Un tècnic cooperant recorda el seu "treball tècnic" quan, durant el conflicte algerià, instal·lava mines que encara maten molts civils. Assaig previ al rodatge d’Avoir vingt ans dans les Aurès: una ficció construïda a partir de testimonis de soldats cridats a l’Algèria.

Durant el lliurament del Collar de l’Hermine a Pontivy, el setembre del 2000, René Vautier va ser interpel·lat per Claudine Dupont-Tingaud, exconsellera regional del Front Nacional i antiga militant de l’OAS. Amb molta ironia i traça, Vautier va desmuntar-li tots els arguments, i ella, escridassada pel públic, va acabar marxant de la sala.

• En 1962, René Vautier va organitzar amb uns amics algerians un centre de formació audiovisual per a promoure un “diàleg en imatges” entre els dos camps. Es va realitzar una pel·lícula a partir d'aquesta experiència, però va ser parcialment destruïda per la policia francesa. Les imatges que van aconseguir salvar constitueixen un document històric sense igual: relaten la guerra d'Algèria i la història del ALN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), a més d'ensenyar la vida en la postguerra, especialment la reconstrucció de les ciutats i del camp després de la Independència. És la primera pel·lícula de l'Algèria independent. Direcció i fotografía
• Réalisation et image
• Directors and cinematographers René Vautier Ahmed Rachedi Nacer Guenifi Héléna Sanchez Sidi Boumédienne Mohamed Guennez Allal Yahiaoui Mohamed Bouamari André Dumaître Taïbi Mustapha Bellil

En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.

Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.

A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.

A Guerre aux images en Algérie (Guerra a les imatges a Algèria), René Vautier torna a les imatges de Algérie en flammes (Algèria en flames), filmades al costat dels combatents algerians als maquis de l’ALN, a finals de 1956 i durant el 1957. Aquestes imatges de guerra, preses a la regió dels Aurès-Nementchas, havien de servir com a base per a un diàleg entre francesos i algerians per la pau a Algèria. Mostren l’existència d’una organització armada propera al poble. A Guerre aux images en Algérie, René Vautier il·lumina, l’any 1985, el context i les condicions —de vegades dramàtiques— en què es va realitzar aquella pel·lícula.

Frontline és un documental de René Vautier sobre l'apartheid a Sud-àfrica, realitzat en un moment en què gairebé no existien pel·lícules sobre aquest tema. Prohibit durant vint anys a França, el film ofereix un testimoni històric únic i contundent. A través d'entrevistes, imatges d'arxiu i comentaris crítics, Vautier denuncia la brutalitat del règim sud-africà i el silenci còmplice de potències com els Estats Units, França i el Regne Unit. Figures com Oliver Tambo i Miriam Makeba donen veu a la resistència. El film va ser concebut no com una obra artística, sinó com una eina pedagògica i de lluita política, cosa que reflecteix el compromís incansable de Vautier amb totes les lluites contra l'opressió.