Bon aniversari al Front Nacional! Durant molt de temps, animat per la necessitat d’establir un diàleg al voltant de la guerra d’Algèria, René Vautier va enregistrar els testimonis d’independentistes algerians, de cridats i reservistes francesos, de generals de l’exèrcit francès, d’historiadors... Així, Mohamed Moulay, Ali Rouchaï, Mohamed Loulli, Germaine Tillion, Paul Teitgen, Pierre Vidal-Naquet, el coronel Antoine Argoud, el general de Bollardière o el general Jacques Massu, entre d’altres, van oferir el seu testimoni davant la càmera de Vautier. Un documental que va estar inèdit durant molt de temps i que recorda d’on ve el Front Nacional, que va canviar de nom i va adquirir certa respectabilitat després del lideratge de Jean-Marie Le Pen. Avís: la pel·lícula és una còpia recuperada. La qualitat tècnica està degradada, però això només és un detall... L’home de les mans ensangonades (per René Vautier) Em vaig embarcar en una feina d’història: enregistrar en cintes de vídeo les “memòries” de testimonis de la guerra d’Algèria, per tal que algun dia joves estudiants de França i d’Algèria poguessin escriure junts, en imatges, una història comuna de les relacions entre ambdós pobles. Em van parlar d’un home, a Saint-Eugène, que tot i haver estat torturat, tenia dificultats per fer valer els seus drets a pensió perquè mai havia estat membre del FLN. Vaig anar a entrevistar-lo una mica per casualitat: em va explicar les seves tortures i com, entre sessions de “gégène” (tortura elèctrica) i “banyera” (tortura per immersió), els seus torturadors li havien enfonsat els polzes a les òrbites: “com si volguessin fer-li sortir els ulls”. Després vaig fer el que sempre feia: mostrar-li una sèrie de fotos d’oficials paracaigudistes, per preguntar-li si reconeixia els seus torturadors. Amb molta dignitat, em va respondre que ja no podia veure... però va afegir: “Tinc un paper del senyor alcalde (l’alcalde d’Alguer en aquella època era Jacques Chevalier, exministre de Defensa de Mendès-France) on hi ha escrit el nom del tinent dels paracaigudistes.” Va ser així com vaig veure que el nom que ell no podia llegir —s’havia quedat cec a causa de les tortures— era el del tinent Le Pen. Vaig fer autenticar la signatura de Jacques Chevalier per membres de la seva família i persones que havien treballat amb ell; vaig verificar en documents de l’època —no hi havia dubte. Sembla que hi ha una llei que prohibeix a França utilitzar testimonis sobre atrocitats comeses durant la guerra d’Algèria. No siguem ridículs: es sospita que els austríacs han posat al capdavant de la seva república un home acusat d’haver “encobert” tortures, i caldria amagar als francesos documents que el món sencer es delectarà en plena campanya presidencial? Perquè cap llei no pot impedir que el món sencer —excepte França!— sàpiga que tindrem un candidat no només amb discursos delirants, sinó amb les mans ensangonades. Aquest article va ser publicat a L’Humanité el 29 de setembre de 1987.

Entrevista amb l’historiador Jacques Choukroun (complement del DVD René Vautier a Algèria) sobre el paper de l’Algèria independent a l’Àfrica dels anys 60, així com sobre la figura de René Vautier a l’Algèria postindependent, “l’altaveu dels pobles en lluita”, com l’anomenava el cineasta bretó de la càmera vermella. S’hi tracten temes com: els Acords de Bandung, el diari històric Révolution Africaine, el panafricanisme, la figura de Bouteflika i el cop d’estat de 1965.

A Guerre aux images en Algérie (Guerra a les imatges a Algèria), René Vautier torna a les imatges de Algérie en flammes (Algèria en flames), filmades al costat dels combatents algerians als maquis de l’ALN, a finals de 1956 i durant el 1957. Aquestes imatges de guerra, preses a la regió dels Aurès-Nementchas, havien de servir com a base per a un diàleg entre francesos i algerians per la pau a Algèria. Mostren l’existència d’una organització armada propera al poble. A Guerre aux images en Algérie, René Vautier il·lumina, l’any 1985, el context i les condicions —de vegades dramàtiques— en què es va realitzar aquella pel·lícula.

La història d'una trobada fallida entre dues cultures amb diferents sensibilitats i imaginaris. Que va portar a una colonització marcada per la brutalitat, malgrat el fet que les guerres, el caos i la destrucció es podien haver evitat. A partir d'imatges d'arxiu, la pel·lícula reverbera a través del temps i l'espai: "França és la nostra pàtria".

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.

Durant el lliurament del Collar de l’Hermine a Pontivy, el setembre del 2000, René Vautier va ser interpel·lat per Claudine Dupont-Tingaud, exconsellera regional del Front Nacional i antiga militant de l’OAS. Amb molta ironia i traça, Vautier va desmuntar-li tots els arguments, i ella, escridassada pel públic, va acabar marxant de la sala.