S'estan mostrant 12 resultats

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofrimeunnt i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“1970. La guerra del Vietnam està en plena escalada. Nixon declara l’estat d’emergència nacional i —pressuposem a la pel·lícula— activa l’Acta de Seguretat Interna de 1950 (l’Acta McCarran), que autoritza les autoritats federals a detenir persones considerades “un risc per a la seguretat interna” sense consultar el Congrés. En una zona desèrtica del sud-oest de Califòrnia, en unes tendes de campanya, un tribunal civil està jutjant el Grup 638. El Grup 637 (majoritàriament universitaris) es troba al Parc Nacional de Càstig Bear Mountain [...] Al Grup 637 se’ls ha promès la llibertat si s’escapen dels agents de la llei que els persegueixen i arriben a la bandera americana situada a 53 milles a través de les muntanyes en el termini de tres dies. Mentrestant, a la tenda del tribunal, el Grup 638 —considerats culpables abans de ser jutjats— lluiten en va per argumentar la seva oposició a la guerra del Vietnam. Mentre ells es defensen, davant l’assetjament dels membres del tribunal, l’exhaust Grup 637 ha votat a favor de dividir-se en tres subgrups: els que intentaran escapar del parc, els que ja s’han rendit i els que estan decidits a arribar fins la bandera.”

A The Diary of an Unknown Soldier, Watkins va iniciar un estil de direcció que ha desenvolupat i amb el qual ha continuat experimentant en totes les seves pel·lícules professionals. Watkins es va negar a veure’s limitat per les convencions cinematogràfiques i, en aquest film, va alliberar la càmera de les limitacions d’un punt fix de visió i la va forçar a prendre part en l’acció per poder crear efectes sorprenentment realistes, gairebé com de noticiari, involucrant així els espectadors en els esdeveniments que estaven veient. El diari d’un soldat desconegut, però, no està limitat estrictament a tècniques realistes. Conté una barreja curiosa, gairebé ambigua, d’estil documental i expressionisme, i un sospita que les limitacions econòmiques i físiques a les quals s’enfrontava Watkins per problemes d’equip i de localització van jugar un paper fonamental en aquest enfocament.

En aquesta obra amateur, Peter Watkins recrea episodis de la revolució hongaresa de 1956 i continua aprofundint en els mètodes que ja havia utilitzat a The Diary of an Unknown Soldier. Com el mateix director declara, va estudiar gran quantitat d’imatges fotogràfiques d’aquest esdeveniment històric, i és possible que això influís en els nombrosos exemples de personatges que miren directament a la lent de la càmera, aspecte que més endavant es convertiria en un dels elements més memorables del llenguatge cinematogràfic de Watkins. D’aquesta manera, s’infringeix una convenció tradicional del cinema: la ficció que els actors no veuen la càmera. Paradoxalment, és precisament la reacció dels personatges davant la càmera que subratlla l’acte de rodar i destrueix la il·lusió del film com a realitat intacta, que produeix la impressió que la naturalesa dels fets és autèntica, documental. La càmera pateix vaivens en els moments de violència i la imatge es desenfoca i adquireix una estètica semblant a la dels reportatges dels informatius de televisió.