Bon aniversari al Front Nacional! Durant molt de temps, animat per la necessitat d’establir un diàleg al voltant de la guerra d’Algèria, René Vautier va enregistrar els testimonis d’independentistes algerians, de cridats i reservistes francesos, de generals de l’exèrcit francès, d’historiadors... Així, Mohamed Moulay, Ali Rouchaï, Mohamed Loulli, Germaine Tillion, Paul Teitgen, Pierre Vidal-Naquet, el coronel Antoine Argoud, el general de Bollardière o el general Jacques Massu, entre d’altres, van oferir el seu testimoni davant la càmera de Vautier. Un documental que va estar inèdit durant molt de temps i que recorda d’on ve el Front Nacional, que va canviar de nom i va adquirir certa respectabilitat després del lideratge de Jean-Marie Le Pen. Avís: la pel·lícula és una còpia recuperada. La qualitat tècnica està degradada, però això només és un detall... L’home de les mans ensangonades (per René Vautier) Em vaig embarcar en una feina d’història: enregistrar en cintes de vídeo les “memòries” de testimonis de la guerra d’Algèria, per tal que algun dia joves estudiants de França i d’Algèria poguessin escriure junts, en imatges, una història comuna de les relacions entre ambdós pobles. Em van parlar d’un home, a Saint-Eugène, que tot i haver estat torturat, tenia dificultats per fer valer els seus drets a pensió perquè mai havia estat membre del FLN. Vaig anar a entrevistar-lo una mica per casualitat: em va explicar les seves tortures i com, entre sessions de “gégène” (tortura elèctrica) i “banyera” (tortura per immersió), els seus torturadors li havien enfonsat els polzes a les òrbites: “com si volguessin fer-li sortir els ulls”. Després vaig fer el que sempre feia: mostrar-li una sèrie de fotos d’oficials paracaigudistes, per preguntar-li si reconeixia els seus torturadors. Amb molta dignitat, em va respondre que ja no podia veure... però va afegir: “Tinc un paper del senyor alcalde (l’alcalde d’Alguer en aquella època era Jacques Chevalier, exministre de Defensa de Mendès-France) on hi ha escrit el nom del tinent dels paracaigudistes.” Va ser així com vaig veure que el nom que ell no podia llegir —s’havia quedat cec a causa de les tortures— era el del tinent Le Pen. Vaig fer autenticar la signatura de Jacques Chevalier per membres de la seva família i persones que havien treballat amb ell; vaig verificar en documents de l’època —no hi havia dubte. Sembla que hi ha una llei que prohibeix a França utilitzar testimonis sobre atrocitats comeses durant la guerra d’Algèria. No siguem ridículs: es sospita que els austríacs han posat al capdavant de la seva república un home acusat d’haver “encobert” tortures, i caldria amagar als francesos documents que el món sencer es delectarà en plena campanya presidencial? Perquè cap llei no pot impedir que el món sencer —excepte França!— sàpiga que tindrem un candidat no només amb discursos delirants, sinó amb les mans ensangonades. Aquest article va ser publicat a L’Humanité el 29 de setembre de 1987.

El novel·lista, intel·lectual i polític André Malraux va dirigir el 1938 la seva única pel·lícula, Espoir. Sierra de Teruel, un valuós document sobre l'actuació del bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Rodat a Barcelona i Montserrat, el film va ser prohibit pel règim franquista i no es va estrenar a Espanya fins al 1978. El film explica la peripècia d'un nodrit grup de combatents republicans, que tenen el ferm propòsit de frenar l'avanç de les tropes nacionals. Per fer-ho, planegen bombardejar un pont de la carretera de Saragossa, prop del poble de Linás. Amb l'estreta col·laboració de pagesos de la zona, l'escamot de soldats intenta mantenir vives les forces i se sobreposa als continus bombardejos i a la dura i continuada oposició del poderós enemic.

En la terminologia militar, les línies interiors (inner lines) són rutes d'escapament situades a prop de les línies adversàries. Proporcionen una manera de fugir sense ser detectat. Al voltant de la muntanya Ararat, a Turquia i Armènia, els missatgers i els seus coloms missatgers recorren aquests camins paral·lels a l'encontre de comunitats atrapades per la guerra. En el seu deambular, es troben amb yazidíes que han fugit de les atrocitats comeses per Daesh i han trobat refugi en camps de trànsit de Turquia. Representen als últims supervivents vius del genocidi armeni. Viatgen per la regió d'Alt Karabakh, devastada per la guerra, per a acompanyar i fer costat a les famílies en dol. Al llarg de la història, homes i dones donen testimoniatge del què/ d'allò que  han suportat, de les seves vides destrossades, de la vida, lluitant contra la mort. Sobretot, les seves paraules parlen de la violència infligida per homes a d'altres homes, una violència que sembla eterna i obstinada.

En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.

Als què pateixen la melancolia de l'eternitat se'ls anomena eterns. Convençuts que la mort no pot arrabassar-los la vida, creuen que estan condemnats a vagar esperant el dia en què seran alliberats de la seva existència. Aquesta pel·lícula és una història d'aventures i fugides, a les fronteres d'Alt Karabakh, un enclavament armeni a l'Azerbaidjan. Habitats pels fantasmes del genocidi i per la guerra que allí es lliura des de fa més de vint anys, els personatges que travessen aquesta pel·lícula porten en el seu interior la melancolia de l'etern.