“Si s'està en contra del règim, un no pot utilitzar el seu argot, ni els seus conceptes, ni les seves idees, no pot pretendre donar-los un altre sentit, simplement cal renunciar-hi. Enfront d'aquesta evidència: que contra el poder -que és el Capital i l'Estat junts- hi ha sempre alguna cosa que segueix viva, que es diu poble i que no existeix. I això és tot el que hi ha com a política”.

Un treball sobre les restes de l’esclavisme a la Barcelona que es prepara per fer la Via Catalana per a la Independència. Un reportatge sobre el Marquès de Comillas, Güell, Delgado, Colom, i sobre la ciutat que els dedica els seus espais principals enmig de la inconsciència de la majoria de la població que mentrestant vol "alliberar-se d'Espanya". Un reportatge que ens interroga sobre què vol dir alliberar-se, i quin tipus d'alliberament busquem a nivell personal i col•lectiu, què en farem de la pròpia història, i sobretot què en farem dels opressors i assassins "propis".

Juny de 2013: un grup de 800 persones entra a un cinema abandonat del centre de Barcelona per projectar-hi un documental. Un cop dins, canvien el nom de l'edifici: l'antic "Palacio del Cinema" es diu a partir d'ara "Cinema Patricia Heras". Qui era la Patricia? Perquè va decidir treure's la vida? I el més important: què hi té a veure Barcelona amb la seva mort? Una acció de desobediència, amb fort contingut simbòlic i un gran impacte mediàtic, que busca --a través de la història de la Patricia-- donar a conèixer l'altra cara de Barcelona, la Ciutat Morta.

Des de fa anys , Barcelona implementa un model de ciutat que arracona aquells que no entren en el paradigma triomfalista del modern, el europeu i la prosperitat . El màxim exponent d'aquest discurs és el barri del 22 @ . Una zona de la ciutat construïda sobre l'antic barri industrial del Poblenou , situat al marge nord de la ciutat . És en aquest espai on es troba la Nau . Aquesta és la llar d'unes 300 persones aproximadament, de diferents edats i nacionalitats. A la Nau hi viuen immigrants majoritàriament africans, amb o sense papers, però també alguns immigrants romanesos, sud-americans, i també espanyols. Molts d'ells amb una història comuna: fins fa uns pocs anys o mesos tenien casa i treball. El treball es va acabar i van haver de marxar dels seus pisos. Es queden a la Nau, encara que a molts no els agradi el lloc, perquè s'hi està millor que al carrer. Hi ha més seguretat, possibilitats de sobreviure, de recollir la ferralla que després venen a majoristes del reciclatge del metall. També cert sentiment de comunitat. A la Nau s'han creat tres bars que proveeixen a preus raonables, de menjar a la comunitat i algun reconfortant cafè o cervesa al final de la jornada. Hi ha també alguns magatzems que acumulen la ferralla per vendre, que representa pràcticament l'únic suport per a la majoria dels habitants del lloc i que vertebra en gran mesura la vida de la Nau. A tota aquesta lluita per seguir respirant, sense permís, se li va afegir al juliol de 2012 la lluita per poder romandre en el que des de fa dos anys ja és casa seva. A causa de la denúncia de la família Iglesias Baciana, propietària dels terrenys i d'una empresa immobiliària, es va decretar un desallotjament policial previst per al 16 de Juliol del mateix any. Es va donar, a més, la paradoxa que la família de propietaris que es va negar a negociar, posseïa també una fundació per a l'ajuda a dones joves que visquessin en la pobresa en diferents parts del món, entre elles Àfrica.

“Quin és el nostre límit i quant de dolor haurem de sentir per despertar?”

Dolores Tejada Saavedra, regidora de treball de Marinaleda, ens explica amb tot luxe de detalls i un llenguatge senzill, i proper, com un poble, tot lluitant i resistint, va aconseguir socialitzar els mitjans de producció, l'habitatge, la salut, l'educació i l'oci. També ens dóna la seva opinió sobre els immensos avantatges que comporta un sindicat actiu, amb el poder polític de l'Ajuntament i la força productiva de les seves cooperatives en mans del poble. Marinaleda és una ciutat de 3.000 habitants on la taxa d'atur és el 0%, on qui vulgui treballar en l'auto-construcció de la seva casa només haurà de pagar 15 € al mes, on les famílies treballadores que hagin de deixar els seus petits en una escola-bressol només pagaran 12 € al mes i això inclourà el menjar i un llarg etcètera. Un veritable oasi enmig d'un país dominat pel capitalisme més salvatge i el govern més caspós i retrògrad que ha tingut la curta democràcia espanyola i que està deixant una taxa de desocupació del 27%, un 50% d'atur juvenil i una pobresa greu que afecta a tres milions de persones.

Themeroc, la profecia.

Una antiga nau industrial del Poblenou de Barcelona serveix de refugi i lloc de treball per a diferents persones, la majoria d'elles provinents de l’Àfrica negra. Des d'allà denuncien les seves condicions de vida i treball, la segregació i agressions de les quals són objecte. I ens ofereixen una clara visió de la societat que els discrimina: "Em demanen que sigui civilitzat, que em civilitzi...i em pregunto Què és ser civilitzat?: gastar diners, comprar...consumir".

Vídeo de denúncia de la situació en la que viuen més de 300 persones a la Nau del Poblenou de Barcelona, i de l'ordre de desallotjament que es va exercir sobre ells el 23 de juliol a les 6 del matí.

Cal protegir el que l'Estat i l'Església catòlica han construït en els últims 300 anys. No hi veig contradicció entre l'apartheid i l'Església catòlica: nosaltres com a cristians creiem en el desenvolupament de la gent no-blanca, i intentem que es desenvolupin tot construint temples, i ajudant-los en el seu treball pastoral, però aquesta gent prefereix que els deixem a les seves pròpies esglésies. I si ells ho prefereixen...