En un quart de segle, els immigrants magribins establerts a França han dut les seves famílies. Acostumaven a viure als barris de barraques abans d'ocupar els suburbis populars. Varen enviar els seus fills a l'escola i aquests nens van créixer a França. Avui els seus néts no poden avançar sense memòria, ja que sobre aquesta comunitat de dos milions de persones, un terç dels quals posseeix la nacionalitat francesa, pesa un doble silenci: el dels pares i el de les institucions. Mémoires d'immigrés, l'Héritage maghrébin, traça un retrat intern d'aquesta comunitat escampada pels quatre cantons del territori francès. Dividit en tres parts: "els pares", "les mares" i "els nens" la pel lícula es construeix a través de testimonis commovedors i entretallats.

Una de les més poètiques i esclaridores mirades sobre la realitat colonial. Mostra les grans obsessions de “l'home blanc”, el seu etnocentrisme i la seva visió unívoca del progrés. Construïda únicament amb imatges d'arxiu filmades pels colonitzadors holandesos a Indonèsia, examina la tala massiva d'arbres, l'explotació del territori, el desdeny per la cultura autòctona, la imposició evangelitzadora, però també l'existència d'una cultura rica i complexa que lluita per sobreviure i per mantenir la seva visió i estima de la vida. Un retrat de les Índies Holandeses de 1912 a 1933. Més de 260.000 metres de film documental en 35 mm (de nitrat), provinents dels arxius muts holandesos, han servit de matèria prima per a aquest documental que mostra com els Països Baixos administraven la seva colònia (Indonèsia). El comentari tradicional ha estat reemplaçat per poemes (retocats i a vegades rescrits pel realitzador) i per càntics tradicionals de la regió. Monnikendam respecta la duració original dels plans i els sonoritza amb atmosferes electròniques i ambients reals, deixant les boques mudes i alguns sorolls fora de sincronisme, accentuant així “l'efecte històric”.

El moviment indígena de l'Equador, compta amb una de les tradicions de resistència més llargues i intenses de la Llatinoamericà moderna. César Pilataxi, un quítxua de la zona andina, explica les bases de l'enfrontament de la seva comunitat amb els interessos occidentals.

Un potent documental que convida a reflexionar sobre les causes actuals i històriques del conflicte palestino-israelià. A diferència de qualsevol altre documental sobre el tema produït fins ara, Occupation 101 presenta una anàlisi exhaustiva dels fets i de les veritats ocultes a l'entorn d'aquesta interminable controvèrsia, al mateix temps que desacredita molts dels seus mites arrelats i idees equivocades. La pel·lícula també descriu la vida sota el control militar israelià, el paper dels Estats Units en el conflicte i els principals obstacles que s'interposen en el camí a una pau viable i duradora.

17 d'octubre de 1961. La Guerra a Algèria està en curs. A París, els algerians surten al carrer per protestar contra el toc de queda. Els manifestants són perseguits i una manifestació pacífica acaba en un bany de sang. Quan s'anava a projectar la pel·lícula a Cannes, la sala va ser evacuada per la policia a l'últim minut i les còpies segrestades. Mig segle després, aquesta obra es va projectar a l'octubre de 2011 per primera vegada a París.

El Marroc els ha oblidat. L'any 1972 milers de famílies vietnamites-marroquines van arribar a la base militar de Rabat-Sale: marroquins amb les seves dones i fills vietnamites. Qui ha sentit parlar d'ells? Qui se'n recorda, avui, d'ells?.

Paris Couleurs es centra en els zoos humans que es celebraven a França i concretament a Paris, com una conseqüència i un reforçament dels estereotips racistes i eurocènctrics: el negre divertit, dòcil, sempre amb ritme al cos; l'oriental treballador i enigmàtic; l'àrab fanàtic, valent, en permanent reivindicació. Cap a ells desconfiança, control o paternalisme, però sol·licitud constant per a que formin part de les tropes de xoc que defensin les conquestes de l'Imperi. Les agressions a una “mare pàtria”, els treballs més durs, l'erotisme reprimit. De tots ells l'àrab, el musulmà, representa l'exemple més irreductible, un desafiament cultural a les fronteres, un perill intern. Es forja lentament l'etiqueta mediàtica del terrorisme. Mentrestant, l'extraradi urbà i els barris marginals van creixent. La repressió salvatge comença a ser una necessitat.