/ CONTEXT 1994 - 2020
Aquesta programació a tall d’assaig vol reflexionar sobre algunes de les realitats més preocupants del nostre temps, en concret l’experiència del conflicte amb el poder i la imminència d’un enfrontament encara major. Un conflicte que sobrepassa l’àmbit de la política per afectar la noció mateixa de civilització i l’origen del qual sembla emanar de la pròpia interioritat de l’ésser humà.
És així com plantegem, a través d’una sèrie de projeccions, una mirada més enllà de la immediatesa dels esdeveniments recents, de la lògica d’acció-reacció o de la persistent noció de l’altre com a negatiu. Per intentar guanyar una distància que permeti la reflexió.
Aquesta mirada la proposem a través d’un doble nucli de la programació: La Commune , de Peter Watkins, i El Mahabharata , de Peter Brook. Contextualizats amb una sèrie de documentals i documents que reflecteixen la contemporaneïtat d’aquesta situació.
La Commune proposa una mirada al conflicte contemporani més enllà de l’oblit polític. Una reflexió des de la distància històrica sobre un esdeveniment clau com l’existència i extinció de la Comuna de París de 1871 i a la vegada un radical qüestionament de la realitat social dels nostres dies i de la seva representació mediàtica, ja que l’obra està interpretada per persones que exposen la seva situació actual al París de 1999. Projectem aquesta pel·lícula en 3 fragments. Cadascun d’ells anirà seguit d’un debat conduït pels integrants del col·lectiu Rebond La Commune, nascut a partir de l’experiència de realitzar aquest film.
El Mahabharata , de Peter Brook, proposa sobre el conflicte no ja una mirada històrica, sinó fora de la història, fora del temps lineal, per entrar en el temps mític del retorn constant, de la tensió dialèctica entre l’oblit i el record de la veritable naturalesa humana. Un conflicte que el Mahabharata presenta en diferents nivells, relacionats amb: la política (poder), la civilització, la supervivència de la vida sobre la Terra i simultàniament com a expressió de la batalla interior que es lliura en el si de cada ésser humà.
La projecció d’aquesta obra, en 3 parts, anirà precedida pels fragments d’una conversa amb Jean-Claude Carrière, guionista i adaptador teatral del Mahabharata de Brook, que vam gravar a París, a fi de tractar les claus d’aquesta obra en relació amb les nocions de conflicte i oblit.
Aquesta història tracta de tu
La programació s’inicia seguint el curs del Mahabharata, un immens poema que flueix com un gran riu, amb una “riquesa inesgotable que desafia qualsevol anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a altres portes. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció —tot apunta en la mateixa direcció—; podem evitar aquesta destrucció?(1)
Davant d’aquesta situació, el Mahabharata ens proposa, ja en les seves primeres línies, un viatge interior, un viatge de coneixement, de transformació.
-
Tracta de tu. És la història de la teva raça, de com van néixer i de com van créixer els teus avantpassats i de com va esclatar una gran guerra. És la història poètica de la humanitat i, si l’escoltes amb atenció, al final seràs una persona diferent. (2)
La il·lusió del poder
Progressivament, el relat ens endinsa en l’enfrontament entre dos grups: els Pandava i els Kaurava . Un enfrontament que pren la forma d’un conflicte pel poder, però que neix d’una concepció quasi oposada de la vida. Amb tots els matisos i ambivalències, observem com els Pandava actuen tenint com a referència la cerca i el compliment del dharma , mentre que els Kaurava semblen guiar-se únicament pel desig i la por: desig de posseir el poder, por de perdre’l. Per això no s’estan d’utilitzar tots els mitjans, sense admetre cap mena de límit, mentre compten amb la complicitat dels seus pares: un rei cec i una reina que voluntàriament cobreix els seus ulls amb un vel.
Es juga llavors una partida de daus, una forma de representar i eludir momentàniament el conflicte directe i a la vegada un estratagema. La partida està trucada, el poder sempre fa trampa. El resultat només pot ser un: la derrota i la pèrdua de tots els béns, inclosa la llibertat. Endavant queda tan sols la l’exili i la guerra.
En els nostres dies, aquest joc trucat pren formes i noms que sovint emmascaren la seva finalitat: crear una realitat a mida dels interessos privats d’uns pocs. Com en el cas de l’anomenat lliure comerç , suposadament una partida justa en el joc de l’economia, però que per la desigualtat dels seus participants i la no-reciprocitat de les regles, entranya una voluntat de supremacia. Altres dissimulen una cosa tan evident com el caràcter corporatiu i empresarial d’algunes xarxes socials i de moltes eines virtuals que a penes si oculten el seu revers de control. Així, habitem una realitat de les aparences: aparentment escollim, aparentment ens comuniquem, aparentment estem fora de perill, gràcies a un espès entramat de dispositius socials. Però, inadvertidament cada dia, en complir el ritual de submissió que ha esdevingut el treball, el sistema educatiu, el sanitari, la cultura i l’oci, firmem un contracte silenciós:
Accepto la competitivitat com a base del nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m’humiliïn i m’explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social [...].Accepto que, en nom de la pau, la primera despesa dels estats sigui el de defensa […]. Accepto que se’m presentin notícies negatives i aterradores del món cada dia, perquè així pugui apreciar fins a quin punt la nostra situació és normal.(3) Òbviament, no firmar el contracte comporta diverses i creixents formes d’exclusió. Davant d’aquesta situació, la protesta es pot conduir sense problemes pels canals de l’aparença, renunciant a tota acció transformadora. Tot amb tot, si es vol fer real serà estigmatizada com a sectària, agressiva i violenta, amb independència dels mitjans i finalitats que esculli.
Del poder , el documental de Zaván, se centra precisament en aquest aspecte, el moment en què el poder mostra la seva vertadera naturalesa més enllà dels bells noms amb què vela i legitima el seu exercici. Aquest moment desvelat del poder es dóna quan recorre a la violència de la repressió. Gènova, 2001, centenars de milers de manifestants protesten als carrers. No és un fet aïllat, abans la protesta havia mostrat la seva força creixent a Seattle el 1999, a Praga el 2000 i comença a representar una possibilitat de canvi... Les autoritats blinden la ciutat, tanquen barris sencers, suspenen el tractat de Schengen per protegir la reunió dels vuit caps d’estat més poderosos. Segons fonts dels sindicats policials, es planteja deliberadament un escenari de violència extrema contra els manifestants, sense excloure la possibilitat d’alguna mort.(4) La violència policial es desferma, tothom és colpejat, comencen a caure els ferits, centenars, alguns en estat de coma, la situació deriva ràpidament en un parany per als manifestants, fins a constituir segons Amnistia Internacional “la major violació de drets humans de la història d’Itàlia des de la Segona Guerra Mundial”. Carlo Giuliani cau mort per dos trets al cap; posteriorment el comissari encausat va ser absolt. Aquesta mort, lluny de frenar la violència policial, sembla estimular-la i donar-li el seu vertader sentit, la repressió continua amb tota la seva força durant els dos dies següents. Del poder ens mostra aquest esdeveniment a partir d’un entramat de gravacions, en bona mesura material d’arxiu filmat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. La mirada que ens
