La nit. Travessar en cotxe una ciutat mediterrània. La seva llar invisible i fugissera, absorbida per la visió del paisatge urbà. Al mateix temps, una veu masculina ens relata un passeig nocturn i solitari, sense objecte clar, fet per deixar passar el temps abans de la partença final. La partida d'un home en trànsit o un futur exiliat.

“Cada vegada que viatjo a Istanbul, la ciutat es manté enigmàtica i sense secrets, lluny de les visibilitats dominants.” (M.J. Mondzain) “En ella tot es barreja i tot és present, no en forma de capes estructurades, ben conservades, protegides i organitzades, sinó en acumulacions que es desgasten i s’esborren, en el buit i el caos. Un jardí salvatge, aquí, el cicle de la vida i la mort, res no es destrueix, tot és viu, s’esgota, continua. El rellotge: el Bòsfor. Aquesta ciutat és camí, és el temps que discorre. Aquí, més que en qualsevol altra part, sóc capaç d’albirar l’infinit, el constant. Els temps es barregen, el flux va i ve; puc percebre altres temps al límit del visible.”