Descolonitzar la visió seria retornar-la, integrar-la al cos i als altres sentits, integrar-la al lloc, a les seves forces i buits… rescatar-la de la tirania del merament òptic per a obrir-la als altres ulls del cos i l’ànim, fer-la integral. Obrir també el diàleg amb aquell poder de la visió que la cultura dominant en occident va excloure o va disseccionar fins a extingir-la.
Colonialismo
7 Descripció arxivística resultats per al Colonialismo
Hi ha resistències de diversos orígens i llengües que es despleguen enfront de la imposició d'un pensament únic i hegemònic.
[ migra i colonialitat ] / OVNI 2016
La frontera com a centre. Zones de ser i no ser
/ CONTEXT 1994 - 2020
[ migra i colonialitat ] / OVNI 2016
PROGRAMA CASTELLANO PDF
Vídeos Conferències Debats.
La frontera tendeix a expandir-se: explosiona en subcontractes en tercers països i implosiona en fronteres interiors, en dispositius de control, en detencions i desaparicions...; és a dir, tendeix a ocupar la totalitat del sistema i a esdevenir-ne centre. A l'ombra de la frontera com a sistema – allà on el control es troba fora de control, es crea el prototip d'una societat totalitària.
Respecte al tema de la migració existeixen una sèrie d'oblits decisius, que no només en dificulten una reflexió en profunditat sinó que n’alimenten visions excloents. El primer dels quals és l'oblit colonial – l'estreta connexió entre la migració, la colonialitat i la seva mutació global. El segon prové de limitar qualsevol reflexió sobre la migració a l’aspecte polític, policial, econòmic, demogràfic i humanitari… però rares vegades en termes de coneixement i saviesa; dels quals n’estem veritablement necessitats. Un tercer oblit consisteix en aplicar a les persones l'etiqueta “immigrant”, construint el seu imaginari corresponent, i tancar-les dins...sense re(cor)dar que en realitat tot i totes migrem entre territoris, espais, temps i coneixement.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
caure i volar / OVNI 2014
/ CONTEXT 1994 - 2020
caure i volar / OVNI 2014
Limbo (Del Llat. Limbus ): ~ el món entre els vius i els morts, ~ espai d'emmagatzematge on s'envien els arxius esborrats ~ un conte d'Aldous Huxley.
La pressió contra els drets i les llibertats socials és enorme, constant i ben articulada, recolzada per un aparell mediàtic que ocupa el llenguatge i ens roba les paraules. En paral•lel, la natura segueix sent un lloc des del qual extreure combustible per a la màquina del progrés d'uns pocs.
Les fronteres depassen els límits i s'infiltren a les ciutats com a laboratori d'una nova societat totalitària.
Fall & Winter, Cómo robar la vida a un ser ser humano, Terrorismo de Autor, Barcelona Morta, Deleuze à Vincennes, Marinaleda, IphoneChina, Detroit zona autónoma, Barcelona panÀfrica, Agustín García Calvo en Sol, Homeland Security.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
Imatge: Pour Auguste (2010). Chantal Michel
Els marges de l'imperi _ OVNI 2008
/ CONTEXT 1994 - 2020
Els marges de l'imperi _ OVNI 2008
“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus
OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…
Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…
Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.
Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:
“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)
“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)
“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.
“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.
“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.
“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)
Constant treball, constant consum
“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.
“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.
“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propieta
Sovint es parla del colonialisme i l'eurocentrisme com un temps feliçment superat, però la realitat actual, sota el fenomen de la globalització, sembla indicar tot el contrari. Ocupació i destrucció d'altres móns i cultures, explotació sistemàtica del seus recursos; però també agressions a escala local, violència immobiliària, turisme colonial, migracions...
Autonomia i no zones: altres formes d'entendre i crear realitats interiors comunitàries. Formes autònomes de viure i pensar, zones sense límits, no zones.
Concerning Violence / Le Grand Jihad / Le Jour a Vaincu la Nuit
/ CONTEXT 1994 - 2020
Arxius de l’Observatori 2015
7 de Març 2015 19:00h
OVNI presenta l'obertura pública de la intranet dels Arxius de l' Observatori, fundats el 1993. Amb motiu de la qual projectarem un programa de vídeos que dibuixa els dos extrems de tensió d'aquest projecte, entre la crítica social i la recerca interior: Concerning Violence de Göran Hugo Olsson amb textos de Frantz Fanon, Le Grand Jihad de Vincent Moon, un ritual al voltant del Record, i Le Jour a Vaincu la Nuit de Jean-Gabriel Périot, al voltant dels somnis.
Intranet Arxius OVNI.
OVNI presenta l’obertura pública de la Intranet dels Arxius de l' Observatori, fundats l’any 1993, al CCCB. El col·lectiu que forma OVNI pensem que la creació audiovisual (video art, documental i arqueologia mediàtica), no és només un discurs, creatiu, innovador o estètic,... sinó la forma més contemporània i popular de reflexió sobre la cultura i societat actuals.
Un pensament visual col·lectiu que reflecteix realitats socials i íntimes, poètiques i polítiques, ... que flueix sense dificultats de la realitat a la ficció... I que per la seva especificitat és tant un dispositiu de construcció d'imaginaris com una eina de deconstrucció.
Guy Debord a “La societat de l'espectacle” afirmava que quan la realitat és capturada i convertida en meres imatges, les simples imatges es converteixen en realitat, un mecanisme que consolidaria el nucli irreal de la nostra realitat. La qual cosa ens fa pensar, com a contrapunt, que allò que està en joc en la creació i difusió d'imatges és la realitat mateixa. D'això es desprèn la necessitat d'aprofundir en un discurs audiovisual independent; independent de la lògica de l'encàrrec, independent en l'elecció del tema i el seu enfocament, i sobretot de les normes i gramàtiques prefabricades per la indústria audiovisual i els seus criteris de consum i producció. Això comporta una reivindicació diferencial de la percepció de la realitat. Enfront dels mecanismes de clonació i monoforma (Peter Watkins) assistim a una constel·lació, un rizoma de mirades úniques en què se superposen coincidències i disparitats que no exclouen la contradicció, sinó que per contra la valoren com a presència de la realitat en la imatge.
Afortunadament la mateixa lògica de mercat que ha inundat el paisatge d'imatges banals i de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges, ha possibilitat també la democratització pel que fa a l'accés als mitjans de producció vídeo i ha trencat l'oligopoli audiovisual, restant importància als grans canals mainstream. Ara bé, cal utilitzar aquesta possibilitat oberta per un temps que podria ser més limitat del que pensem. Cal anar més enllà d'aquesta boira d'imatges compulsives que inunden les xarxes, per foradar el vel d'imatges mediàtiques, la pel·lícula màster que pretén reduir la realitat a un ordre representatiu, i els individus a uns quants estereotips.
Aquest procés de dissidència i resistència audiovisual ha estat i és fonamental en aquests moments.. El mirall de la representació s'ha trencat en milers de fragments; bocins que reflecteixen i alhora són en si mateixos talls de profunditat d'aquestes realitats.
De sobte accedim a un rizoma (Deleuze_Guattari) complex de relats, que reflecteixen la realitat plural. Un discurs on els principals valors són la heterogeneïtat, la contradicció, i la subjectivitat. Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass media corporatius. Des d'aquest rizoma de visions diverses, allò que els mass media presenten com a realitats objectives queda deconstruït i apareix com a imaginari subjectiu del discurs dominant.
Podríem dir que som davant d'un conflicte d'imaginaris. D'una banda, una omnipresent i fantàstica màquina de producció i difusió d'imatges i missatges pre-fabricats, que com qualsevol altre producte de consum, dibuixa un espectre de versions a partir d'un mateix patró bàsic: obtenir un benefici màxim i assegurar la seva continuïtat. De l'altre, una mena de patchwork artesanal fet de trossos d'experiències personals o col·lectives, un patchwork ple de esquinçalls i vida.
Fragment de l'article-entrevista a OVNI realitzat per la revista:
Intertartive [a platform for contemporary art and thought]. Herman Bashiron
http://interartive.org/2011/04/ovni/
"En una època en què el món de l’espectacle– sovint confós amb el de la cultura– s’ha convertit en un model de vida, on ficció i realitat es fonen en una solució única, on la solidesa física i mental es dissolen en un flux continu d’imatges i aparences, aquí, en aquesta intricada i complexa mutació de la realitat, la feina del grup OVNI es presenta con un antídot als verins de la comunicació i de la informació contemporània. Una “Zona Autònoma Temporal” – com diria el mateix Hakim Bey, col·laborador d’ una de les edicions d’OVNI - que presenta des de ja fa 20 anys, en els espais del CCCB de Barcelona i altres, un intens programa de vídeoart, documental independent i arqueologia del mass media. El profund treball de recerca realitzat per OVNI demostra amb gran evidencia fins a quin punt les produccions audiovisuals independents estan aconseguint cada cop més visibilitat i un major reconeixement internacional, i com al mateix temps constitueixen uns dispositius altament crítics envers la cultura i la societat contemporània”.
El Arxius en intranet.
La presentació d'aquesta intranet dels Arxius OVNI al CCCB posa en lliure accés públic aproximadament uns 2000 treballs audiovisuals; és a dir la totalitat dels seus fons. Volum d’obres que continuarem ampliant amb noves incorporacions, com ara els treballs que projectem en aquesta ocasió.
Els Arxius de l’Observatori: una eina.
Els darrers anys ens han obligat a fer una reflexió interna sobre el nostre projecte, això ens ha portat també a observar amb detall les característiques i funcionalitats reals d'altres projectes paral·lels: com funcionen i com són utilitzats.
És bàsic reflexionar en profunditat sobre què són uns Arxius i el valor que tenen. Més que mai en aquests moments, on en la darrera dècada s'han creat compulsivament una gran quantitat d'Arxius que responen bàsicament a criteris acumulatius, ja sigui acumulatius de sentits ja creats i dominants (“qui és qui” en una determinada escena audiovisual ) o bé merament acumulatius-quantitatius. En contrast els arxius OVNI són el resultat d’una particular reflexió sobre el seguit de temes que han resultat clau en les darreres dècades, una reflexió que alhora s'ha entrellaçat amb les pròpies obres incorporades, en una mena de metarecerca. Per dir-ho d'alguna manera es tracta d’ arxius amb tesi. Que sovint han anat a contracorrent del pensament i les modes dominants.
En paral·lel la idea dels arxius consultables però aïllats i fòssils té un valor molt limitat. Allò que realment dóna valor a uns Arxius és la seva capacitat de ser llegits, de crear sentits, de proposar lectures transversals i creuaments. El caràcter públic de la seva consulta permet això, però no ho assegura ni ho facilita. És des del coneixement que han generat els Arxius, però sobretot del coneixement que s'ha generat a partir d’ ells que se’n pot treure el màxim profit: organitzant amb ells tallers, lectures, debats i programacions específiques... Aquest és el projecte en què estem treballant, la presentació d'aquesta intranet n’és només el primer pas.