Al llarg dels darrers dos anys, un total de 19 cineastes amb base als tres països s'han trobat, tant en línia com en persona, per debatre els obstacles que enfronten com a dones i persones no binàries en la indústria audiovisual, intercanviar idees i recursos, i crear conjuntament.
cine urgente
21 Archival description results for cine urgente
Aliquam faucibus quam vel nulla sollicitudin vestibulum. Phasellus varius ante quis placerat mattis. Nam a libero ac elit ornare venenatis. Pellentesque eget est mi. Nunc blandit euismod blandit. Sed fringilla luctus auctor. Aenean dui lorem, eleifend tincidunt euismod at, convallis in dolor. Sed nisi diam, tincidunt sed sem bibendum, tempor suscipit metus. Suspendisse dapibus elit felis, non sodales lectus maximus non. Nulla sollicitudin eleifend quam, eu viverra neque scelerisque a. Mauris justo ligula, faucibus vitae elit ac, tempor auctor diam. Aenean sollicitudin orci ut diam rhoncus, nec blandit lectus rutrum. Ut interdum efficitur tempus. Etiam tincidunt sem id est molestie, id blandit justo commodo. Mauris euismod a ipsum at viverra. Ut in pulvinar est, vel mollis nulla. Maecenas vel sapien consectetur, tempus est sit amet, viverra magna. Aenean tellus arcu, aliquam at tellus quis, cursus imperdiet arcu. Suspendisse malesuada mi in ante interdum pharetra. Curabitur porta semper massa, tincidunt tempus lorem porta non.
Un tècnic cooperant recorda el seu "treball tècnic" quan, durant el conflicte algerià, instal·lava mines que encara maten molts civils. Assaig previ al rodatge d’Avoir vingt ans dans les Aurès: una ficció construïda a partir de testimonis de soldats cridats a l’Algèria.
Mostra de cinema Kurd de la Comuna de Cinema de Rojava Kurdistan (nord de Síria)
Una recerca feta per vídeos, textos i trobades. Per a acostar-nos a les seves veus i entendre millor la seva lluita.
Hem creat una web dedicada a aquest projecte, pots veure-la en aquest link .
La Comuna de Cinema de Rojava , Komîna fîlm a Rojava és un col·lectiu de cineastes fundat l'any 2015, amb seu a la regió autònoma de Rojava a la Federació del Nord i Est de Síria. La comuna està treballant activament en la regió per reconstruir i reorganitzar les infraestructures de cinema i de l'educació cinematogràfica.
Durant el lliurament del Collar de l’Hermine a Pontivy, el setembre del 2000, René Vautier va ser interpel·lat per Claudine Dupont-Tingaud, exconsellera regional del Front Nacional i antiga militant de l’OAS. Amb molta ironia i traça, Vautier va desmuntar-li tots els arguments, i ella, escridassada pel públic, va acabar marxant de la sala.
- En 1962, René Vautier va organitzar amb uns amics algerians un centre de formació audiovisual per a promoure un “diàleg en imatges” entre els dos camps. Es va realitzar una pel·lícula a partir d'aquesta experiència, però va ser parcialment destruïda per la policia francesa. Les imatges que van aconseguir salvar constitueixen un document històric sense igual: relaten la guerra d'Algèria i la història del ALN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), a més d'ensenyar la vida en la postguerra, especialment la reconstrucció de les ciutats i del camp després de la Independència. És la primera pel·lícula de l'Algèria independent. Direcció i fotografía
- Réalisation et image
- Directors and cinematographers René Vautier Ahmed Rachedi Nacer Guenifi Héléna Sanchez Sidi Boumédienne Mohamed Guennez Allal Yahiaoui Mohamed Bouamari André Dumaître Taïbi Mustapha Bellil
Teoria i pràctica de les cures
La soledat està en alça. "Allò que el discurs estàndard amaga és que la "normalitat" de las jornades de quaranta hores setmanals, més guarderia, més una àvia per als moments de necessitat, és no simplement millorable, sinó directament inacceptable".
CAROLINA DEL OLMO, On és la meva tribu?
A Suècia, punt extrem en les tendències occidentals dins l'àmbit protestant, més del 50% de la població viu sola. La gent també mor sola, oblidada de tothom, després de tota una vida impulsada per un afany d'independència privada i d'adequació a la norma social, de comoditats i d'una socialitat just without phisical contact . El somni d'una vida independent, alliberada dels vincles comunitaris i de la família patriarcal, s'ha revelat un malson de soledat, tristesa i buit existencial.
Hem de travessar les oposicions binàries que pretenen fer-nos elegir entre dues opcions, l'una dolenta i l'altra pitjor. No es tracta de tornar a la vella família estrictament patriarcal, però tampoc ens hem de conformar amb la soledat metropolitana. Es tracta de crear, d'assajar, altres maneres de viure i d'estimar.
“ Segons Sarah Blaffer Hrdy (l'antropòloga i primatòloga ), les femelles de rata, un cop tancades en gàbies amb les seves cries com a única companyia, es comportaven d'una manera molt semblant a les mestresses de casa nord-americanes dels anys cinquanta, amb les seves obsessions i les seves neurosis. En canvi, observades en llibertat, les mares i les seves cries mostraven un ampli ventall de comportaments diversos en tot tipus de contextos socials”.
CAROLINA DEL OLMO, On és la meva tribu?
Una funcionària sueca, dedicada a investigar la creixent multitud de casos de gent que mor abandonada, completament aïllada, sense ningú, es pregunta al documental The swedish theory of love: "Per a què serveix tenir un milió al banc si no ets feliç? Però no és només no ser feliç, és la immensa i somnàmbula tristesa que inunda una civilització ruïnosa, l'existència dins la qual s'esmuny en mig de l'epifania d'una muntanya de deixalles.»
«Ho heu sentit? És el so del vostre món que s’esfondra" , diuen els zapatistes. La independència individual és l'ideal catastròfic d'un món perfectament organitzat i eficient, però fred com el gel.
«Al final de la independència no hi ha la felicitat. Al final de la independència hi ha el buit de la vida, la insignificància de la vida i un avorriment absolutament inimaginable».
ZYGMUNT BAUMAN, entrevista inclosa a The swedish theory of love.
En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.
Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.
A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.