits i crear una visió de la realitat completament esbiaixada en benefici dels grans poders econòmics. Una gran maquinària de producció audiovisual, aparentment diversa, en mans d'unes poques corporacions privades, estatals o híbrides. Però el seu veritable poder no radica tant en negar, forçar, manipular -la qual cosa sempre genera resistència i per tant oposició-, com en afirmar, construir, constituir, donar un lloc i un sentit; és a dir, construir un imaginari i oferir un lloc, un paper, un rol, ja sigui individual o col·lectiu, en aquesta pel·lícula màster que hores d’ara es projectarà sota l'epígraf de realitat . Sens dubte, es tracta d'una realitat tan real com ho podria ser un parc temàtic o un super mall , que simulen places, músics de carrer, i fins escenes d'acció....
Aquesta realitat espectacular es teixeix sota la constant i alta centrifugació de les etiquetes: informatiu, ficcional, publicitari, educatiu, entreteniment, entrenament..., entremesclant aquests valors, no només temàtica o conceptualment, sinó també en la seva sintaxi de consum, permutant-les en el temps i l'espai fins que esdevenen indistingibles, o bé de distinció irrellevant, en ser consumides i digerides en un mateix segment vivencial.
Amb l'impuls de les noves tecnologies de consum, entreteniment i sociabilització, els mitjans audiovisuals han experimentat una radical mutació i hibridació. Han cedit en part l'oligopoli dels mitjans de producció audiovisual per a ser complementats (i contrastats) per la massiva disseminació de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges. S'han hibridat amb altres mitjans basats en micro segments d'informació i opinió..., creant una densa atmosfera mediàtica en la qual les notícies televisives, la publicitat, els videojocs, el cinema, els publireportatges i les xarxes socials, s'autoreferencien constantment. Inspirats en les tècniques de màrqueting i enriquits per la informació personal, que voluntàriament es cedeix en les anomenades xarxes socials, s'ofereix també un rol espectacular a les veus crítiques. Tot implementant una nova versió del panòptic, ja que allò que tenen de social aquestes xarxes s'acaba en la seva propietat, gestió i ús de les dades que acumulen.
Ja no només es projecten models sobre un espectador passiu, a l'estil de l'antiga fàbrica dels somnis hollywoodians, sinó que s'ofereix i s'incentiva una oportunitat participativa, una interactuació que involucra l'antic espectador i li atorga un rol protagonista en un guió ja pre-escrit. Les històries, sentiments, drames personals i col·lectius, les aspiracions, desitjos, somnis, temors, aversions i filies, les emocions i idees, són considerats com la matèria primera que alimenta la gran maquinària acumulativa, sempre dirigida a la màxima obtenció i continuïtat de beneficis en forma de capital financer o cognitiu. En aquest context, la lliure participació i interactuació, com va saber veure Pasolini, conviu paradoxalment amb l'espoli i la despulla, l'explotació dels ingents jaciments vivencials, culturals, realitats personals i col·lectives de qui hi participa, la realitat de les quals esdevé productiva o bé és suspesa. La matèria primera és administrada segons la lògica econòmica del màrqueting i la política del control, extreta per a formar part del timeline (4), filtrada i retornada a la pantalla en forma d'imaginari global.
El poder dominant es projecta en un imaginari abocat a allò que és extern, però això no significa que s'exerceixi únicament en les formes i en les superfícies, sinó que motiva i força a que tot interior –anònim, ocult, insignificant– flueixi cap a la superfície, es redueixi a la mateixa, es mostri, es publiciti i, al final, sigui només aquesta exterioritat. Solament així és possible establir la seva completa cartografia, agrupar i produir les seves identitats... adjudicar-li els seus experts i destinar-li les seves mercaderies.
Realisme capitalista.
El so mni de l'època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un so mni angoixant que us deixa més exhaustos encara. És l'anestèsia que requereix una anestèsia encara més profunda. (5)
Aquest és el somni del qual emana l'anomenat realisme capitalista (6), que afecta sobretot la població de les zones centrals de la globalitat, en les quals tendeix a aparèixer com un sistema injust però sense alternativa imaginable. Fisher, autor d'aquest terme, el planteja com la impossibilitat que en un marc capitalista quedin espais per concebre formes alternatives d'estructures socials.
El realisme capitalista, tal com l’entenc, no es limita a l'art o a la forma quasi propagandística amb què funciona la publicitat. Seria més aviat una atmosfera que tot ho impregna, condicionant no sols la producció de la cultura, sinó també la regulació del treball i l'educació, i que actua com una espècie de barrera invisible que limita, restringeix el pensament i l'acció. (7)
El realisme capitalista, implantat a l'estil d'una ideologia hegemònica, consisteix tant en la convicció de que no hi ha alternativa al paradigma d'organització social capitalista, com en els seus propis mecanismes de reproducció i disseminació entre la majoria de la població.
Com hem vist, la indústria de la imatge i els mitjans de comunicació són fonamentals per a projectar en la pantalla social aquest realisme capitalista. D'entre els mecanisme