"L'any 1996 m'estava a Mankien, un poblat al Sud del Sudan, per filmar la guerra. En aquella època pensava que realitzar una pel·lícula en una regió en conflicte era un acte de compromís, un cop allí, la realitat era diferent a la que m'havia imaginat. La guerra que hi havia no era només una lluita entre un govern opressor i les minories oprimides, era sobretot un conflicte enquistat, dirigit per interessos econòmics i de poder. De tornada a Bèlgica, vaig endinsar-me en un sentiment d'impotència i fàstic, fins al punt que mai vaig muntar aquelles imatges. Fa poc temps que vaig assabentar-me que el poblat de Mankien havia sofert una massacre, orquestrada pel govern de Khartoum, probablement amb la complicitat de societats petrolieres occidentals. Closed District no és només una pel·lícula sobre la guerra al Sudan del Sud, sinó sobre les guerres en general, sobre la mort i l'angoixa que sovint sobrevé. També planteja la qüestió de la posició del cineasta en una situació de conflicte". (Pierre-Yves Vandeweerd)

En la terminologia militar, les línies interiors (inner lines) són rutes d'escapament situades a prop de les línies adversàries. Proporcionen una manera de fugir sense ser detectat. Al voltant de la muntanya Ararat, a Turquia i Armènia, els missatgers i els seus coloms missatgers recorren aquests camins paral·lels a l'encontre de comunitats atrapades per la guerra. En el seu deambular, es troben amb yazidíes que han fugit de les atrocitats comeses per Daesh i han trobat refugi en camps de trànsit de Turquia. Representen als últims supervivents vius del genocidi armeni. Viatgen per la regió d'Alt Karabakh, devastada per la guerra, per a acompanyar i fer costat a les famílies en dol. Al llarg de la història, homes i dones donen testimoniatge del què/ d'allò que  han suportat, de les seves vides destrossades, de la vida, lluitant contra la mort. Sobretot, les seves paraules parlen de la violència infligida per homes a d'altres homes, una violència que sembla eterna i obstinada.

Als què pateixen la melancolia de l'eternitat se'ls anomena eterns. Convençuts que la mort no pot arrabassar-los la vida, creuen que estan condemnats a vagar esperant el dia en què seran alliberats de la seva existència. Aquesta pel·lícula és una història d'aventures i fugides, a les fronteres d'Alt Karabakh, un enclavament armeni a l'Azerbaidjan. Habitats pels fantasmes del genocidi i per la guerra que allí es lliura des de fa més de vint anys, els personatges que travessen aquesta pel·lícula porten en el seu interior la melancolia de l'etern.

La pel·lícula retrata la lluita, l'exili, la interminable espera i posterior arrest, i les vides perseguides als dos costats del mur que divideix el Sàhara Occidental. Territoire perdu és un testimoni del poble saharaui, de la seva terra i de la trampa que suposen els somnis d'altra gent. El film juxtaposa paisatges sonors, retrats en blanc i negre i poètica nòmada.