El Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social (GRECS) i l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), que col·laboren en la investigació “Plazas fuertes: el latido político del corazón de la ciudad”, proposen una projecció comentada i un taller monogràfic construïts sobre la base d’un recorregut documental per l’aparent món de llibertat informativa que ofereix Internet. En el convuls context social àrab de l’any 2011, la Xarxa es va revelar com una de les eines crucials per a la circulació d’informació sobre les revoltes populars en els diferents països de la regió. Si un any després ens proposem recuperar els rastres d’aquelles revoltes, teclejant simples paraules clau en un motor de cerca, ens enfrontem amb milions de possibilitats. Però més enllà de l’allau de resultats, quin tipus d’informació en podem obtenir en aquest magma sorollós i incontrolable? Proposem una reflexió sobre els processos de construcció de la memòria col · lectiva a partir d'una recerca centrada en dues revoltes que es van produir gairebé simultàniament: la mediàtica revolució de la plaça de Tahrir al Caire, i la silenciada revolta a la plaça de Tahrir de Bagdad. D'Egipte a l'Iraq, aquest doble recorregut permetrà experimentar la potencial autonomia de l'univers virtual-tant les seves virtuts com les seves restriccions-com a font informativa al marge dels mass media, així com les limitacions que presenta la Xarxa com a escenari de i per al conflicte social. GRECS (Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials) és una agrupació interdisciplinària i internacional d’investigadors que promou una reflexió crítica al voltant de les qüestions d’exclusió i control social, amb seu a la Universitat de Barcelona. http://www.ub.edu/grecs/ OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana) és una organització assembleària formada per investigadors socials i professionals de les arts visuals que elabora investigacions sobre aspectes diversos de la vida social contemporània al carrer. http://www.ovq.cat

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

El tercer lliurament de la sèrie KC, de León Siminiani, tracta de l'última revolució social prenent-la com a passat. Una veu femenina neutra en anglès relata, com si d'una cinta didàctica o un informe es tractés, els canvis socials que s'han anat produint arran de la imposició digital a tota l'existència: un nou èxit del “somni americà”.