Considerada tradicionalment una ciutat postmoderna, Dubai és en realitat una oposició entre dues formes de vida. Una part de la ciutat, la més poblada, viu en una arquitectura i en una societat que es podria considerar “moderna”. L’altra, la més coneguda, es fonamenta en el pensament postmodern que tan bé definia Jeremy Rifkin.

Paris Couleurs es centra en els zoos humans que es celebraven a França i concretament a Paris, com una conseqüència i un reforçament dels estereotips racistes i eurocènctrics: el negre divertit, dòcil, sempre amb ritme al cos; l'oriental treballador i enigmàtic; l'àrab fanàtic, valent, en permanent reivindicació. Cap a ells desconfiança, control o paternalisme, però sol·licitud constant per a que formin part de les tropes de xoc que defensin les conquestes de l'Imperi. Les agressions a una “mare pàtria”, els treballs més durs, l'erotisme reprimit. De tots ells l'àrab, el musulmà, representa l'exemple més irreductible, un desafiament cultural a les fronteres, un perill intern. Es forja lentament l'etiqueta mediàtica del terrorisme. Mentrestant, l'extraradi urbà i els barris marginals van creixent. La repressió salvatge comença a ser una necessitat.