Bon aniversari al Front Nacional! Durant molt de temps, animat per la necessitat d’establir un diàleg al voltant de la guerra d’Algèria, René Vautier va enregistrar els testimonis d’independentistes algerians, de cridats i reservistes francesos, de generals de l’exèrcit francès, d’historiadors... Així, Mohamed Moulay, Ali Rouchaï, Mohamed Loulli, Germaine Tillion, Paul Teitgen, Pierre Vidal-Naquet, el coronel Antoine Argoud, el general de Bollardière o el general Jacques Massu, entre d’altres, van oferir el seu testimoni davant la càmera de Vautier. Un documental que va estar inèdit durant molt de temps i que recorda d’on ve el Front Nacional, que va canviar de nom i va adquirir certa respectabilitat després del lideratge de Jean-Marie Le Pen. Avís: la pel·lícula és una còpia recuperada. La qualitat tècnica està degradada, però això només és un detall... L’home de les mans ensangonades (per René Vautier) Em vaig embarcar en una feina d’història: enregistrar en cintes de vídeo les “memòries” de testimonis de la guerra d’Algèria, per tal que algun dia joves estudiants de França i d’Algèria poguessin escriure junts, en imatges, una història comuna de les relacions entre ambdós pobles. Em van parlar d’un home, a Saint-Eugène, que tot i haver estat torturat, tenia dificultats per fer valer els seus drets a pensió perquè mai havia estat membre del FLN. Vaig anar a entrevistar-lo una mica per casualitat: em va explicar les seves tortures i com, entre sessions de “gégène” (tortura elèctrica) i “banyera” (tortura per immersió), els seus torturadors li havien enfonsat els polzes a les òrbites: “com si volguessin fer-li sortir els ulls”. Després vaig fer el que sempre feia: mostrar-li una sèrie de fotos d’oficials paracaigudistes, per preguntar-li si reconeixia els seus torturadors. Amb molta dignitat, em va respondre que ja no podia veure... però va afegir: “Tinc un paper del senyor alcalde (l’alcalde d’Alguer en aquella època era Jacques Chevalier, exministre de Defensa de Mendès-France) on hi ha escrit el nom del tinent dels paracaigudistes.” Va ser així com vaig veure que el nom que ell no podia llegir —s’havia quedat cec a causa de les tortures— era el del tinent Le Pen. Vaig fer autenticar la signatura de Jacques Chevalier per membres de la seva família i persones que havien treballat amb ell; vaig verificar en documents de l’època —no hi havia dubte. Sembla que hi ha una llei que prohibeix a França utilitzar testimonis sobre atrocitats comeses durant la guerra d’Algèria. No siguem ridículs: es sospita que els austríacs han posat al capdavant de la seva república un home acusat d’haver “encobert” tortures, i caldria amagar als francesos documents que el món sencer es delectarà en plena campanya presidencial? Perquè cap llei no pot impedir que el món sencer —excepte França!— sàpiga que tindrem un candidat no només amb discursos delirants, sinó amb les mans ensangonades. Aquest article va ser publicat a L’Humanité el 29 de setembre de 1987.

"Aquí, el cap del llogaret, Sikali Wattara, va ser ofegat i va rebre un tir en el clatell per una bala francesa... Aquí, una nena de set mesos va ser assassinada, el seu crani rebentat per una bala francesa... Aquí, sang en la paret, una dona embarassada vi a morir, dues bales franceses en el seu ventre... En aquest sòl africà, quatre cadàvers, tres homes i una dona assassinats en nom de nosaltres, el poble de França!". Aquestes van ser les paraules de René Vautier en les seves primeres imatges com a cineasta, rodades clandestinament en 1949 a través de l'Àfrica colonial i salvades in extremis de la censura. Prohibida durant 40 anys, la pel·lícula va ser rehabilitada en 1990 pel Ministeri d'Afers exteriors, que la va projectar en les ambaixades d'Àfrica per a demostrar que el sentiment anticolonial francès existia realment a principis dels anys 50...

Entrevista amb l’historiador Jacques Choukroun (complement del DVD René Vautier a Algèria) sobre el paper de l’Algèria independent a l’Àfrica dels anys 60, així com sobre la figura de René Vautier a l’Algèria postindependent, “l’altaveu dels pobles en lluita”, com l’anomenava el cineasta bretó de la càmera vermella. S’hi tracten temes com: els Acords de Bandung, el diari històric Révolution Africaine, el panafricanisme, la figura de Bouteflika i el cop d’estat de 1965.

La història d’Algèria des d’abans del 1830 fins al 8 de maig de 1945. A contracorrent de totes les idees preconcebudes, la pel·lícula mostra la realitat d’un país que, abans de la colonització, havia assolit un nivell de desenvolupament comparable al de molts països europeus. També revela les realitats ocultes de la pràctica colonial. Finalitza amb la massacre del 8 de maig de 1945 a Sétif, preludi de la insurrecció del novembre de 1954. Amb la participació de l’escriptor Kateb Yacine. En aquest documental realitzat per a la Ràdio Televisió Algeriana l’any 1985, René Vautier repassa la història colonial, reconstruint la història d’Algèria a través de gravats, dibuixos i pintures del període precolonial, comentats per nombroses entrevistes. La pel·lícula conté molt material d’arxiu i un extracte del film de René Vautier La Folle de Toujane, en què Gilles Servat, mestre, conversa amb els seus alumnes.

En 2012, amb motiu del cinquantenari de la independència d'Algèria i de la reestrena als cinemes de la versió restaurada de la pel·lícula "Avoir 20 ans dans els Aurès", René Vautier repassa la seva trajectòria com a cineasta implicat en les lluites anticolonials.

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.

Avui dia el comerç just esta de moda. Es tracta d'ajudar els pobles més desafavorits del planeta a superar la seva condició gràcies a una distribució més equitativa dels beneficis. La mantega de karité guanya adeptes a Europa, on és utilitzada a la indústria cosmètica i com a substitut del cacau. Al permetre'ns compartir les vides dels que treballen per produir la mantega de karité a Burkina Faso, la pel·lícula ens porta al centre dels problemes de supervivència a l'Àfrica.

Le Cercle des Noyés és el nom donat als presoners polítics negres de Mauritània, empresonats des de 1987 a l'antic Fort Colonial de la ciutat de Oualata. El documental ens descobreix el delicat procés de treball mental dut a terme per un dels antics presoners, que recorda la seva història i la dels seus companys. Com un eco, els llocs del seu confinament se succeeixen un rere l'altre en la seva nuesa, despullats de qualsevol rastre d'aquell passat.