S'estan mostrant 23 resultats

Vosaltres traïdors, col·laboradors, que heu venut la terra d'aquells qui ni tan sols han nascut encara.

La Cooperativa Ancla2 de Fotografia, amb el realitzador i documentalista veneçolà Rafael Lacau, duen a terme tallers de fotografia en les zones rurals de Sud-amèrica, sobretot amb nens i nenes que mai han tingut contacte amb una càmera fotogràfica. L'experiència que aquí es documenta és la dels habitants més joves de Tuñame, un poble dels Andes veneçolans. En aquesta producció, els nens expressen com veuen a la seva comunitat, com entenen els problemes -sobretot ambientals- i què senten sobre la seva realitat i de les solucions per a enfrontar-la. Aquest documental fa part de la sèrie "Veneçuela vista pels seus nens", presentada en la televisió pública d'aquest país.

  Hi ha un indret a la Rambla que Ariadna Pi sempre li ha tingut molta tírria. Això ha estat així en totes les encarnacions que ha conegut al llarg de dècades, especialment quan han tingut lloc al Xino i als seus voltants, com quan existí com a obrera del tèxtil i mare de família rellogada a un pis del carrer Escudellers, florista a la mateixa Rambla, meuca a Robadors, dependenta de comerç a la plaça del Pedró, joveneta de la que algú es va enamorar perdudament una nit a La Paloma i a la que no va tornar a veure mai més, immigrada primer del camp català i després de l’andalús, i fa ben poc del Magreb, vivint a una pensió de mala mort potser al carrer Ample i guanyant-se la vida fregant escales a l’Eixample. Consti que l’aversió envers aquest edifici no s’explicava tant per les coses que s’hi feien, sinó pel tipus de personal que n’era assidu: personatges altius, inflats, superbs, desdenyosos amb la gent treballadora del barri. Els freqüentadors eren els amos, els banquers, els propietaris, els financers, els poderosos i les seves respectives esposes, les “millors cases” de Barcelona, tothom d’allò més tibat, vestits sempre amb les seves millors gales, fatxendant-se hipòcritament els uns davant dels altres…  

Com a resposta a l'11 de setembre, Film Clips va comissionar el reconegut director Chuck Workman per que creés un vídeo de tres minuts utilitzant metratge de la història del cinema que celebrés l'esperit d'Amèrica. Es va presentar com un regal de la indústria de l'entreteniment al poble americà, i va ser projectat a més de 10.000 pantalles a tota Nordamèrica. Episode 1 "The Pilot", 28', American School Counselor Association, EUA, 2002. El seu objectiu és incentivar els estudiants perque explorin diferents temes com: canviar el teu món, el treball en equip, les relacions racials, la comprensió mutua, la generositat, la tolerància i els drets humans. Episode 2 "The Spirit of America", 28', American School Counselor Association, EUA, 2002. El seu objectiu és incentivar els estudiants perquè explorin els trets de caràcter comuns que recolzen el patriotisme americà, com per exemple: solidaritat, integritat, llibertat, dissensió i responsabilitat, amb una guia d'estudi escrita per l'American School Counselor Association.

Una cascada d'imatges, publicitat, cinema, televisió, com un calidoscopio oferint simultàniament diferents perspectives. Una dona corre per un passadís, una altra mou el seu pit provocativament, una altra es col·loca un eslip, una miss, una adolescent, una ungla es trenca, la sang barrejada amb l'aigua arriba al desguàs, cau al buit, la sopera s'ha trencat, busca la sortida però la porta de l'ascensor s'obre i es tanca descontroladamente... Sobre les relacions de la neteja i el sexe ja ens han il·luminat, ara vegem algunes imatges...

Suicide és un llargmetratge-ficció sobre el viatge d'una dona pels centres comercials, els aeroports i les estacions de tren d'Àsia, Europa i Centreamèrica. La pel·lícula segueix la dona en la seva recerca desesperada i incansable per trobar alguna raó per seguir amb vida.

Hi ha molts protagonistes en aquest vídeo: el bosc, sobretot, i diversos tipus d'animals, efectes de llum natural, detalls d'instal·lacions dels diferents artistes (aquestes estaven instal·lades al llarg d'un camí en una vall del Piemont al nord-oest d'Itàlia com a resultat d'una producció de material de camp registrat amb motiu del projecte La collera delle lumache” (La ira dels caragols), el torrent, el cel i altres albiraments del paisatge. Cadascun d'aquests elements, de tant en tant, pot 'ocupar l'escena' de Soglie (Llindars), convertint-se en el protagonista momentani de l'obra, en absència total de jerarquies preestablertes. Una entitat intangible i impossible de documentar, però que l’artista aconsegueix evocar amb aquesta composició d'imatges i sons, tots ells absolutament autèntics i no tractats de cap manera en la fase de postproducció. Es podria definir Soglie (Llindars), com una epopeia dels esdeveniments d'aquells dies, el que va ser vist pels invisibles ulls del bosc i desprès narrat per ell mateix. Alessandro Quaranta el va somiar repetidament, en el llarg període que va dedicar a l'elecció de les imatges i els sons, a la seva transformació, i ara explica el seu somni a qui vegi aquesta obra de vídeo.