Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

/ CONTEXT 1994 - 2020

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus

OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…

Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…

Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.

Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:

“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)

“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)

“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.

“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.

“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.

“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)

Constant treball, constant consum

“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.

“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.

“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propieta

/ CONTEXT 1994 - 2020

A diversos llocs i cultures es va imposant la paraula resistència, que s'afegeixen a d'altres que no han deixat de practicar-la. Resistència és un terme que comporta negació: obstaculitzar un procés, una força, però també salvaguarda una afirmació: altres maneres de fer, de pensar, de viure. Les minories i les majories marginades en la seva pròpia terra la practiquen de diferents maneres actives o passives. Al voltant d'aquesta pràctica es reuneixen avui dia pobles i cultures molt distints, alguns sense contacte entre si, però que comencen a reconèixer-se, a sentir parlar els uns dels altres, en aquesta lluita.

Aquestes resistències de diversos orígens i llengües són exercides contra la imposició d'un pensament únic i hegemònic, una sola forma d'entendre la història i el progrés. Sovint se l'anomena " Occident " ... un concepte vaporós, simbòlic que a l'inici definia Europa i més concretament les antigues potències europees - " potències occidentals " en deien- i més tard, per extensió, el sistema econòmic, els Estats Units d'Amèrica i fins i tot els seus aliats de l'Extrem Orient i Orient Mitjà. Finalment, " Occident " sembla respondre més a un sistema econòmic i al seu derivat cultural que no pas al terme geogràfic.

El que sí que sembla cert és que l'imaginari occidental es va haver de construir en oposició a una altra invenció encara més inexacta i extensa: Orient. Un concepte nascut arran de l'expansió de les " potències colonials " , aplicat indistintament a una extensió que va del Magreb a l'Extrem Orient. I que s'afegia com a objecte de desig als ja sotmesos territoris " salvatges " , " pobles indígenes " o a l'evanescent " El Dorado " .

En primer lloc cal reconèixer que la construcció d'aquest Occident es va fer també sobre la negació de les seves diversitats i heterodòxies, sobre la negació violenta de la seva pròpia història (històries) i va necessitar la invenció d'una genealogia fantàstica i excloent en què se succeïen sense oposició l'antiguitat clàssica, l'imperi romà, la cristiandat, el racionalisme, la Il*lustració, el positivisme, el capitalisme.... reinventats tots com a estereotips, sense arestes ni violències, llestos per al consum d'identitats. Així, el que és " clàssic " es redibuixa com a origen aristocràtic dominant ja sobre el protoorient de l' " enemic persa " ; l'Imperi romà, com a força cruel però unificadora; la cristiandat, de vegades fanàtica i hipòcrita però al capdavall civilitzadora; la Il·lustració, alliberadora i humanista malgrat els seus despotismes i la seva visió colonitzadora del coneixement. Com a culminació trobem la noció de progrés incessant, lineal, acrític, i el capitalisme com a definitiu garant de la llibertat. La progressiva hegemonia tecnològica s'afegeix a aquesta successió i ve a provar la seva raó de ser i de poder.

Aquesta escenografia genealògica se sosté en l'anomenada societat del consum global, el nucli dur de la qual s'ha anat concentrant en l'entramat d'interessos de les grans corporacions petroleres, farmacèutiques i de la indústria militar, les quals projecten un món espectacular a través dels mass media. Un mecanisme de colonització dels desigs i de les pors, mitjançant imatges i eslògans, però per damunt de tot un dispositiu de reversibilitat en què no només l'èxit i el triomf sinó també la tragèdia i el desastre, fins i tot els propis, es rendibilitzen immediatament en tant que espectacle de consum. En aquesta elastic reality perviuen, no obstant, dogmes inamovibles, entre ells: la noció d'una economia única basada en el creixement permament, agressiu i l'eufòria tecnològica. Fins les veus moderades que clamen per models de sostenibilitat no pretenen renunciar a aquest model radical d'entendre l'economia: poden modular el grau d'agressivitat, però no el creixement. La societat de consum global l'és pèrquè consumeix fins a la seva extinció productes i també recursos naturals, persones i comunitats.

Aquesta economia expansiva, que es vol al marge de qualsevol ideología, genera un estat de conflicte permanent amb múltiples fronts: òbviament, el de la intervenció militar, la repressió, l'ocupació. Però també en el camp de l'alimentació: els productes locals cada cop tenen un paper més minoritari (sigui marginal o elitista) i els productes globals processats, precuinats etc. cada vegada tenen una major presència i accessibilitat en el lliure (?) mercat. Literalment s'imposa el concepte d'agricultura intensiva i industrialitzada, en què tots els processos -llavors genèticament modificades, fertilitzants, pesticides...- formen un sol paquet. Els recursos naturals del planeta són entesos sota el prisma de la propietat privada i l'explotació, i ja no parlem només de les matèries primeres o les energètiques, sinó també de l'aigua, en la qual van convergint les grans inversions especuladores. La medicina, tant la d'accés públic com la d'accés privat, està infiltrada pels interessos de les grans corporacions farmacèutiques, en l'imperi a penes discutit de la medicina química i fins i tot també en el propi concepte del que és la salut pública, combatent, desqualificant o ignorant les pràctiques preventives i la seva necessària relació amb l'educació. El propi sistema educatiu sembla tenir com a horitzó utòpic adaptar-se ergonòmicament a les necessitats del " mercat " ...

Els mass media, els anomenats mitjans de comunicació, s'alimenten en major mesura de les notícies precuinades per les poques i grans agències informatives. En el seu conjunt practiquen un reseteig continu dels esdeveniments, tot presentant-los com una successió d'absurds. Propaguen entre la població la idea d'un Occident hiperprivilegiat en contrast amb un " món subdesenvolupat " sempre sofrent i ignorant, l'únic interés del qual radica en esdevenir destinació turística (i efectivament " els turistes arriben allà on no ho fan els exèrcits " ). Construeixen i exporten així, dia a dia, la perspectiva única del que és pobresa i riquesa. La tan mediàtica imatge del tercer món del nen soldat participant en unes guerres incomprensibles, que fereix tantes consciències, no troba mai el seu paral·lel en la tan comuna imatge del nen occidental lliurat a hores de vídeojocs violents, alguns best-sellers dels quals són versions d'entreteniment de programes d'entrenament militar.

Però també en tots aquestes camps persisteix i s'estén la resistència, no necessàriament ideològica ni conscient, amb pràctiques prou diferents, ja que responen a contextos propis, cultures i tradicions molt distants entre si. Parlem millor, doncs, de resistències: algunes provenen del pensament crític occidental, restes d'ideologies alliberadores després del naufragi, pràctiques alternatives, refundacions i nous encreuaments... Altres provenen del rizoma indígena que s'estén desigual pel món i que sap que la contínua agressió a la terra i a la natura és un procés autodestructiu: destrucció dels nostres recursos, però també destrucció de coneixement, com si mil biblioteques d'Alexandria cremessin alhora. Altres resistències radicals provenen de cultures, com la islàmica, ara demonitzada i quasi sempre desconeguda, que ha sofert en els darrers deu anys quasi 10 milions de víctimes (1), sense que a penes s'hagin aixecat veus a Occidents... i de moltes altres actituds, religions i pràctiques cada vegada més necessitades de conèixer-se i de respectar-se mútuament. Un diàleg clau per a l'acceptació de la nostra diversitat de sabers i de fers, per a l'autocrítica dels aspectes totalitaris, excloents, que habiten en quasi totes les cultures. En aquest sentit, Europa i per extensió Occident, malgrat el monumental paper que s'ha autoatorgat en la història de la humanitat i en la construcció de la llibertat i dels drets humans, no ofereix un historial de tolerància racial, religiosa o nacional precisament modèlics, i és de vegades inferior al desenvolupat per altres cultures properes. Parado

Enfront de la visió de la multiculturalitat com a espai predefinit i consensuat pel poder, la institució i la violència, l'"altre" és tancat en parcel·les.