De com es prefabrica mediàticament un estat d'opinió utilitzant les pors i els desitjos de la població. Noticiaris de l'època sobre el conflicte d'Algèria i la independència, i el que aquesta possibilitat representaria per França.

El naixement del grup Tinariwen als principis dels anys vuitanta està íntimament lligat a situació d'exili i èxode del poble tuareg. El músics de Tinariwen, reunits al voltant d'Ibrahim “Abraybone”, són tots originaris de l'Adrar d'Ifoghas, al nord de Mali, i refugiats durant els anys 1970 a Tamanrasset, a Algèria. Entre el rock, el blues acre i la música tradicional, les seves guitarres elèctriques saturades i el seu cant de revolta errant i d'amor acompanyen totes les etapes del moviment de rebel·lió tuareg fins al més fort dels combats. Aquesta pel·lícula està dedicada al meu amic Amadou Aghali.

Dolor i mass media a Algèria.

Un tècnic cooperant recorda el seu "treball tècnic" quan, durant el conflicte algerià, instal·lava mines que encara maten molts civils. Assaig previ al rodatge d’Avoir vingt ans dans les Aurès: una ficció construïda a partir de testimonis de soldats cridats a l’Algèria.

Rene Vautier, Bretanya, 1928, va estudiar a “l'Institut des Hautes Études Cinématographiques”. Autor de varis treballs que denuncien el colonialisme. Entre ells: Afrique 50, Un homme est mort, Une nation, L'Algérie, L'Algérie en Flammes o Hirochirac. René Vautier apareix com l'arquetip del cineasta compromès. El seu cinema es sosté per un rigor plàstic i una inventiva formal que l'ajuden a superar les dificultats pràctiques lligades a la seva obra d'intervenció social”. El seu eslògan podria ser, segons les seves pròpies paraules: “escriure la història en imatges, de seguida”. El 1950, ofès per la censura francesa que li confisca una gran part del seus carrets, aconsegueix acabar Afrique 50, la primera pel·lícula francesa anticolonial. Des de llavors, al preu de nombrosos any de presó i d'una vaga de fam, la lluita de René Vautier contra les formes d'opressió polítiques, econòmiques i culturals ja no tindrà fi.

Durant el lliurament del Collar de l’Hermine a Pontivy, el setembre del 2000, René Vautier va ser interpel·lat per Claudine Dupont-Tingaud, exconsellera regional del Front Nacional i antiga militant de l’OAS. Amb molta ironia i traça, Vautier va desmuntar-li tots els arguments, i ella, escridassada pel públic, va acabar marxant de la sala.

• En 1962, René Vautier va organitzar amb uns amics algerians un centre de formació audiovisual per a promoure un “diàleg en imatges” entre els dos camps. Es va realitzar una pel·lícula a partir d'aquesta experiència, però va ser parcialment destruïda per la policia francesa. Les imatges que van aconseguir salvar constitueixen un document històric sense igual: relaten la guerra d'Algèria i la història del ALN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), a més d'ensenyar la vida en la postguerra, especialment la reconstrucció de les ciutats i del camp després de la Independència. És la primera pel·lícula de l'Algèria independent. Direcció i fotografía
• Réalisation et image
• Directors and cinematographers René Vautier Ahmed Rachedi Nacer Guenifi Héléna Sanchez Sidi Boumédienne Mohamed Guennez Allal Yahiaoui Mohamed Bouamari André Dumaître Taïbi Mustapha Bellil