A Jenin, Jenin, Bakri denuncia la massacre que va patir el camp de refugiats de Jenín, a mans de les tropes israelianes al 2002. Arran d'aquest documental, que va ser prohibit a Israel, Bakri va patir un brutal persecució pública. Jenin, Jenin mostra el grau d'opressió i el terror israelià i les efectes que ha deixat en la memòria dels afectats i els habitants palestins de la ciutat.

Beirut, juliol de 2006. Els bombardejos israelites cauen sobre la ciutat. Amb Beirut amb flames, el realitzador emprèn un viatge a través del seu país natal. July Trip és un assaig més que un documental. Empra dues tècniques complementàries –cinema en 16 mm i HDV– per qüestionar els fonaments del gènere documental. L'ull de les càmeres travessa un país en estat de terror, i documenta els efectes immediats de la guerra quan impacta en la població civil. Waël Noereddine filma allò a què tenim por enfrontar-nos i que s'ha convertit en una icona de la premsa internacional: la mort en el seu aspecte més beneit. També qüestiona el silenci, la vida quotidiana dels libanesos que s'amaguen darrera les seves cortines.

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofrimeunnt i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

“Estem travessant un període ombrívol en la història de la humanitat, en què la combinació del cinisme postmodern (que elimina el pensament crític i humanista del sistema educatiu); la creixent avarícia generada per la societat de consum, la catàstrofe humana, econòmica i ecològica que es manifesta en forma de globalització, l’augment massiu del sofriment i l’explotació de la població de l’anomenat tercer món, i la conformitat i la normalització adormidores provocades per l’audiovisualització sistemàtica del planeta han format, de manera sinèrgica, un món en què l’ètica, la moral, la col·lectivitat humana i el compromís (amb tot el que no sigui oportunisme) es consideren ‘antiquats’. El malbaratament i l’explotació econòmica s’han convertit en l’habitual, fins al punt que ho inculquem als nens. En un món com aquest, els esdeveniments de la primavera del 1871 a París representen (encara avui dia) la idea del compromís amb una lluita per un món millor i la necessitat d’algun tipus d’utopia social col·lectiva, tan necessària ara mateix com l’aire que respirem. D’aquí va sorgir la idea de fer una pel·lícula que mostrés aquest compromís.”

Primera pel·lícula rodada sobre aquest conflicte, es converteix en el primer gran document de referència sobre la guerra d'Algèria. Testimonis i arxius inoblidables per a poder “mirar la veritat de front”. Yves Courrière, escriptor i periodista, ha seguit sobre el terreny, entre 1958 i 1962, totes les grans etapes del drama algerià. Publicà entre 1967 i 1971, en quatre volums, la Primera història de la Guerra d'Algèria abans de realitzar aquesta pel·lícula.

Vídeo informe sobre la presa de terres del "Movimiento de Trabajadores Desocupados", el 26 de juny al partit La Matanza, a la perifèria de la ciutat de Buenos Aires. El relat ens apropa a la compressió de les formes d'auto -organització dels treballadors desocupats al voltant d'una necessitat i com l'acció directa deriva en un dur enfrontament amb les forces de seguretat. També ens mostra les seves propostes per pensar altres lògiques de propietat, fora de la societat capitalista.

Al Brasil, la reforma agrària continua sent una promesa incomplerta pel govern de Lula al fer balanç dels seus tres anys de gestió. Amb l'arribada al poder van augmentar les esperances dels moviments socials que pretenen la democratització de la terra, es van incrementar les ocupacions de latifundis improductius però també la violència de comandaments paramilitars que defensen els interessos dels terratinents, amb la conxorxa del poder judicial local. 73 persones van morir en conflictes rurals el 2003, assassinats per pistolers que actuen amb impunitat.