Després de 5 anys de guerra a Iraq, no sembla veure's el final.200 soldats nord-americans es troben a Washington DC, compartint experiències de primera ma sobre la guerra i sobre la creixent desobediència entre els soldats.

Documental que examina la política bèl·lica dels EUA i la doctrina del govern de Bush, que inclou “atacs preventius” i que es va aplicar recentment a la Guerra d'Iraq. Està ple de testimonis personals i històries íntimes: els pilots que van llançar la primera bomba sobre Bagdad el 2003, el pare d'una víctima de l'11- S que va demanar que s'enregistrés el nom del seu fill en un míssil llançat sobre Iraq i que ara que s'ha demostrat que Sadam no hi va tenir res a veure se sent enganyat; militars d'alt rang que han dimitit de càrrecs de responsabilitat al Pentàgon per sentir-se manipulats...

White light, black rain és una peça que recorre la història de les bombes nuclears llançades pels Estats Units sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki, 6 i 9 d'agost de 1945. Okazaki assoleix plasmar els punts de vista dels dos bàndols i fuig d'opinions i anàlisis històriques. “El film no és un vehicle per a exposar la meva opinió. Em vaig limitar a exposar les històries de les víctimes perquè el públic creï les seves pròpies conclusions”.

Simon decideix enregistrar un monòleg en el qual Barry parla de l'imperialisme americà i el projecte del nou segle americà, un discurs que es transformarà en l'element central que va inspirar aquesta animació. What Barry Says és la resposta de Simon al veure la manca d'interès que mostra el seu amic davant de les manifestacions en contra de la guerra, en l'època de la II Guerra del Golf. Molts joves de Londres van decidir que ja que no podien fer res per impedir l'atac contra l'Iraq; el millor era passar de tot.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

War Made Easy mereix la pena a l'endinsar-se en com la premsa “independent” d'EUA es converteix en l'aliat perfecte perquè el govern tingui impunitat absoluta a l'hora de mutilar, massacrar i assassinar. Això sí, netament, des de l'aire, minimitzant els “efectes col·laterals”.

L'any 2003 la guerra va fer-se realitat, mentre el rugit dels mitjans de comunicació semblava eixordar la nostra oïda i sufocar les nostres veus. Els activistes del Hudson Mohawk Independent Media Center decideixen unir-se per fer aquests tres documentals: Independent Media in a time of war, Voices Against War, Women's fast for peace.

Gadaffi va ser derrocat i assassinat per sicaris econòmics? Què passa quan vostè no pot permetre que la seva població i els seus recursos nacionals siguin saquejats per les grans multinacionals i l’FMI?

Una visió de la història de Ruanda des de 1885, quan la partició d'Àfrica la va convertir en colònia alemanya fins la conquesta belga durant la Primera Guerra Mundial, la creació de la república el 1961 i la catàstrofe del genocidi. De com els poders colonials van traslladar a aquest petit país les seves tensions i de com van utilitzar i exacerbar les diferències tribals.