"L'any 1996 m'estava a Mankien, un poblat al Sud del Sudan, per filmar la guerra. En aquella època pensava que realitzar una pel·lícula en una regió en conflicte era un acte de compromís, un cop allí, la realitat era diferent a la que m'havia imaginat. La guerra que hi havia no era només una lluita entre un govern opressor i les minories oprimides, era sobretot un conflicte enquistat, dirigit per interessos econòmics i de poder. De tornada a Bèlgica, vaig endinsar-me en un sentiment d'impotència i fàstic, fins al punt que mai vaig muntar aquelles imatges. Fa poc temps que vaig assabentar-me que el poblat de Mankien havia sofert una massacre, orquestrada pel govern de Khartoum, probablement amb la complicitat de societats petrolieres occidentals. Closed District no és només una pel·lícula sobre la guerra al Sudan del Sud, sinó sobre les guerres en general, sobre la mort i l'angoixa que sovint sobrevé. També planteja la qüestió de la posició del cineasta en una situació de conflicte". (Pierre-Yves Vandeweerd)
Pierre-Yves VanderweerdGuerra
116 Descripció arxivística resultats per al Guerra
Documenta els orígens a Chiapas, i a nivell nacional, de la rebel·lió de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional a través de les negociacions inicials amb el govern mexicà. 6 Mostra de Vídeo & Fenòmens Interactius
4 Mostra de Vídeo Independent de Barcelona 1997 & Fenòmens interactius
Any: 1994
Un helicòpter militar circula pel cel com una vespa maligna. A la superfície, el caos després de l'atac. Una seqüència de plànols que se succeeixen a ritme accelerat –persones sagnant, cotxes en flames i soldats astorats–. Imprimeix sobre la imatge: From Beirut with Love, tan amarg i cínic que sols crea una sorprenent connotació: Beirut és París, o Madrid, o qualsevol altra metròpoli. El guió ja existeix: joves sense perspectives, bombardejos, drogues, armes, soldats. Ha arribat la postdata.
Waël NoureddineBiografia de la pedra és un crit de còlera, d'indignació i de contesta als crims i barbàries que succeeixen arreu del món, un crit contra l'aspror de la pedra que defuig tot diàleg.
Moqtada al Sadr i la seva milícia, l'Exèrcit Mehdi, han estat els més difícils opositors a l'Iraq. Durant cinc anys, han controlat grans sectors del país, incloent la meitat de Bagdad, desafiant els intents de marginar-los políticament, lluitant batalles campals amb la infanteria de marina dels EUA i creixent en mida i influència. Però en la primavera de 2008, l'Exèrcit Mehdi sembla haver-se evaporat. Els soldats iraquians han establert bases als barris on no podien entrar fa un any, i una ona d'optimisme inunda Bagdad i Washington. L'Exèrcit Mehdi ha estat finalment derrotat... però és aquest el final de la resistència armada xiïta a l'ocupació?
Big Noise FilmsEl 15 de gener de 2008 tancs israelians van destruir el Parc de la Pau a la ciutat de Gaza, fruit de la cooperació amb la ciutat de Barcelona. El documental recull els testimonis dels veïns unes hores després dels atacs. Si ells necessiten recuperar els seus espais públics, hem de limitar-nos a pagar el que Israel destrueix?
Des de l'11 de setembre de 2001 hi ha hagut canvis fonamentals en la pràctica mil·lenària de la tortura. En primer lloc s'ha introduït la idea que el suplici és necessari –justificable– en la guerra contra el terrorisme. Després, que les víctimes no tenen drets. No existeixen legalment. Poden desaparèixer en llargs vols clandestins cap a destinacions desconegudes.
Patricio Henríquez