Retrats de la creixent militarització de la frontera entre EUA i Mèxic. Les patrulles de la frontera que ara formen part del Departament de Seguretat (Homeland Security) tenen un llarg historial d'abusos de poder que van des de les violacions als assassinats.

Prenent la forma d'un diari íntim, aquest documental mostra la vida d'una família palestina i el seu poble durant un any de la Intifada. Kalandia és el nom d'un camp de refugiats, situat entre Ramallah i Jerusalem, que ha esdevingut un dels llocs del territori palestí on l'exèrcit israelià porta a terme més controls. Amb material enregistrat entre maig de 2001 i agost de 2002, Crossing Kalandia ofereix una visió única de la situació a Palestina.

"Estrany és aquell al que sempre se li pregunta: d'on véns germà?” o se li pregunta: fa calor al teu país? No li preocupen els detalls que concerneixen a la gent del país on està o la seva “política” domèstica. Però és el primer en patir-ne les conseqüències. Potser no s'alegri quan ells estan alegres però sempre té por quan ells tenen por”. Mourid Barghouti.

El 26 de desembre del 2003, la IDF (Israel Defense Force) va disparar contra Gil Namati, un israelià de 21 any, que es manifestava en contra del mur de separació. Gil va ser ferit en dues cames per dues bales vives. L'incident encapçala el debat en els mitjans de comunicació i provoca moltes preguntes: que hauria succeït si la IDF no hagués mentit sobre el trets contra Gil' S'haurien justificat les accions de les forces de seguretat? Existeix alguna diferencia entre dispara a un jueu o un no jueu? Aquest documental es divideix en tres parts. La primera presenta la investigació que es va poder veure a la roda de premsa on es podia comprovar que la IDF va mentir sobre els motius que la portà a disparar. La segona part critica la investigació mateixa i les reaccions de la premsa al presentar la notícia i el mur de separació. La tercera part és un peça de propaganda sobre el perill que representen els anarquistes per Israel.

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

Com diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s'obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que es projecta més enllà en el “miracle” de l'agricultura al sud d'Espanya: l'agricultura intensiva sota plàstic al camp d'Almeria i Múrcia,... miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsaharians i maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s'esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.

1 – Debord, Debord; , La sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.

2 – Watkins, Peter. http://blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma/

En un bosc al mig d'Europa, allunyat del món urbà i la civilització, hi viu una peculiar comunitat de desterrats, “es tracta d'un món d'abandonats”, un sistema difós que manté encara un control que s'encarrega d'assegurar que aquest món romangui amagat, que no irrompi en la nostra realitat per convertir-se en un destorb. A Forst els desterrats proclamen llurs veritats i parlen del procés que els ha dut a reconèixer el seu propi poder. A poc a poc es consciencien de llur condició de refugiats polítics i comencen a planejar la seva fugida.

A la frontera, la línia com a principi de propietat adquireix la seva major dimensió, definint físicament l'esfera de les relacions. Diàriament, aquells que la transgredeixen, reconstrueixen aquelles línies imaginàries, redefineixen la geografia tradicional i ocupen els no-llocs, on "els altres" existeixen de forma temporal.

És cada vegada més necessari i urgent l'intercanvi de coneixements i experiències, que contempli la transformació profunda de les nocions que han configurat el món globalitzat, fent una revisió radical de les nocions de temps, treball, cultura, i la persistència d'un model únic amb la seva deriva totalitoaria.