Mapping Journey és un projecte en curs, iniciat el 2008. Aquesta sèrie constituïda de diversos vídeos, confronta l'experiència viscuda en el trajecte migratori amb la normativa cartogràfica. Aquesta confrontació fa aparèixer un altre mapa, el produït pel viatge mateix i els desviaments obligatoris, pertorbant la dimensió de la normativa de la cartogràfica tradicional.

Mapping Journey és un projecte en curs, iniciat el 2008. Aquesta sèrie constituïda de diversos vídeos, confronta l'experiència viscuda en el trajecte migratori amb la normativa cartogràfica. Aquesta confrontació fa aparèixer un altre mapa, el produït pel viatge mateix i els desviaments obligatoris, pertorbant la dimensió de la normativa de la cartogràfica tradicional.

Connanski a les afores de Paris en ple èxtasi de pau i estrès confessat.

Benguigui engega la seva càmera en una zona multiètnica dels afores de París. Aquests “patis del darrere” de París –guetos suburbans industrials plens de migrants pobres– són un terreny abonat per als problemes socials on es produeix un xoc de cultures i identitats.

En un quart de segle, els immigrants magribins establerts a França han dut les seves famílies. Acostumaven a viure als barris de barraques abans d'ocupar els suburbis populars. Varen enviar els seus fills a l'escola i aquests nens van créixer a França. Avui els seus néts no poden avançar sense memòria, ja que sobre aquesta comunitat de dos milions de persones, un terç dels quals posseeix la nacionalitat francesa, pesa un doble silenci: el dels pares i el de les institucions. Mémoires d'immigrés, l'Héritage maghrébin, traça un retrat intern d'aquesta comunitat escampada pels quatre cantons del territori francès. Dividit en tres parts: "els pares", "les mares" i "els nens" la pel lícula es construeix a través de testimonis commovedors i entretallats.

Karaganda, segona ciutat de Kazakhastan, emplaçada al sud de les estepes, va ser construïda el 1930 per la mà d'obra dels presoners deportats cap a un immens Karlag sobre un conca minera. Avui, el pedestal econòmic de la ciutat s'ha enfonsat aportant una pauperització considerable. Mine de Rien representa el temps de la transició, de l' inestabilitat entre dos estats, entre el sentiment d'abandó i l'esperança capitalista. Un estat passat, vençut, i un estat en progrés, fantasiat, inevitable. La pel·lícula té la forma d'aquest passatge que genera el caos, l'adaptació, el sofriment, que revela l'incapacitat de ser: un temps on l'ésser humà no ja es pot considerar com una massa, sinó que s'ha d'entreveure com a suma d'individus.