L'estrès, l'assetjament, la violència, la depressió, el suïcidi, cada cop es donen amb més freqüència en el món del treball. La destrucció de les formes de solidaritat col·lectiva, la solitud i la competència entre els treballadors, els sistemes d'avaluació permanents, la utilització de tècniques de gestió que anul·len a la persona en favor del rendiment pur, les practiques que afavoreixen la delació entre els mateixos treballadors, tot això contribueix a deshumanitzar el món de la Treball...

3 Mostra de Vídeo Independent de Barcelona 1996.

Aquest curtmetratge, rodat clandestinament durant la guerra d'Algèria, es basa en dibuixos de nens algerians recollits en 1961 en un camp de refugiats de Tunísia. A través dels seus dibuixos, els nens van expressar tot l'horror de la guerra que els va obligar a ells i a les seves famílies a fugir del seu país. La pel·lícula va ser prohibida per la policia i confiscada 17 vegades. El visat de censura no es va concedir fins a 1974, dotze anys després del final de la guerra d'Algèria. La realització de J'ai huit ans s'inscriu en l'obra de Frantz Fanon (escriptor i teòric compromès contra el colonialisme, militant del FLN a partir de 1956), que al principi de la guerra d'Algèria era mèdic cap de l'hospital psiquiàtric de Blida, Com a psiquiatre, va dedicar un capítol del seu llibre Els damnés de la terre (Els desgraciats de la terra) a les conseqüències psicopatològiques de la guerra i la tortura. En 1961, es va desplaçar als camps de refugiats de la frontera entre Algèria i Tunísia per a recollir dibuixos de nens. Aquesta col·lecció, iniciada amb René Vautier, es convertiria en J'ai huit ans.

En la terminologia militar, les línies interiors (inner lines) són rutes d'escapament situades a prop de les línies adversàries. Proporcionen una manera de fugir sense ser detectat. Al voltant de la muntanya Ararat, a Turquia i Armènia, els missatgers i els seus coloms missatgers recorren aquests camins paral·lels a l'encontre de comunitats atrapades per la guerra. En el seu deambular, es troben amb yazidíes que han fugit de les atrocitats comeses per Daesh i han trobat refugi en camps de trànsit de Turquia. Representen als últims supervivents vius del genocidi armeni. Viatgen per la regió d'Alt Karabakh, devastada per la guerra, per a acompanyar i fer costat a les famílies en dol. Al llarg de la història, homes i dones donen testimoniatge del què/ d'allò que  han suportat, de les seves vides destrossades, de la vida, lluitant contra la mort. Sobretot, les seves paraules parlen de la violència infligida per homes a d'altres homes, una violència que sembla eterna i obstinada.

“Mai res important s'ha comunicat tractant bé el públic, encara que fos els contemporanis de Pericles; i, en el gèlid mirall de la pantalla, els espectadors ara no veuen res que recordi els respectables ciutadans d'una democràcia. Heus aquí l'essencial: aquest públic totalment privat de llibertat i que ho ha suportat tot, mereix menys que qualsevol altre ésser ser ben tractat.