El naixement del grup Tinariwen als principis dels anys vuitanta està íntimament lligat a situació d'exili i èxode del poble tuareg. El músics de Tinariwen, reunits al voltant d'Ibrahim “Abraybone”, són tots originaris de l'Adrar d'Ifoghas, al nord de Mali, i refugiats durant els anys 1970 a Tamanrasset, a Algèria. Entre el rock, el blues acre i la música tradicional, les seves guitarres elèctriques saturades i el seu cant de revolta errant i d'amor acompanyen totes les etapes del moviment de rebel·lió tuareg fins al més fort dels combats. Aquesta pel·lícula està dedicada al meu amic Amadou Aghali.

Un tècnic cooperant recorda el seu "treball tècnic" quan, durant el conflicte algerià, instal·lava mines que encara maten molts civils. Assaig previ al rodatge d’Avoir vingt ans dans les Aurès: una ficció construïda a partir de testimonis de soldats cridats a l’Algèria.

Aquest retrat de René Vautier, el cineasta més censurat de França, es construeix amb una posada en escena irònica i punyent, fidel reflex d’un director indomable que mai no va tenir por de l’humor més corrosiu.

Durant el lliurament del Collar de l’Hermine a Pontivy, el setembre del 2000, René Vautier va ser interpel·lat per Claudine Dupont-Tingaud, exconsellera regional del Front Nacional i antiga militant de l’OAS. Amb molta ironia i traça, Vautier va desmuntar-li tots els arguments, i ella, escridassada pel públic, va acabar marxant de la sala.

• En 1962, René Vautier va organitzar amb uns amics algerians un centre de formació audiovisual per a promoure un “diàleg en imatges” entre els dos camps. Es va realitzar una pel·lícula a partir d'aquesta experiència, però va ser parcialment destruïda per la policia francesa. Les imatges que van aconseguir salvar constitueixen un document històric sense igual: relaten la guerra d'Algèria i la història del ALN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), a més d'ensenyar la vida en la postguerra, especialment la reconstrucció de les ciutats i del camp després de la Independència. És la primera pel·lícula de l'Algèria independent. Direcció i fotografía
• Réalisation et image
• Directors and cinematographers René Vautier Ahmed Rachedi Nacer Guenifi Héléna Sanchez Sidi Boumédienne Mohamed Guennez Allal Yahiaoui Mohamed Bouamari André Dumaître Taïbi Mustapha Bellil

En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.

Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.