Hi ha un indret a la Rambla que Ariadna Pi sempre li ha tingut molta tírria. Això ha estat així en totes les encarnacions que ha conegut al llarg de dècades, especialment quan han tingut lloc al Xino i als seus voltants, com quan existí com a obrera del tèxtil i mare de família rellogada a un pis del carrer Escudellers, florista a la mateixa Rambla, meuca a Robadors, dependenta de comerç a la plaça del Pedró, joveneta de la que algú es va enamorar perdudament una nit a La Paloma i a la que no va tornar a veure mai més, immigrada primer del camp català i després de l’andalús, i fa ben poc del Magreb, vivint a una pensió de mala mort potser al carrer Ample i guanyant-se la vida fregant escales a l’Eixample. Consti que l’aversió envers aquest edifici no s’explicava tant per les coses que s’hi feien, sinó pel tipus de personal que n’era assidu: personatges altius, inflats, superbs, desdenyosos amb la gent treballadora del barri. Els freqüentadors eren els amos, els banquers, els propietaris, els financers, els poderosos i les seves respectives esposes, les “millors cases” de Barcelona, tothom d’allò més tibat, vestits sempre amb les seves millors gales, fatxendant-se hipòcritament els uns davant dels altres…
