L'any 2003 el govern presidit per l'expresident Sánchez de Lozada i Carlos Mesa (actual president de Bolívia) van decretar l'impost sobre els salaris. Aquest fet provocà un motí policial que fou reprimit per les forces militars. També la població civil que va sortir a reclamar al carrers fou reprimida pels militars i franctiradors. El documental està construït amb àudio de ràdio, imatges de TV i arxius hemerogràfics dels principals periòdics de Bolívia.

“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

Llargues imatges detingudes. El text, el llenguatge i el so s'uneixen per construir la història d'un grup anònim que passa el temps mesurant distàncies.

Anas El Aili treballa amb nens palestins a Ramallah. Aquests realitzen de manera autònoma un retrat del seu entorn, des de la seva particular perspectiva i la seva noció del llenguatge del vídeo.

Enfront de la visió de la multiculturalitat com a espai predefinit i consensuat pel poder, la institució i la violència, l'"altre" és tancat en parcel·les.

La CCIODH (Comissió Internacional de Drets Humans) va viatjar a Oaxaca, Mèxic, entre el 16 de desembre de 2006 i el 20 de gener de 2007, entrevistant-se amb 420 actors del conflicte. La Comissió ha documentat 23 morts des del 14 de maig de 2006. Aquest vídeo documenta la visita de la Comissió a través d'entrevistes als presoners, les autoritats i els activistes que ha hagut d'optar per la clandestinitat.

Imatges ambientals d'orquídies obrint-se, plantes brotant, núvols i aigua superposades sobre imatges de la matança del camp de refugiats de Sabra i Chatila el 1982 al Líban, amb la veu d'Abdel Majid Fadl Ali Hassan (un refugiat de 1948 que viu al Camp de Bourg El Harajneh) contant la història de la destrucció de la seva casa a Palestina.

Aquest vídeo tracta els temes del nacionalisme i la nació estat, les polaritats temporals, l'alienació, el rebuig i la construcció de les identitats polítiques, l'etnofeixisme, el cos com a objecte i metàfora, els agents, els monstres i el que és abjecte, les afinitats subjectives i les confiances objectives. El material es va filmar mentre el seu autor abandonava casa seva, arribava a Nova York i Viena i a continuació es desplaçava a través de l'antiga Iugoslàvia (amb parades de Ljubljiana, Zagreb, Sarajevo, Belgrad i Sofia), poc després dels bombardeigs de l'OTAN. Els subjectes que conversen procedeixen d'una gran varietat de contextos: emigrants, refugiats, sol·licitants d'asil, residents (permanents i provisionals), estudiants, treballadors i productors culturals. Tots ells expliquen la seva experiència, situen llocs, canvis i esdeveniments, i s'hi teoritzen i expliquen els temes en joc i la imagineria ambiental associada, amb la qual cosa es constitueixen històries específiques de situacions i situacions d'històries en la intersecció de les cultures en aquest(s) lloc(s) i moment(s) concret(s).