Aquest vídeo posa de manifest l'estratègia de relacions públiques que està portant a terme Israel en combinació amb els interessos de política exterior de les elits nord-americanes, per a exercir una poderosa influència sobre la informació difosa pels mitjans sobre el conflicte a l'Orient Mitjà. Mesclant extractes de telediaris americans i britànics amb els comentaris d'analistes, periodistes i activistes, Peace, Propaganda and the Promised Land ens ofereix una visió històrica general, una comparació impactant de diferents mitjans de comunicació i una anàlisi dels factors que han distorsionat la cobertura mediàtica a EE.UU. i, a la vegada, l'opinió pública d'aquell país.
Conflicto
100 Descripció arxivística resultats per al Conflicto
- En 1962, René Vautier va organitzar amb uns amics algerians un centre de formació audiovisual per a promoure un “diàleg en imatges” entre els dos camps. Es va realitzar una pel·lícula a partir d'aquesta experiència, però va ser parcialment destruïda per la policia francesa. Les imatges que van aconseguir salvar constitueixen un document històric sense igual: relaten la guerra d'Algèria i la història del ALN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), a més d'ensenyar la vida en la postguerra, especialment la reconstrucció de les ciutats i del camp després de la Independència. És la primera pel·lícula de l'Algèria independent. Direcció i fotografía
- Réalisation et image
- Directors and cinematographers René Vautier Ahmed Rachedi Nacer Guenifi Héléna Sanchez Sidi Boumédienne Mohamed Guennez Allal Yahiaoui Mohamed Bouamari André Dumaître Taïbi Mustapha Bellil
/ CONTEXT 1994 - 2020
A diversos llocs i cultures es va imposant la paraula resistència, que s'afegeixen a d'altres que no han deixat de practicar-la. Resistència és un terme que comporta negació: obstaculitzar un procés, una força, però també salvaguarda una afirmació: altres maneres de fer, de pensar, de viure. Les minories i les majories marginades en la seva pròpia terra la practiquen de diferents maneres actives o passives. Al voltant d'aquesta pràctica es reuneixen avui dia pobles i cultures molt distints, alguns sense contacte entre si, però que comencen a reconèixer-se, a sentir parlar els uns dels altres, en aquesta lluita.
Aquestes resistències de diversos orígens i llengües són exercides contra la imposició d'un pensament únic i hegemònic, una sola forma d'entendre la història i el progrés. Sovint se l'anomena " Occident " ... un concepte vaporós, simbòlic que a l'inici definia Europa i més concretament les antigues potències europees - " potències occidentals " en deien- i més tard, per extensió, el sistema econòmic, els Estats Units d'Amèrica i fins i tot els seus aliats de l'Extrem Orient i Orient Mitjà. Finalment, " Occident " sembla respondre més a un sistema econòmic i al seu derivat cultural que no pas al terme geogràfic.
El que sí que sembla cert és que l'imaginari occidental es va haver de construir en oposició a una altra invenció encara més inexacta i extensa: Orient. Un concepte nascut arran de l'expansió de les " potències colonials " , aplicat indistintament a una extensió que va del Magreb a l'Extrem Orient. I que s'afegia com a objecte de desig als ja sotmesos territoris " salvatges " , " pobles indígenes " o a l'evanescent " El Dorado " .
En primer lloc cal reconèixer que la construcció d'aquest Occident es va fer també sobre la negació de les seves diversitats i heterodòxies, sobre la negació violenta de la seva pròpia història (històries) i va necessitar la invenció d'una genealogia fantàstica i excloent en què se succeïen sense oposició l'antiguitat clàssica, l'imperi romà, la cristiandat, el racionalisme, la Il*lustració, el positivisme, el capitalisme.... reinventats tots com a estereotips, sense arestes ni violències, llestos per al consum d'identitats. Així, el que és " clàssic " es redibuixa com a origen aristocràtic dominant ja sobre el protoorient de l' " enemic persa " ; l'Imperi romà, com a força cruel però unificadora; la cristiandat, de vegades fanàtica i hipòcrita però al capdavall civilitzadora; la Il·lustració, alliberadora i humanista malgrat els seus despotismes i la seva visió colonitzadora del coneixement. Com a culminació trobem la noció de progrés incessant, lineal, acrític, i el capitalisme com a definitiu garant de la llibertat. La progressiva hegemonia tecnològica s'afegeix a aquesta successió i ve a provar la seva raó de ser i de poder.
Aquesta escenografia genealògica se sosté en l'anomenada societat del consum global, el nucli dur de la qual s'ha anat concentrant en l'entramat d'interessos de les grans corporacions petroleres, farmacèutiques i de la indústria militar, les quals projecten un món espectacular a través dels mass media. Un mecanisme de colonització dels desigs i de les pors, mitjançant imatges i eslògans, però per damunt de tot un dispositiu de reversibilitat en què no només l'èxit i el triomf sinó també la tragèdia i el desastre, fins i tot els propis, es rendibilitzen immediatament en tant que espectacle de consum. En aquesta elastic reality perviuen, no obstant, dogmes inamovibles, entre ells: la noció d'una economia única basada en el creixement permament, agressiu i l'eufòria tecnològica. Fins les veus moderades que clamen per models de sostenibilitat no pretenen renunciar a aquest model radical d'entendre l'economia: poden modular el grau d'agressivitat, però no el creixement. La societat de consum global l'és pèrquè consumeix fins a la seva extinció productes i també recursos naturals, persones i comunitats.
Aquesta economia expansiva, que es vol al marge de qualsevol ideología, genera un estat de conflicte permanent amb múltiples fronts: òbviament, el de la intervenció militar, la repressió, l'ocupació. Però també en el camp de l'alimentació: els productes locals cada cop tenen un paper més minoritari (sigui marginal o elitista) i els productes globals processats, precuinats etc. cada vegada tenen una major presència i accessibilitat en el lliure (?) mercat. Literalment s'imposa el concepte d'agricultura intensiva i industrialitzada, en què tots els processos -llavors genèticament modificades, fertilitzants, pesticides...- formen un sol paquet. Els recursos naturals del planeta són entesos sota el prisma de la propietat privada i l'explotació, i ja no parlem només de les matèries primeres o les energètiques, sinó també de l'aigua, en la qual van convergint les grans inversions especuladores. La medicina, tant la d'accés públic com la d'accés privat, està infiltrada pels interessos de les grans corporacions farmacèutiques, en l'imperi a penes discutit de la medicina química i fins i tot també en el propi concepte del que és la salut pública, combatent, desqualificant o ignorant les pràctiques preventives i la seva necessària relació amb l'educació. El propi sistema educatiu sembla tenir com a horitzó utòpic adaptar-se ergonòmicament a les necessitats del " mercat " ...
Els mass media, els anomenats mitjans de comunicació, s'alimenten en major mesura de les notícies precuinades per les poques i grans agències informatives. En el seu conjunt practiquen un reseteig continu dels esdeveniments, tot presentant-los com una successió d'absurds. Propaguen entre la població la idea d'un Occident hiperprivilegiat en contrast amb un " món subdesenvolupat " sempre sofrent i ignorant, l'únic interés del qual radica en esdevenir destinació turística (i efectivament " els turistes arriben allà on no ho fan els exèrcits " ). Construeixen i exporten així, dia a dia, la perspectiva única del que és pobresa i riquesa. La tan mediàtica imatge del tercer món del nen soldat participant en unes guerres incomprensibles, que fereix tantes consciències, no troba mai el seu paral·lel en la tan comuna imatge del nen occidental lliurat a hores de vídeojocs violents, alguns best-sellers dels quals són versions d'entreteniment de programes d'entrenament militar.
Però també en tots aquestes camps persisteix i s'estén la resistència, no necessàriament ideològica ni conscient, amb pràctiques prou diferents, ja que responen a contextos propis, cultures i tradicions molt distants entre si. Parlem millor, doncs, de resistències: algunes provenen del pensament crític occidental, restes d'ideologies alliberadores després del naufragi, pràctiques alternatives, refundacions i nous encreuaments... Altres provenen del rizoma indígena que s'estén desigual pel món i que sap que la contínua agressió a la terra i a la natura és un procés autodestructiu: destrucció dels nostres recursos, però també destrucció de coneixement, com si mil biblioteques d'Alexandria cremessin alhora. Altres resistències radicals provenen de cultures, com la islàmica, ara demonitzada i quasi sempre desconeguda, que ha sofert en els darrers deu anys quasi 10 milions de víctimes (1), sense que a penes s'hagin aixecat veus a Occidents... i de moltes altres actituds, religions i pràctiques cada vegada més necessitades de conèixer-se i de respectar-se mútuament. Un diàleg clau per a l'acceptació de la nostra diversitat de sabers i de fers, per a l'autocrítica dels aspectes totalitaris, excloents, que habiten en quasi totes les cultures. En aquest sentit, Europa i per extensió Occident, malgrat el monumental paper que s'ha autoatorgat en la història de la humanitat i en la construcció de la llibertat i dels drets humans, no ofereix un historial de tolerància racial, religiosa o nacional precisament modèlics, i és de vegades inferior al desenvolupat per altres cultures properes. Parado
Mostra de cinema Kurd de la Comuna de Cinema de Rojava Kurdistan (nord de Síria)
Una recerca feta per vídeos, textos i trobades. Per a acostar-nos a les seves veus i entendre millor la seva lluita.
Hem creat una web dedicada a aquest projecte, pots veure-la en aquest link .
La Comuna de Cinema de Rojava , Komîna fîlm a Rojava és un col·lectiu de cineastes fundat l'any 2015, amb seu a la regió autònoma de Rojava a la Federació del Nord i Est de Síria. La comuna està treballant activament en la regió per reconstruir i reorganitzar les infraestructures de cinema i de l'educació cinematogràfica.
Soy defensor de la selva relata com la comunitat de Sarayaku lluita contra la empresa petrolífera argentina CGC quan aquesta comença a realitzar la prospecció sísmica sense el consentiment de la comunitat. El vídeo es desenvolupa amb l'enfrontament de la comunitat de Sarayaku per a tractar d'aturar les petrolieres. El conflicte s'agreuja quan intervenen els militars, arribant fins i tot a lluitar cos a cos. Les dones són les protagonistes del vídeo; homes, dones i nens surten a protegir els límits tradicionals, la vida en campaments de pau i vida. La pel·lícula conté testimonis dels avis i música tradicional com a fons. És la història d'un poble petit que lluita per salvar el seu espai de vida.
Eriberto Gualinga MontalvoCançons i imagenes de videojocs serveixen com paràbola per a aproximar-nos al conflicte Israel-Palestina. Eddo Stern basa el seu treball en l'ús de "bugs" o errors propis dels jocs per a ordinador que utilitza per a construir els seus treballs.
Eddo SternLa realitzadora relata els sofriments dels refugiats saharauis a través dels relats d'Hussein i la seva família, obligats a fugir de la seva terra arran dels bombardejos de napalm i fòsfor blanc de l'aviació marroquina.
Marta FernandezSoraida es una dona palestina que viu a Ramallah, als territoris ocupats. Al vídeo veiem la seva lluita diària per conservar la seva humanitat enmig de l'opressió al seu barri on totes les dones duen el vel, els homes no acostumen a recitar buides consignes polítiques , i els joves no tenen bombes lligades al seu cos. La vida continua malgrat els tocs de queda, i els punts d control que els empresona en una gàbia sense reixes. A través de les seves activitats diàries descobrim el pitjor aspecte de viure en un estat de setge: la pèrdua de control sobre la pròpia vida. Soraida ens fa partíceps de les seves reflexions sobre la vida a Palestina i el seu refús a l'odi i la violència.
Tahani RachedUn tècnic cooperant recorda el seu "treball tècnic" quan, durant el conflicte algerià, instal·lava mines que encara maten molts civils. Assaig previ al rodatge d’Avoir vingt ans dans les Aurès: una ficció construïda a partir de testimonis de soldats cridats a l’Algèria.
La pel·lícula retrata la lluita, l'exili, la interminable espera i posterior arrest, i les vides perseguides als dos costats del mur que divideix el Sàhara Occidental. Territoire perdu és un testimoni del poble saharaui, de la seva terra i de la trampa que suposen els somnis d'altra gent. El film juxtaposa paisatges sonors, retrats en blanc i negre i poètica nòmada.
Pierre-Yves Vanderweerd