Unidentified Video Observatory Constellations
Presentation at the MACBA 2023-2024 IEP
Una eina per a explorar
L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.
«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»
A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).
Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present . — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).
Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)
Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.
Una constel·lació contra l'oblit
Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin, l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.
És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...
Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.
Una invitació a l'encontre
Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org , veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.
Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural , sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).
— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.
— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència ín
