Ambientat en un present imaginari en el qual un pont recorre l'estret de Gibraltar, Atlantropa barreja realitat i ficció relacionant el pont amb notícies actuals, i la visió d'un arquitecte modernista de construir una presa al Estret per crear un nou continent. Concebut originàriament com un símbol d'unitat entre Àfrica i Europa, després de la seva clausura el pont és adquirit per les forces de la UE i adquireix un significat completament diferent. Citat per primera vegada en ciència-ficció per Arthur C. Clarke, les Nacions Unides han contemplat recentment el pont de Gibraltar com una possibilitat real.

Ceuta, que sempre ha estat governada per la dreta, és la porta d'entrada a Europa per molts immigrants subsaharians. Al novembre de 2005, dos mesos després de l'assassinat de més de 14 immigrants que intentaven saltar les tanques de Ceuta i Melilla, persones i organitzacions de tota Europa fan la primera manifestació en la història de Ceuta a favor dels immigrants.

Aquest reportatge de l'associació PRODEIN (Asociación Pro derechos de la Infancia) de Melilla documenta la situació difícil dels immigrants subsaharians que intenten creuar la frontera d'Àfrica amb Europa, cercant un vida millor. “Assassinats” és la millor definició de les morts que van tenir i que segueixen tenint lloc a la frontera de Melilla i Ceuta, els afusellaments sumaris de qualsevol immigrant que pugi a la tanca “quan està d'esquena i indefens, sense detenció prèvia, sense procediment administratiu ni judicial”.

"Estrany és aquell al que sempre se li pregunta: d'on véns germà?” o se li pregunta: fa calor al teu país? No li preocupen els detalls que concerneixen a la gent del país on està o la seva “política” domèstica. Però és el primer en patir-ne les conseqüències. Potser no s'alegri quan ells estan alegres però sempre té por quan ells tenen por”. Mourid Barghouti.

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

Com diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s'obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que es projecta més enllà en el “miracle” de l'agricultura al sud d'Espanya: l'agricultura intensiva sota plàstic al camp d'Almeria i Múrcia,... miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsaharians i maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s'esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.

1 – Debord, Debord; , La sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.

2 – Watkins, Peter. http://blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma/

A la frontera, la línia com a principi de propietat adquireix la seva major dimensió, definint físicament l'esfera de les relacions. Diàriament, aquells que la transgredeixen, reconstrueixen aquelles línies imaginàries, redefineixen la geografia tradicional i ocupen els no-llocs, on "els altres" existeixen de forma temporal.

Juny de 2005, bosc de Benyounes al Marroc, a 2km de la tanca que separa Ceuta del Marroc. Com cada setmana trobem als ciutadans africans que esperen en aquest paratge l'oportunitat de creuar a l'estat espanyol, a Europa. Ens reunim amb el nostre equip de treball i dues persones del nostre col·lectiu. Discutim sobre moltes coses que ens preocupen i ens afecten. Després de la nostra posada en comú, decidim fer un document públic on es visualitzin les realitats que vivim al Marroc com a país de trànsit. L'últim pas abans d'arribar a Europa per milers d'immigrants subsaharians: una TAZ al bosc de Benyounes. Des de Febrer de 2005 els militars marroquins augmenten la pressió per encàrrec de la U.E.: controls, escorcolls, robatoris, pallisses, violacions...

Al bosc de Benyounes, la foret com li deien els seus habitants, va ser la última etapa d´un llarg viatge per milers de personas provinents del Africa subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´establien durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precaria situació económica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants pasaven per aquest bosc i després d´unas setmanes o messos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea comença a posar-se d´acord amb el Marroc en lo relatiu a la subcontractació del control de la frontera hispano marroquí. Els habitants de , la foret començen a sentIr de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il.legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s´instal.len controls policials als voltants de la foret, s´els impideix l´accés al aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions masives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàticas dels drets humans finançiades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i reds de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europeas. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les sevas comunitats d´origen. En Febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest video per visibilitzar la seva situació, en el que denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l´absolut abandonament que pateixen per part de ongs, asociacions e institucions defensoras dels drets humans i en el que reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.