Aquest curtmetratge, extret de la pel·lícula La Folle de Toujane, posa en primer pla un fet polític gairebé independent de la seva història. René Vautier interpreta un director-productor “compromès”, que acaba de presenciar com la policia apallissa brutalment un “àrab” al carrer, just davant del bar on està dinant. L’escena el commociona; no reacciona en el moment, però es promet a si mateix fer algun dia una pel·lícula sobre el que ha vist. Aquesta escena, que remet a les massacres d’algerians a París (17 d’octubre de 1961), simbolitza de manera especialment colpidora la importació de l’esperit criminal que animava la intervenció de l’exèrcit francès a Algèria. Ens recorda la realitat d’una violència extrema, encara present en la memòria col·lectiva i que, tanmateix, mai no ha estat assumida per una França que continua negant la seva responsabilitat. Una denúncia a l’autocensura dels cineastes francesos dels anys 60 i 70 davant la realitat del racisme d’Estat.

translate

Vuit retrats, vuit somnis, vuit evasions.

Col•lecció Petites Planètes. Jihad és un terme àrab fonamental. En aquesta època de conflictes i violència ens arriba únicament la versió mediàtica, més extrema i aliena al seu significat original, mentre que s'ignora el seu sentit profund. Jihad pot traduir-se per esforç, compromís i en un sentit extens lluita. És un concepte i una experiència que té dos nivells diferenciats, un subaltern de l'altre. D’una banda hi ha la jihad petita relacionada amb l'esforç, la lluita col•lectiva per una societat més justa i conscient del misteri d’allò Real (al haqq) i la Vida (al hayy) -ambdues noms d'Al•lah-. I de l’altra la gran jihad, considerada la més important i del resultat de la qual en dependrà l'èxit, la pèrdua o desviació de la primera. Aquesta gran lluita és la del qüestionament interior, l'esforç per netejar tot allò que dins l'esser humà ens allunya del que és Real... tot allò que dóna realitat a un món definit en entitats separades i egòtiques, tancat, apropiable, abocat al conflicte. Una de les pràctiques més belles i significatives de la gran jihad és la cerimònia ritual del dhikr (zikr). Paraula àrab que significa record... i que en aquest context significa específicament record d’Al•lah... reconnexió íntima -però dins d'una cerimònia col•lectiva- amb el misteri d’allò Real... és a dir amb allò que és indefinible, irrepresentable, inapropiable... fora de tota mida, física o racional. En aquesta tradició se'ns diu que només un òrgan de l'ésser humà es capaç d'albergar aquesta immensitat: el cor. El sufisme, lluita per mantenir-se al cor de l'islam. I a la dolorida Txetxènia el sufisme és la forma més extensa de l’ islam. Vincent Moon i Bulat Khalylov van enregistrar d'una manera bella i immersiva l'experiència d'aquesta cerimònia de dhikr.

A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.

translate