Els mercats de Fes, accessibles des de les vies principals de la medina, es troben normalment molt a prop de les entrades de la ciutat i reflecteixen la vitalitat d'un microsistema econòmic vinculat a les necessitats bàsiques de la medina i de l'entorn rural immediat.

Fes és una de les ciutats del nord d'Àfrica que va disposar d'un nombre més gran de madrasses, i d'una més gran bellesa arquitectònica. Les madrasses, antigues escoles alcoràniques, a hores d'ara visitables com a monuments públics, havien acomplit una de les funcions que van donar una gran esplendor a la ciutat de Fes: l'estudi de la tradició islàmica i del conjunt de lleis i disposicions que regulaven la vida social. Eren, a més, residència dels estudiants. Madrasses: Bu Inaniyya (1350), al-Attarin (1323), Seffarin (1280), al-Sahri (1321).

Fes és la ciutat del Marroc que manté més viva la tradició artesanal. L'activitat de l'artesà, lluny de ser un mer ofici, reflecteix tota una concepció del món i una manera de viure el temps i atorgar-li sentit. Una saviesa popular que es transmet de pares a fills, de maalem, mestre, a aprenent.

Guia anònim. Fes el Bali, l'antiga medina de Fes, fundada l'any 809 per Idris II, és encara una ciutat completament voltada de muralles. Les portes (Bab Bu Jeloud, Bab Fteuh, Bab Rsif, Bab Guissa...) hi mantenen, doncs, tot el seu valor social i simbòlic, associades a les diferents activitats de la ciutat i dels seus habitants.

Existeix un fons anarquista inherent a l’islam que mereix ser posat en primer pla. Des de la cosmologia corànica, es diu que l’ésser humà en estat de naturalesa és un ‘esclau (o servent) d’Al-lâh’, de la mateixa manera que el gira-sol és esclau del sol, ja que s’hi troba vinculat d’una manera orgànica. El concepte de la submissió a la Realitat Única (al- islam) no es tradueix en submissió a una institució humana, sinó tot el contrari: condueix al rebuig de tota coacció exterior com a contrària a la naturalesa de les coses. El musulmà rebutja les limitacions que el mercat i la institucionalització de la vida imposa a la seva llibertat, com a espai interior en el qual la intimitat amb la Creació es fa possible. La llibertat que reconeix el musulmà no és la llibertat política sota la tutela de l’Estat, sinó un estat/espai interior que ens capacita per rebutjar el món de les representacions, rebutjar la ficció del poder amb què alguns es revesteixen. Això es basa en la idea que l’ésser humà és en essència noble, que el seu estat de naturalesa (fitrah) és superior al seu estat de cultura. Diu Ibn Khaldun: “L’ordre polític i educatiu és contrari a la força de l’ànima, perquè encarna una instància de control exterior.” En aquest punt, s’entén que s’hagi qualificat l’islam com un ‘anarquisme místic’. Abdennur Prado és escriptor, president de la Junta Islàmica Catalana i codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.