Avui dia el comerç just esta de moda. Es tracta d'ajudar els pobles més desafavorits del planeta a superar la seva condició gràcies a una distribució més equitativa dels beneficis. La mantega de karité guanya adeptes a Europa, on és utilitzada a la indústria cosmètica i com a substitut del cacau. Al permetre'ns compartir les vides dels que treballen per produir la mantega de karité a Burkina Faso, la pel·lícula ens porta al centre dels problemes de supervivència a l'Àfrica.

Le Cercle des Noyés és el nom donat als presoners polítics negres de Mauritània, empresonats des de 1987 a l'antic Fort Colonial de la ciutat de Oualata. El documental ens descobreix el delicat procés de treball mental dut a terme per un dels antics presoners, que recorda la seva història i la dels seus companys. Com un eco, els llocs del seu confinament se succeeixen un rere l'altre en la seva nuesa, despullats de qualsevol rastre d'aquell passat.

translate

A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.

Col•lecció Petites Planètes. Jihad és un terme àrab fonamental. En aquesta època de conflictes i violència ens arriba únicament la versió mediàtica, més extrema i aliena al seu significat original, mentre que s'ignora el seu sentit profund. Jihad pot traduir-se per esforç, compromís i en un sentit extens lluita. És un concepte i una experiència que té dos nivells diferenciats, un subaltern de l'altre. D’una banda hi ha la jihad petita relacionada amb l'esforç, la lluita col•lectiva per una societat més justa i conscient del misteri d’allò Real (al haqq) i la Vida (al hayy) -ambdues noms d'Al•lah-. I de l’altra la gran jihad, considerada la més important i del resultat de la qual en dependrà l'èxit, la pèrdua o desviació de la primera. Aquesta gran lluita és la del qüestionament interior, l'esforç per netejar tot allò que dins l'esser humà ens allunya del que és Real... tot allò que dóna realitat a un món definit en entitats separades i egòtiques, tancat, apropiable, abocat al conflicte. Una de les pràctiques més belles i significatives de la gran jihad és la cerimònia ritual del dhikr (zikr). Paraula àrab que significa record... i que en aquest context significa específicament record d’Al•lah... reconnexió íntima -però dins d'una cerimònia col•lectiva- amb el misteri d’allò Real... és a dir amb allò que és indefinible, irrepresentable, inapropiable... fora de tota mida, física o racional. En aquesta tradició se'ns diu que només un òrgan de l'ésser humà es capaç d'albergar aquesta immensitat: el cor. El sufisme, lluita per mantenir-se al cor de l'islam. I a la dolorida Txetxènia el sufisme és la forma més extensa de l’ islam. Vincent Moon i Bulat Khalylov van enregistrar d'una manera bella i immersiva l'experiència d'aquesta cerimònia de dhikr.