/ CONTEXT 1994 - 2020

Aquesta programació a tall d’assaig vol reflexionar sobre algunes de les realitats més preocupants del nostre temps, en concret l’experiència del conflicte amb el poder i la imminència d’un enfrontament encara major. Un conflicte que sobrepassa l’àmbit de la política per afectar la noció mateixa de civilització i l’origen del qual sembla emanar de la pròpia interioritat de l’ésser humà.

És així com plantegem, a través d’una sèrie de projeccions, una mirada més enllà de la immediatesa dels esdeveniments recents, de la lògica d’acció-reacció o de la persistent noció de l’altre com a negatiu. Per intentar guanyar una distància que permeti la reflexió.

Aquesta mirada la proposem a través d’un doble nucli de la programació: La Commune , de Peter Watkins, i El Mahabharata , de Peter Brook. Contextualizats amb una sèrie de documentals i documents que reflecteixen la contemporaneïtat d’aquesta situació.

La Commune proposa una mirada al conflicte contemporani més enllà de l’oblit polític. Una reflexió des de la distància històrica sobre un esdeveniment clau com l’existència i extinció de la Comuna de París de 1871 i a la vegada un radical qüestionament de la realitat social dels nostres dies i de la seva representació mediàtica, ja que l’obra està interpretada per persones que exposen la seva situació actual al París de 1999. Projectem aquesta pel·lícula en 3 fragments. Cadascun d’ells anirà seguit d’un debat conduït pels integrants del col·lectiu Rebond La Commune, nascut a partir de l’experiència de realitzar aquest film.

El Mahabharata , de Peter Brook, proposa sobre el conflicte no ja una mirada històrica, sinó fora de la història, fora del temps lineal, per entrar en el temps mític del retorn constant, de la tensió dialèctica entre l’oblit i el record de la veritable naturalesa humana. Un conflicte que el Mahabharata presenta en diferents nivells, relacionats amb: la política (poder), la civilització, la supervivència de la vida sobre la Terra i simultàniament com a expressió de la batalla interior que es lliura en el si de cada ésser humà.

La projecció d’aquesta obra, en 3 parts, anirà precedida pels fragments d’una conversa amb Jean-Claude Carrière, guionista i adaptador teatral del Mahabharata de Brook, que vam gravar a París, a fi de tractar les claus d’aquesta obra en relació amb les nocions de conflicte i oblit.

Aquesta història tracta de tu

La programació s’inicia seguint el curs del Mahabharata, un immens poema que flueix com un gran riu, amb una “riquesa inesgotable que desafia qualsevol anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a altres portes. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció —tot apunta en la mateixa direcció—; podem evitar aquesta destrucció?(1)

Davant d’aquesta situació, el Mahabharata ens proposa, ja en les seves primeres línies, un viatge interior, un viatge de coneixement, de transformació.

• De què tracta el poema?.

• Tracta de tu. És la història de la teva raça, de com van néixer i de com van créixer els teus avantpassats i de com va esclatar una gran guerra. És la història poètica de la humanitat i, si l’escoltes amb atenció, al final seràs una persona diferent. (2)

  La il·lusió del poder

Progressivament, el relat ens endinsa en l’enfrontament entre dos grups: els Pandava i els Kaurava . Un enfrontament que pren la forma d’un conflicte pel poder, però que neix d’una concepció quasi oposada de la vida. Amb tots els matisos i ambivalències, observem com els Pandava actuen tenint com a referència la cerca i el compliment del dharma , mentre que els Kaurava semblen guiar-se únicament pel desig i la por: desig de posseir el poder, por de perdre’l. Per això no s’estan d’utilitzar tots els mitjans, sense admetre cap mena de límit, mentre compten amb la complicitat dels seus pares: un rei cec i una reina que voluntàriament cobreix els seus ulls amb un vel.

Es juga llavors una partida de daus, una forma de representar i eludir momentàniament el conflicte directe i a la vegada un estratagema. La partida està trucada, el poder sempre fa trampa. El resultat només pot ser un: la derrota i la pèrdua de tots els béns, inclosa la llibertat. Endavant queda tan sols la l’exili i la guerra.

En els nostres dies, aquest joc trucat pren formes i noms que sovint emmascaren la seva finalitat: crear una realitat a mida dels interessos privats d’uns pocs. Com en el cas de l’anomenat lliure comerç , suposadament una partida justa en el joc de l’economia, però que per la desigualtat dels seus participants i la no-reciprocitat de les regles, entranya una voluntat de supremacia. Altres dissimulen una cosa tan evident com el caràcter corporatiu i empresarial d’algunes xarxes socials i de moltes eines virtuals que a penes si oculten el seu revers de control. Així, habitem una realitat de les aparences: aparentment escollim, aparentment ens comuniquem, aparentment estem fora de perill, gràcies a un espès entramat de dispositius socials. Però, inadvertidament cada dia, en complir el ritual de submissió que ha esdevingut el treball, el sistema educatiu, el sanitari, la cultura i l’oci, firmem un contracte silenciós:

Accepto la competitivitat com a base del nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m’humiliïn i m’explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social [...].Accepto que, en nom de la pau, la primera despesa dels estats sigui el de defensa […]. Accepto que se’m presentin notícies negatives i aterradores del món cada dia, perquè així pugui apreciar fins a quin punt la nostra situació és normal.(3) Òbviament, no firmar el contracte comporta diverses i creixents formes d’exclusió. Davant d’aquesta situació, la protesta es pot conduir sense problemes pels canals de l’aparença, renunciant a tota acció transformadora. Tot amb tot, si es vol fer real serà estigmatizada com a sectària, agressiva i violenta, amb independència dels mitjans i finalitats que esculli.

Del poder , el documental de Zaván, se centra precisament en aquest aspecte, el moment en què el poder mostra la seva vertadera naturalesa més enllà dels bells noms amb què vela i legitima el seu exercici. Aquest moment desvelat del poder es dóna quan recorre a la violència de la repressió. Gènova, 2001, centenars de milers de manifestants protesten als carrers. No és un fet aïllat, abans la protesta havia mostrat la seva força creixent a Seattle el 1999, a Praga el 2000 i comença a representar una possibilitat de canvi... Les autoritats blinden la ciutat, tanquen barris sencers, suspenen el tractat de Schengen per protegir la reunió dels vuit caps d’estat més poderosos. Segons fonts dels sindicats policials, es planteja deliberadament un escenari de violència extrema contra els manifestants, sense excloure la possibilitat d’alguna mort.(4) La violència policial es desferma, tothom és colpejat, comencen a caure els ferits, centenars, alguns en estat de coma, la situació deriva ràpidament en un parany per als manifestants, fins a constituir segons Amnistia Internacional “la major violació de drets humans de la història d’Itàlia des de la Segona Guerra Mundial”. Carlo Giuliani cau mort per dos trets al cap; posteriorment el comissari encausat va ser absolt. Aquesta mort, lluny de frenar la violència policial, sembla estimular-la i donar-li el seu vertader sentit, la repressió continua amb tota la seva força durant els dos dies següents. Del poder ens mostra aquest esdeveniment a partir d’un entramat de gravacions, en bona mesura material d’arxiu filmat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. La mirada que ens

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

/ CONTEXT 1994 - 2020

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus

OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…

Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…

Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.

Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:

“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)

“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)

“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.

“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.

“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.

“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)

Constant treball, constant consum

“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.

“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.

“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propieta

OVNI 2009 rizomes vol posar en evidència els contactes subterranis i rizomàtics que comuniquen mons i experiències molt diferents. La imatge recordada és la del rizoma –o rizomes(1) , tant hi fa, perquè no li afecta el singular o el plural, és totes dues coses alhora.