Unidentified Video Observatory Constellations

Presentation at the MACBA 2023-2024 IEP

Una eina per a explorar

L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.

«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»

A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).

Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present . — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).

Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)

Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.

Una constel·lació contra l'oblit

Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin,  l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.

És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...

Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.

Una invitació a l'encontre

Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org , veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.

Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural , sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).

— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.

— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència ín

The Terror is British colonialism and cold war imperialism The Time is 1953. This documentary treats colonialism and western cold war imperialism in the context of the British army invasion of Guyana in 1953. Focusing on the economic and cultural repression of the Guyanese people, the Victor Jara Collective captures the force of the historical events that clarifies the struggles of the working and peasant class. Centering around historical references, interviews and nine Poems of Resistance by Martin Carter, the film deals critically with the total impact of the period. It reveals the complex nature of colonialist domination in daily life presenting images which examine the psychological consequences of poverty and oppression. In examining the effective use of Carter's poetry, which was banned in Guyana, Eusi Kwayana, leading member of the working people's alliance, sees the collection as a cultural product to enrich the struggle with "ideological nourishment."

Autonomous Zones _ OVNI 2006

Colonial dream - Autonomous zones Archive

/ CONTEXT 1994 - 2020

Autonomous Zones _ OVNI 2006

The Colonial Dream_ Autonomous Zones

Colonialism and Eurocentrism are often discussed as though they were things of the past, fortunately overcome. But in life under globalisation, the reality seems to be just the opposite: the occupation and destruction of other worlds and cultures, systematic exploitation of their resources... and also aggressions at the local level, real-estate violence, colonial tourism, migra...

Autonomy and no-zones: other ways of perceiving and creating community-based external realities and subjective inner ones. Autonomous ways of living and thinking, zones without limits, no-zones.

After the OVNI 2005 program Resistances (1), we thought it was necessary to deepen the critical intent of the Observatory Archives through documents that reflect upon some of the roots of the situation we are currently living in. Many situations described in the videos that we screened can be traced back to the colonial pulse, either implicitly or explicitly. Similarly, Eurocentrism and the idea that all progress - even revolutionary progress- must pass through the European experience or take it as an unavoidable reference, are still present in conservative thought, and also, in a worrying and paradoxical way, in dissidence. We also wanted to go beyond the negativity that taking a position of resistance necessarily entails, and to show and share the communal and personal affirmations that are being produced in many societies and cultures, and all around us.

The Colonial Dream*Autonomous Zones sets out on a search that was already implicit in the Archives under different names, an undertaking that will naturally be conditioned by our limitations in the face of such an enormous and complex subject. This first approximation that we share with you now would not have been possible without the many contributions and collaborations that we've received - help in locating particular documents and also finding a direction within the search. In any case, our aim is not to build up a collection of historical documents, or provide a catalogue of specific events, tasks that we would be unsuited for. Rather, given the nature of the Observatory Archives, we want to offer a selection that provides some of the keys and fractals of the subject. This selection is complemented by presentations from some of the people and collectives who have shared the investigation with us or are fundamental points of reference within it, such as the ContraPlano - LAD working group, Michael Taussig (Lecturer at Columbia University and author of Mimesis and Alterity, Shamanism, Colonialism and the Wild Man ...), Serra Ciliv (!f.Istanbul Festival) and René Vautier ( Afrique 50, Algeria in Flames, Hirochirac. ..).

Our search for contemporary news and promotional materials (from 1930 to 1965) that are key to understanding how the imaginary of the time was constructed led us to some of the major audiovisual archives in the world (storehouses of the colonial legacy). Through our contact with them we came to understand the workings of something that is part of the collective memory of mankind, and how such places are managed. "Management" that is largely governed by the criteria of financial gain. Ignoring such things as non-profit, educational, etc criteria, offensive rates are applied to the extent, for example, of charging up to twenty thousand euros for screening 30 minutes of material (2). Private archives, public archives managed by private companies, or public bodies that are run according to similar criteria prevent free access, or any access, to the audiovisual material that, in this particular case, adds up to a catalogue of evidence against Europe's supposedly civilizing impulse; and a "bank" of the arguments that are still applied even now to current crises. The discovery of how difficult it is to access this material made us aware of the urgency of demanding and defending public access to these archives, which, as we said, form part of the collective memory of mankind. And to prevent the same thing happening in future with the material that is contemporary to us now.

We don't claim objective truth for the government and corporate documents, or from those by independent authors or groups - "Film is not now nor has it ever been the technology of truth. It lies at a speed of 24 frames per second. Its value s not as a recorder of history, but simply as a means of communication, a means by which meaning is generated. The frightening aspect of the documentary film is that it can generate rigid history in the present in the same manner that Disney can generate the colonial meaning of the culture of the Other. Whenever imploded films exist simultaneously as fiction and nonfiction they stand as evidence that history is made in Hollywood" (3). In reality, what we're showing are not historical events, but images. And even then, the images can't be pared back to the documentary value of the imaginary they create, images that are real in themselves and not in relation to what they represent. "Imaginary" realities - but not any less real for it. Rather than responding to the criteria of true or false, these images respond to the who, how and for what they were imagined.

In his 1951 film Afrique 50 against savagery, colonialism and exploitation, René Vautier breaks with the complicity of most documentaries and news reports filmed in Africa at the time, full of "greedy lies and fraudulent complacencies". In his words: "Look what lies in store for the people of Africa: we're in Palaka, in northern Ivory Coast. The village couldn't pay the colonial taxes: 3700 francs! On February 27, 1949 at 5 am the troops came, surrounded the village, fired, burned, murdered (...) On this African ground four bodies, three men and one woman, were murdered in our name. In the name of the French people! It's mind blowing: burnt houses, massacred townspeople, dead cattle rotting in the sun. Friends, colonialisation here is just like anywhere else, its run by vultures." These reflections led to 13 lawsuits, a year in jail and the film being banned in one way or another for 50 years.

In a different way, in Les Maîtres Fous Jean Rouche shows us how there are other ways of conspiring against colonial domination, when direct confrontation isn't possible. Or in Moi, un Noir , how a group of Nigerien migrants would rather return to the "poverty" of their country than struggle to survive in the "wealth" of the colonial paradise.

First Contact shows archival images of the first time the indigenous tribes of an area of New Guinea came into contact with white man, and contrasts these images with the situations taking place now.

In Les Statues meurent Aussi, Alain Resnais and Chris Marker look at how difficult it is to dialogue or simply understand other countries from a Eurocentric position, and how other cultures are subjugated to the "colonial" gaze.

The colonial imaginaries, made up of images filmed by the colonial powers as a testament to their work and their value, are also reflected in the material on the ex-Spanish colony of Equatorial Guinea that was made available to us by the Filmoteca de Catalunya and reflects the obsessions of the times: the task of Christianisation, the idyllic idea of bringing progress to new lands, the enthusiastic hunt for wild animals, the felling of trees, the militarization of life. Vincent Monnikendam also deals with these and other more complex issues in Mother Dao , one of the most enlightening and poetic visions of colonial realities, constructed entirely from images filmed by the Dutch colonisers in Indonesia.

The spectacular directions of this vision already appear on the European continent at the end of the 19th and start of the 20th centuries, with the Colonial Exhibitions that t

De fronteres internes i externes a col·laboracions, línies de fuga i perspectives

Programa de vídeo d 'OVNI - Observatori de Vídeo No Identificat

La Frontera en la seva asimetria esdevé línia abismal, línia de tall entre les zones del ser i del no ser. Segons de quin costat i segons amb quins documents ens apropem a ella, serem desplaçats a una zona o a una altra i rebrem el reconeixement del nostre ésser o la seva completa absència.

El programa que aquí es proposa a manera de viatge, comença per recordar un primer i decisiu oblit: l'oblit colonial. La pràctica totalitat del discurs mediàtic i institucional obvia el passat colonial d'aquells que van establir les fronteres i que ara marquen les condicions per creuar-les. I imposa l'oblit de l'ocupació de territoris, l'explotació de recursos naturals i humans i els seus corresponents genocidis i epistemicidis. Els antics colons mai van ser migrants i solament van trobar aborígens i indígenes a les terres que “descobrien” per als seus interessos. Anys després les persones que ara arriben d'aquestes antigues colònies no troben aborígens europeus, sinó que són ells els migrants. Sempre etiquetes adhesives que bàsicament apunten a ocultar i reduir la seva humanitat per desplaçar-los així a la zona del no ser. Concerning Violence està recorregut per aquest espectre colonial, els textos de Frantz Fanon reflexionen sobre el seu nucli violent, creuen aquesta desolació i tenen encara la força de proposar-nos una possibilitat de vida.

Cap a la frontera, a les profunditats del desert del Sahel es tanquen micro-acords, es defineixen línies de fuga, es tracen zones, es creuen els primers límits. Sahara Chronicles ens mostra aquest inici de viatge per a uns, caravanserrall per altres. Travessar el no-res sota el control dels drons, vivint la progressiva densitat d'una frontera després d'una altra, cada vegada més espessa, més agressiva i excloent.

Aquesta gradació de les fronteres, des de les més llunyanes i permeables fins a les que ara actuen com subcontracta violenta de la frontera principal, desemboca abruptament en la línia abismal, la línia de tall entre les zones del ser i del no ser. Allí les persones deixen de ser, les històries i els recorreguts perden tot sentit. Una vida no és una vida. Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud , mostra aquesta brutalitat de la frontera i deconstrueix els dispositius i relats institucionals que pugnen per donar-li cobertura funcional i finalment legal.

Però com recentment ens recordava Boaventura de Sousa, la línia del ser i del no ser ja no és fixa, sinó plenament mòbil, cada vegada s'apropa més al centre i ha acabat per cridar a les nostres portes. La frontera ha fet implosió i tendeix a ocupar la totalitat del territori i definir el sistema que l'administra. En Forst , un grup de refugiats a un bosc, ja no a la perifèria del sistema, sinó al centre d'Europa, relaten el seu procés de desaparició en la línia del no ser: “Quan vaig arribar, els de seguretat estaven esperant-me, em van portar dins, van agafar la meva petita borsa, es van posar uns guants de plàstic i van inspeccionar les meves coses, la quantitat de diners que portava, els nombres de la meva agenda, tot. És intimidació, assetjament i maltractament al mateix temps, aquest és l'estil d'aquest sistema. Han passat tres dies i ja no sóc jo (…)”

L'aparent i tranquil·la normalitat de la zona del ser oculta sota una capa de consum turístic el seu origen. Així el port de Barcelona que rep centenars de milers de consumidors arribats en creuers, té unes arrels que no mostra i que Port Trade Portrait ens recorda: el seu passat esclavista, i la seva mutació a l'era global.

Dilluns 23 de maig _ L'Oblit Colonial

Concerning Violence , Göran Hugo Olsson, Suècia, 2014, 85min. V.O.S.E.

Concerning Violence és un documental compost per imatges d'arxiu dels moments més arriscats en la lluita per l'alliberament del Tercer Món i, alhora, una anàlisi dels mecanismes de descolonització a través de fragments de Els condemnats de la terra de Frantz Fanon. L'emblemàtic llibre de Fanon, escrit fa més de 50 anys, és encara un referent per entendre el neocolonialisme existent avui dia, i la violència i les reaccions que suscita.

La frontera com a centre , Toni Serra / Abu Ali

"M'és complicat explicar com és possible que la societat suposadament civilitzada a la qual has fugit per protegir-te sigui tan brutal" (1)

Les fronteres com a nusos i talls del poder, com a llocs d'acumulació repressiva, control i selecció, estan patint una enorme mutació, ja que no només s'estenen i fortifiquen, sinó que també fan implosió en centenars i milers de dispositius interns: CIEs, o Centres d'Internament d'Estrangers, centres de refugiats, oficines i agències de tota mena que ara es reprodueixen i funcionen com a fronteres interiors. Dispositius de control que es desplacen com escàners que escombren l'interior dels territoris i ciutats, contagiant la seva lògica repressiva al conjunt de la societat. Es converteixen així no només en llocs d'internament de migrants, sinó molt fonamentalment en laboratori i punta de llança de nous règims totalitaris.

En aquesta època d'estímul a la màxima mobilitat, els turistes, els homes i dones de negoci poden travessar les fronteres i se senten per això privilegiats, no obstant això han d'afrontar els filtres i rituals de control que les configuren, i en fer-ho validen automàticament aquests dispositius, la seva lògica i el seu exercici. Creuen, és cert, però arriben a alguna part o més aviat desplacen amb ells aquestes fronteres, portant-les fins a l'interior de les societats que visiten?

El tema de la migració es va desvetllant com una de les claus que qüestionen en major profunditat la cultura i la societat contemporànies. Aquest qüestionament es fa a diferents nivells, no només el polític, social i econòmic, sinó també el cultural, simbòlic i imaginari. S'obren així les portes d'una transformació profunda: el que aquesta es doni i la direcció que agafi marcarà la deriva del conjunt de la nostra cultura.

Dimarts 24 de maig_ Cap a la Frontera

Sahara Chronicl e , Ursula Biemann, Suïssa, 2007, 50 min., V.O.S.E.

Una col·lecció de vídeos curts que explora en el post-colonialisme i documenta l'actual èxode subsaharià cap a Europa, on s'analitza la política de mobilitat i contenció que existeix en la geopolítica global actual. S'examinen les modalitats i la logística del sistema de migració al Sahara.

El material d'aquesta obra ha estat recollit durant tres visites sobre el terreny a les portes principals de la xarxa migratòria trans-Sahariana al Marroc, Níger i Mauritània. Sahara Chronicle reflecteix aquesta xarxa migratòria dins de la interconnexió i la geografia àmplia de la zona. Inclou documents sobre Agadez a Níger, capital dels Tuareg i porta de la zona sahariana per a les rutes de migració principals que arriben de l'Àfrica occidental; Nouadhibou, port del nord de Mauritània, des d'on els migrants es van amb vaixell cap a les illes Canàries; Oujda al costat de la frontera algeriana, per on els migrants del desert entren al Marroc; i Laayoune, al Sahara occidental, punt de sortida per als vaixells que van a Espanya.

Sahara Chronicle no intenta construir una narrativa homogènia o contemporània d'un fenomen que té arrels a l'Àfrica colonial, diversa i fràgil en la seva actual organització social i experiència humana. En aquest treball, no es fa servir una veu autoritària o un altre dispositiu narratiu per fer la connexió, més aviat és l'espectador qui produeix el significat, que ha d'extreure dels intersticis entre els vídeos. En dispersar el punt de vista, es reconeix al mateix temps el procés múltiple i cooperatiu del coneixement produït en el camí.

Dimecres 25 de maig_ La Frontera com a Zona de no ser

Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud , Xavier Artigas i Xapo Ortega, Metromuster i Observatori DE

Practical information

           A presentation of Kurdish films by the Rojava Kurdistan Film Commune (Northern Syria)

OVNI has collaborated with the Rojava Film Commune in a project aimed at researching, screening, and promoting their work in Spain, Italy, and France. A process of investigation through videos, texts, and meetings, in order to listen to their voices and understand their struggle together. We have created a website that you can visit link.

Komîna fîlm a Rojava (Rojava Film Commune) is a collective of filmmakers founded in 2015, based in the autonomous Rojava region in the Federation of Northern and Eastern Syria. The Commune is actively working in the region to rebuild and reorganise filmmaking and film education infrastructures.

The Rojava Film Commune was established to promote local film culture by organising film screenings, facilitating discussions on the role of film within society, producing new films, and setting up a Film Academy. Following the 1960 fire in Rojava’s only cinema in the city of Amude—which saw the death of 298 children trapped inside—the Commune aims to reclaim film as a central space for reimagining society, by democratising and revolutionising the imagination itself.

The Commune has educated a new generation of Rojava filmmakers, organized screenings in cities and villages, and produced new films. It seeks to represent the values and ideals of the Rojava Revolution, but also to mediate and depict the daily struggles in the Syrian civil war and Rojava’s collective attempt to build a new society.

The Rojava Film Academy provides education for aspiring filmmakers in Northern Syria. Founded in 2015, it offers one-year programmes, with courses on international film history, Kurdish film history, film theory, photography, cinematography, script writing, editing, and sound design, taught by local and international film professionals.

The Academy is self-organized and non-hierarchical, encouraging students to participate in every aspect of its organization. Exchange networks have also been set up with other academic, media, and news platforms, and with civil society organizations, in order to engage in broad discussions and create screening possibilities. Considering the influx of foreign filmmakers and journalists to Rojava, it is important for the Commune to reclaim the representation and imagination of the revolution.

After decades of oppression of Kurdish language and culture, the Rojava Film Academy aims to revitalize local film culture, reclaiming the power to narrate and imagine one’s dreams and realities. After the Syrian Civil War started, the predominantly Kurdish northern region declared the Autonomy Administration, creating structures based on grassroots democracy, women’s liberation, and cultural diversity.

The Academy bases its methodology on ‘revolutionary realism’, i.e. a realism that does not merely reveal the current reality in a new way, but also restructures the reality of the possible . As well as finding forms to express things as-they-are, it creates the opportunity to imagine the not-yet-present, the ‘eternal becoming’ that is the revolution itself.

https://rewend.desorg.org/

https://rewend.desorg.org/