Joves nigerians que van a treballar a Costa d'Ivori, desarrelats enmig de la civilització moderna. El protagonista i els seus amics han pres pseudònims per tenir una personalitat ideal.

Per trobar, 20 anys més tard, el noi amb el qual es va besar per primera vegada, l'autora, ara irreconeixible per ell, aconsegueix posar-li davant d'una càmera amb un pretext "professional"...

Cassius Clay és campió del món. 1967, Guerra del Vietnam. Ali rebutja allistar-se.

Considerada tradicionalment una ciutat postmoderna, Dubai és en realitat una oposició entre dues formes de vida. Una part de la ciutat, la més poblada, viu en una arquitectura i en una societat que es podria considerar “moderna”. L’altra, la més coneguda, es fonamenta en el pensament postmodern que tan bé definia Jeremy Rifkin.

La nit. Travessar en cotxe una ciutat mediterrània. La seva llar invisible i fugissera, absorbida per la visió del paisatge urbà. Al mateix temps, una veu masculina ens relata un passeig nocturn i solitari, sense objecte clar, fet per deixar passar el temps abans de la partença final. La partida d'un home en trànsit o un futur exiliat.

“Aquest món és injust. La nostra organització és inhumana. Ho sabem. Ho ensenyem. Tot el temps. Ni tan sols em proposo denunciar tot això. Busco una altra cosa.” A través d'unes trobades a Limoges i a La Rochelle, imatges i sons recollits aquí i allà, una recerca del que és i del que poden ser els okupes, les alternatives i, per tant, la utopia.

Hiroshima 1914-2006

Quaranta joves i adolescents entre 14 i 21 anys viuen a una presó a la illa de Nisida, a Nàpols. Les mascares que dissenyen per amagar les seves identitats durant el rodatge contribueixen a crear uns llaços cada cop més estrets amb tres dels presos. Enfrontats a la vida de la presó, Enzo, Rosario i Samir ens conviden a compartir la seva rutina quotidiana a l'escola i al treball, avorriment i captiveri. També ens conten les seves històries i comparteixen els moments d'esperança i decepció. Si, tal com diu la Constitució, l'objectiu del seu càstig és la re-educació, aquest documental posa en dubte la compatibilitat entre aprendre i l'empresonament.

"Aquí el meu cor. No tinc res més que donar, perque els meus ulls són maragdes com els d'aquell mariner que prengué a Marx per apòstol". 6 Mostra de Vídeo & Fenòmens Interactius

17 d'octubre de 1961. La Guerra a Algèria està en curs. A París, els algerians surten al carrer per protestar contra el toc de queda. Els manifestants són perseguits i una manifestació pacífica acaba en un bany de sang. Quan s'anava a projectar la pel·lícula a Cannes, la sala va ser evacuada per la policia a l'últim minut i les còpies segrestades. Mig segle després, aquesta obra es va projectar a l'octubre de 2011 per primera vegada a París.