Els Arxius de l'Observatori tenen un caràcter intencional i temàtic: facilitar una crítica de la cultura i la societat contemporànies utilitzant diferents estratègies entre d'altres, vídeo art, documental independent, arqueologia dels mass mèdia- Els Arxius recullen tota una constel·lació de treballs dispars, el seu denominador comú és la lliure expressió i reflexió sobre les pors i els plaers individuals i col·lectius; construint en conjunt una visió de múltiples facetes, milers de petits ulls, que aprofundeixen i exploren el nostre món, o anuncien d'altres possibles- Un discurs on els principals valors del qual són la heterogeneïtat, la contradicció, i la subjectivitat des del qual es realitza- Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass mèdia corporatius- Al llarg de les diferents edicions el caràcter temàtic de la convocatòria ha fet de les successives edicions una lectura, un particular registre dels somnis i malsons de la nostra època- Així hem pogut observar com l'espectre de preocupacions s'anava concentrant progressivament, partint d'un ventall molt ampli als primers OVNI 1993-96 (explorar i ampliar els límits del llenguatge vídeo, recuperant la llibertat formal y temàtica dels inicis), fins a concentrar-se en temes cada cop més específics: Identitat versus media (1997-1998), Comunitat (2000), Globalització (2002), Post 11 Setembre (2003), Resistencies (2005), El Somni Colonial Zones Autonomes (2006), Exodus, El Marges de l'Imperi (2008), Rizomas (2009), Des_Realidad (2011), Oblit (2012), In Limbo (2014), Arxius de l'Observatori (2015), La Fontera com a Centre- Zones de Ser i de no Ser- Migra i Colonialitat (2016), Camí de retorn ( 2018), Finlas d'hivern (2020)-

En les albors de la lluita per la independència d'Algèria, René Vautier va produir una pel·lícula sobre la conquesta francesa d'Algèria en 1830. Va ser durament criticada pel Ministeri d'Afers exteriors francès, que considerava aquesta predicció d'una rebel·lió algeriana contra l'opressor estranger com un perill per a la seguretat nacional. En resposta a aquesta acusació, en 1957 René Vautier es va passar al "altre bàndol" i va rodar una pel·lícula, càmera en mà, sobre i amb el moviment de resistència algerià. René Vautier volia mostrar el que veia i contrarestar la versió de la propaganda colonial francesa. Per descomptat, els francesos li buscaven pel que es considerava traïció. No obstant això, des d'Alemanya Oriental es van imprimir 800 còpies de la pel·lícula en 17 idiomes i es van distribuir per tot el món (excepte a França, on va haver d'esperar a una projecció en la Sorbona ocupada al maig del 68). Però no tots els independentistes algerians estaven a favor que la seva revolució fos filmada per un francès, sobretot perquè el contacte de René Vautier havia estat assassinat. Atrapat en els meandres de les lluites de poder revolucionàries, i sense que se li expliqués el motiu, el cineasta va ser detingut en una presó per decisió del Govern Provisional de la República Algeriana (GPRA) juntament amb altres algerians mentre l'FLN projectava la pel·lícula... Vint-i-cinc mesos en una presó de Denden, a l'oest de Tunísia. Després de la declaració d'independència, René Vautier fongui el primer Centre Audiovisual Algerià i dirigeix la primera pel·lícula independent d'Algèria: Le peuple en marxi. René Vautier va resultar ferit tres vegades durant el rodatge. Va rebre foc directe de l'exèrcit francès, dirigit deliberadament contra la seva cambra. Un tros de metralla es va allotjar en la (dura) cap del cineasta bretó. Portaria aquest record amb si tota la seva vida, la qual cosa li convertiria probablement en l'únic cineasta amb un tros de càmera al cap.

Entrevista amb l’historiador Jacques Choukroun (complement del DVD René Vautier a Algèria) sobre el paper de l’Algèria independent a l’Àfrica dels anys 60, així com sobre la figura de René Vautier a l’Algèria postindependent, “l’altaveu dels pobles en lluita”, com l’anomenava el cineasta bretó de la càmera vermella. S’hi tracten temes com: els Acords de Bandung, el diari històric Révolution Africaine, el panafricanisme, la figura de Bouteflika i el cop d’estat de 1965.

L'impacte social de l'activitat petrolera en las comunitats indígenes del nordorient equatorià és molt greu. Des de la dècada dels 60 diverses companyies han anat deteriorant l'ecosistema de moltes comunitats indígenes que viuen en reserves, suposadament protegits per l'Estat, alhora que han anat degradant les seves relacions internes i han portat múltiples malalties.

"Aquí, el cap del llogaret, Sikali Wattara, va ser ofegat i va rebre un tir en el clatell per una bala francesa... Aquí, una nena de set mesos va ser assassinada, el seu crani rebentat per una bala francesa... Aquí, sang en la paret, una dona embarassada vi a morir, dues bales franceses en el seu ventre... En aquest sòl africà, quatre cadàvers, tres homes i una dona assassinats en nom de nosaltres, el poble de França!". Aquestes van ser les paraules de René Vautier en les seves primeres imatges com a cineasta, rodades clandestinament en 1949 a través de l'Àfrica colonial i salvades in extremis de la censura. Prohibida durant 40 anys, la pel·lícula va ser rehabilitada en 1990 pel Ministeri d'Afers exteriors, que la va projectar en les ambaixades d'Àfrica per a demostrar que el sentiment anticolonial francès existia realment a principis dels anys 50...