Aquest curtmetratge, extret de la pel·lícula La Folle de Toujane, posa en primer pla un fet polític gairebé independent de la seva història. René Vautier interpreta un director-productor “compromès”, que acaba de presenciar com la policia apallissa brutalment un “àrab” al carrer, just davant del bar on està dinant. L’escena el commociona; no reacciona en el moment, però es promet a si mateix fer algun dia una pel·lícula sobre el que ha vist. Aquesta escena, que remet a les massacres d’algerians a París (17 d’octubre de 1961), simbolitza de manera especialment colpidora la importació de l’esperit criminal que animava la intervenció de l’exèrcit francès a Algèria. Ens recorda la realitat d’una violència extrema, encara present en la memòria col·lectiva i que, tanmateix, mai no ha estat assumida per una França que continua negant la seva responsabilitat. Una denúncia a l’autocensura dels cineastes francesos dels anys 60 i 70 davant la realitat del racisme d’Estat.

Les raons per les quals era impossible acceptar la independència d'Algèria.

A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.

Imatges rares: La Meca. El nou Rei d' Iraq. Movietone fou durant dècades una de les grans companyies de difusió internacional de notícies, marcant l'imaginari col·lectiu creat pels mass media en àmplies capes de la població europea i americana.

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.