Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

/ CONTEXT 1994 - 2020

Els marges de l'imperi _ OVNI 2008

“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus

OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…

Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…

Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.

Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:

“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)

“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)

“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.

“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.

“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.

“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)

Constant treball, constant consum

“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.

“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.

“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propieta

Sovint es parla del colonialisme i l'eurocentrisme com un temps feliçment superat, però la realitat actual, sota el fenomen de la globalització, sembla indicar tot el contrari. Ocupació i destrucció d'altres móns i cultures, explotació sistemàtica del seus recursos; però també agressions a escala local, violència immobiliària, turisme colonial, migracions...

Autonomia i no zones: altres formes d'entendre i crear realitats interiors comunitàries. Formes autònomes de viure i pensar, zones sense límits, no zones.

/ CONTEXT 1994 - 2020

“Ets cec, tot el que veus és pura imatge.”(1)

OVNI des_Realitat vol reflexionar sobre els diferents fenòmens de crítica de la realitat, les seves repercussions i els horitzons que il·luminen o recorden.

Experiències i tradicions molt heterogènies qüestionen radicalment no només el concepte de realitat, sinó l’experiència mateixa del real.

Alguns dels qüestionaments més radicals de la realitat provenen de la cultura de la imatge, “allà on el món real es transforma en simples imatges, les simples imatges es converteixen en éssers reals”.(2) I dels dispositius de simulació, en el moment en què la còpia deixa de ser un tènue reflex de la imatge original i passa a erosionar-la en la seva totalitat; l’original ja no és llavors res més que una còpia entre d’altres, i no sempre la més versemblant. La condensació extrema d’aquests fenòmens neix a partir tecnologia digital: videojocs, simulació, imatge virtual, realitat expandida, aplicada a camps tan diversos com l’oci, l’entrenament militar, la comunicació, els processos industrials, les relacions personals, l’administració del plaer… esdevenint l’hàbitat psíquic i emotiu de bona part de la població. Un tot ficcional.

Aquesta realitat, però, genera al seu torn una realitat cosificada, completament física, com la que ara podem veure a gran escala a ciutats com Dubai i en tants altres llocs de la nostra quotidianitat. Realitats emanades directament dels entorns virtuals, que es condensen també en relacions socials, laborals i en els espais i no-llocs que aquests generen. La metafísica virtual sembla retornar així a la física i realimentar-se’n. L’evanescent i esmunyedissa realitat postmoderna es condensa de nou en pesades estructures reals de poder i explotació, però suspeses aquest cop del núvol digital, i per això mateix més volàtils en la seva existència i més difícils d’afrontar. A la Xina, per exemple, hi ha centenars de milers de tallers clandestins en els quals els seus treballadors juguen dotze hores al dia a jocs on-line per aconseguir béns virtuals que després s’exporten a la resta del món i divises virtuals que cotitzen en divises reals. Apareix un tot ficcional en què les realitats es confonen, com si es tractés de capes de somnis. Un somni cada vegada més profund.

“El somni de l’època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un somni angoixat que us deixa més exhaustos encara. És l’anestèsia que necessita una anestèsia encara més profunda. Aquells que per sort o per desgràcia se sostreuen al somni prescrit, neixen en aquest món com nens perduts.”(3)

Un somni que converteix en imatge tot el que toca. Un somni creat a partir de la imatge com a vel, com a instrument social de ceguesa. Efectivament, un vel d’imatges produïdes en massa s’estén per cobrir la totalitat de la visió, com una pel·lícula màster, un món pantalla d’una realitat elàstica i canviant que s’adhereix a la pell dels objectes, de les persones i dels paisatges. No com un patchwork d’imatges artesanals, visions personals, somnis, imaginacions o ruïnes d’antics imaginaris... esquitxades de forats i imprecisions que conviden a la visió, a la imaginació. Sinó un tot visible que s’alimenta de les realitats que oculta.

Així, trobem un qüestionament de la realitat de caràcter directament polític: constatació de l’expansió d’una realitat dominant que amenaça el teixit d’altres realitats, que amenaça d’esborrar sabers, paisatges, persones, maneres de viure, afectes… Com si mil biblioteques d’Alexandria, inscrites encara en la vida quotidiana de les persones, en els seus afers, en els seus indrets, estiguessin cremant de nou. Com si en un termini de temps, potser ben curt, només ens quedés, amb sort, llegir les seves tristes cendres catalogades per experts.

Aquesta expansió d’una realitat dominant no ha conegut una intensitat i una extensió similar a la del capitalisme global, ni en conseqüència una resistència ni un rebuig similars. De fet, aquesta realitat dominant és ja la realitat, una realitat que té la consistència d’una “medusa fora de l’aigua”, una gelatina que cobreix tota la superfície, que impregna qualsevol esquerda. Al seu davant, “Només el rebuig total de la realitat ens la mostra en la seva realitat, ens la mostra en la seva veritat”.(4) Una realitat que ens desrealitza: una desrealitat.

Aquest rebuig del món com a realitat coincideix, a un altre nivell, amb visions que provenen de la poètica i la metafísica: l’advaita vedanta (el no-dualisme hindú) o la mística sufí en l’islam, entre d’altres. “L’u és la Realitat; la multiplicitat no és res més que noms i formes.”(5) En identificar-nos amb aquests noms i aquestes formes, en avesar-nos-hi, ens allunyem de la nostra veritable naturalesa, sortim a la persecució de fantasmes. Des d’aquesta perspectiva, l’anomenada realitat no se sosté si no és per una mena d’autosuggestió que emana de l’espès entramat de desitjos i temors, falses identificacions, accions i reaccions, en una experiència no llunyana del somni.

Una consideració sobre el somni i la vigília ens mostra el següent. En la vigília el món existeix il·luminat clarament per la llum solar, les coses semblen ser “allà fora” i la consciència només ha d’iniciar el moviment d’apropiació sota l’impuls del desig. De la vigília, n’aprenem l’existència d’una realitat. Malgrat això, aquesta realitat és la d’allò altre: objectes, éssers, etc., i la nostra realitat es defineix en relació amb aquesta alteritat. En el somni, però, la llum que il·lumina el món i ens el mostra és la llum de la ment, a soles amb nosaltres. No podem parlar d’una realitat exterior, és la nostra consciència la que projecta el món d’objectes i éssers, és el somiador el que ho crea; un món que desapareix en despertar-nos. El somni ens allibera del temps i ens ensenya a dubtar de la realitat exterior de la vigília: tal vegada despertar-nos d’un somni per penetrar-ne un altre. Potser la diferència entre somni i vigília sigui només una diferència de durada. Finalment, en el somni profund tant el món interior com l’exterior desapareixen sense més conseqüències per a la consciència; un hi és sense somnis, sense desitjos, sense món.

Despertar, en aquest context, significa que el somiador deixi de donar realitat a la des_realitat imaginada d’entitats separades, de noms i formes que apareixen per desaparèixer després. Significa recordar l’essencial unitat de totes les coses, reconèixer-se en la consciència que és Una, si bé la seva experiència íntima és única en cada ésser, i a la qual donem diferents noms: Ésser, Vida, Realitat...

“Qualsevol injustícia que cometeu serà en contra de vosaltres mateixos.”(6)

(1) Mahmud Shabistari, El jardí dels secrets. Pèrsia, segle XIII.

(2) Guy Debord, La societat de l’espectacle.

(3) Llamamiento y otros fogonazos (Tiqqun)

(4) Santiago López Petit, La movilización global.

(5) Ramana Maharshi, Sé el que ets

Hall i Auditori. Projeccions simultànies.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Montalegre 5. 08001 Barcelona

Imatge: Collage numérique. Alain Kugel

http://photografiques.free.fr/montages/vues/pages/pieuvre.html

/ CONTEXT 1994 - 2020

Aquesta programació a tall d’assaig vol reflexionar sobre algunes de les realitats més preocupants del nostre temps, en concret l’experiència del conflicte amb el poder i la imminència d’un enfrontament encara major. Un conflicte que sobrepassa l’àmbit de la política per afectar la noció mateixa de civilització i l’origen del qual sembla emanar de la pròpia interioritat de l’ésser humà.

És així com plantegem, a través d’una sèrie de projeccions, una mirada més enllà de la immediatesa dels esdeveniments recents, de la lògica d’acció-reacció o de la persistent noció de l’altre com a negatiu. Per intentar guanyar una distància que permeti la reflexió.

Aquesta mirada la proposem a través d’un doble nucli de la programació: La Commune , de Peter Watkins, i El Mahabharata , de Peter Brook. Contextualizats amb una sèrie de documentals i documents que reflecteixen la contemporaneïtat d’aquesta situació.

La Commune proposa una mirada al conflicte contemporani més enllà de l’oblit polític. Una reflexió des de la distància històrica sobre un esdeveniment clau com l’existència i extinció de la Comuna de París de 1871 i a la vegada un radical qüestionament de la realitat social dels nostres dies i de la seva representació mediàtica, ja que l’obra està interpretada per persones que exposen la seva situació actual al París de 1999. Projectem aquesta pel·lícula en 3 fragments. Cadascun d’ells anirà seguit d’un debat conduït pels integrants del col·lectiu Rebond La Commune, nascut a partir de l’experiència de realitzar aquest film.

El Mahabharata , de Peter Brook, proposa sobre el conflicte no ja una mirada històrica, sinó fora de la història, fora del temps lineal, per entrar en el temps mític del retorn constant, de la tensió dialèctica entre l’oblit i el record de la veritable naturalesa humana. Un conflicte que el Mahabharata presenta en diferents nivells, relacionats amb: la política (poder), la civilització, la supervivència de la vida sobre la Terra i simultàniament com a expressió de la batalla interior que es lliura en el si de cada ésser humà.

La projecció d’aquesta obra, en 3 parts, anirà precedida pels fragments d’una conversa amb Jean-Claude Carrière, guionista i adaptador teatral del Mahabharata de Brook, que vam gravar a París, a fi de tractar les claus d’aquesta obra en relació amb les nocions de conflicte i oblit.

Aquesta història tracta de tu

La programació s’inicia seguint el curs del Mahabharata, un immens poema que flueix com un gran riu, amb una “riquesa inesgotable que desafia qualsevol anàlisi estructural, temàtica, històrica o psicològica. Les seves portes s’obren constantment a altres portes que condueixen a altres portes. No és possible tancar-lo. Les capes de subtextos, de vegades contradictòries, en segueixen d’altres i s’entreteixen sense perdre el tema central. El tema és una amenaça: vivim en un temps de destrucció —tot apunta en la mateixa direcció—; podem evitar aquesta destrucció?(1)

Davant d’aquesta situació, el Mahabharata ens proposa, ja en les seves primeres línies, un viatge interior, un viatge de coneixement, de transformació.

• De què tracta el poema?.

• Tracta de tu. És la història de la teva raça, de com van néixer i de com van créixer els teus avantpassats i de com va esclatar una gran guerra. És la història poètica de la humanitat i, si l’escoltes amb atenció, al final seràs una persona diferent. (2)

  La il·lusió del poder

Progressivament, el relat ens endinsa en l’enfrontament entre dos grups: els Pandava i els Kaurava . Un enfrontament que pren la forma d’un conflicte pel poder, però que neix d’una concepció quasi oposada de la vida. Amb tots els matisos i ambivalències, observem com els Pandava actuen tenint com a referència la cerca i el compliment del dharma , mentre que els Kaurava semblen guiar-se únicament pel desig i la por: desig de posseir el poder, por de perdre’l. Per això no s’estan d’utilitzar tots els mitjans, sense admetre cap mena de límit, mentre compten amb la complicitat dels seus pares: un rei cec i una reina que voluntàriament cobreix els seus ulls amb un vel.

Es juga llavors una partida de daus, una forma de representar i eludir momentàniament el conflicte directe i a la vegada un estratagema. La partida està trucada, el poder sempre fa trampa. El resultat només pot ser un: la derrota i la pèrdua de tots els béns, inclosa la llibertat. Endavant queda tan sols la l’exili i la guerra.

En els nostres dies, aquest joc trucat pren formes i noms que sovint emmascaren la seva finalitat: crear una realitat a mida dels interessos privats d’uns pocs. Com en el cas de l’anomenat lliure comerç , suposadament una partida justa en el joc de l’economia, però que per la desigualtat dels seus participants i la no-reciprocitat de les regles, entranya una voluntat de supremacia. Altres dissimulen una cosa tan evident com el caràcter corporatiu i empresarial d’algunes xarxes socials i de moltes eines virtuals que a penes si oculten el seu revers de control. Així, habitem una realitat de les aparences: aparentment escollim, aparentment ens comuniquem, aparentment estem fora de perill, gràcies a un espès entramat de dispositius socials. Però, inadvertidament cada dia, en complir el ritual de submissió que ha esdevingut el treball, el sistema educatiu, el sanitari, la cultura i l’oci, firmem un contracte silenciós:

Accepto la competitivitat com a base del nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m’humiliïn i m’explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social [...].Accepto que, en nom de la pau, la primera despesa dels estats sigui el de defensa […]. Accepto que se’m presentin notícies negatives i aterradores del món cada dia, perquè així pugui apreciar fins a quin punt la nostra situació és normal.(3) Òbviament, no firmar el contracte comporta diverses i creixents formes d’exclusió. Davant d’aquesta situació, la protesta es pot conduir sense problemes pels canals de l’aparença, renunciant a tota acció transformadora. Tot amb tot, si es vol fer real serà estigmatizada com a sectària, agressiva i violenta, amb independència dels mitjans i finalitats que esculli.

Del poder , el documental de Zaván, se centra precisament en aquest aspecte, el moment en què el poder mostra la seva vertadera naturalesa més enllà dels bells noms amb què vela i legitima el seu exercici. Aquest moment desvelat del poder es dóna quan recorre a la violència de la repressió. Gènova, 2001, centenars de milers de manifestants protesten als carrers. No és un fet aïllat, abans la protesta havia mostrat la seva força creixent a Seattle el 1999, a Praga el 2000 i comença a representar una possibilitat de canvi... Les autoritats blinden la ciutat, tanquen barris sencers, suspenen el tractat de Schengen per protegir la reunió dels vuit caps d’estat més poderosos. Segons fonts dels sindicats policials, es planteja deliberadament un escenari de violència extrema contra els manifestants, sense excloure la possibilitat d’alguna mort.(4) La violència policial es desferma, tothom és colpejat, comencen a caure els ferits, centenars, alguns en estat de coma, la situació deriva ràpidament en un parany per als manifestants, fins a constituir segons Amnistia Internacional “la major violació de drets humans de la història d’Itàlia des de la Segona Guerra Mundial”. Carlo Giuliani cau mort per dos trets al cap; posteriorment el comissari encausat va ser absolt. Aquesta mort, lluny de frenar la violència policial, sembla estimular-la i donar-li el seu vertader sentit, la repressió continua amb tota la seva força durant els dos dies següents. Del poder ens mostra aquest esdeveniment a partir d’un entramat de gravacions, en bona mesura material d’arxiu filmat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. La mirada que ens

Concerning Violence / Le Grand Jihad / Le Jour a Vaincu la Nuit

/ CONTEXT 1994 - 2020

Arxius de l’Observatori 2015

7  de Març 2015 19:00h

OVNI presenta l'obertura pública de la intranet dels Arxius de l' Observatori, fundats el 1993. Amb motiu de la qual projectarem un programa de vídeos que dibuixa els dos extrems de tensió d'aquest projecte, entre la crítica social i la recerca interior: Concerning Violence de Göran Hugo Olsson amb textos de Frantz Fanon, Le Grand Jihad de Vincent Moon, un ritual al voltant del Record, i Le Jour a Vaincu la Nuit de Jean-Gabriel Périot, al voltant dels somnis.

Intranet Arxius OVNI.

OVNI presenta l’obertura pública de la Intranet dels Arxius de l' Observatori, fundats l’any 1993, al CCCB. El col·lectiu que forma OVNI pensem que la creació audiovisual (video art, documental i arqueologia mediàtica), no és només un discurs, creatiu, innovador o estètic,... sinó la forma més contemporània i popular de reflexió sobre la cultura i societat actuals.

Un pensament visual col·lectiu que reflecteix realitats socials i íntimes, poètiques i polítiques, ... que flueix sense dificultats de la realitat a la ficció... I que per la seva especificitat és tant un dispositiu de construcció d'imaginaris com una eina de deconstrucció.

Guy Debord a “La societat de l'espectacle” afirmava que quan la realitat és capturada i convertida en meres imatges, les simples imatges es converteixen en realitat, un mecanisme que consolidaria el nucli irreal de la nostra realitat. La qual cosa ens fa pensar, com a contrapunt, que allò que està en joc en la creació i difusió d'imatges és la realitat mateixa. D'això es desprèn la necessitat d'aprofundir en un discurs audiovisual independent; independent de la lògica de l'encàrrec, independent en l'elecció del tema i el seu enfocament, i sobretot de les normes i gramàtiques prefabricades per la indústria audiovisual i els seus criteris de consum i producció. Això comporta una reivindicació diferencial de la percepció de la realitat. Enfront dels mecanismes de clonació i monoforma (Peter Watkins) assistim a una constel·lació, un rizoma de mirades úniques en què se superposen coincidències i disparitats que no exclouen la contradicció, sinó que per contra la valoren com a presència de la realitat en la imatge.

Afortunadament la mateixa lògica de mercat que ha inundat el paisatge d'imatges banals i de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges, ha possibilitat també la democratització pel que fa a l'accés als mitjans de producció vídeo i ha trencat l'oligopoli audiovisual, restant importància als grans canals mainstream. Ara bé, cal utilitzar aquesta possibilitat oberta per un temps que podria ser més limitat del que pensem. Cal anar més enllà d'aquesta boira d'imatges compulsives que inunden les xarxes, per foradar el vel d'imatges mediàtiques, la pel·lícula màster que pretén reduir la realitat a un ordre representatiu, i els individus a uns quants estereotips.

Aquest procés de dissidència i resistència audiovisual ha estat i és fonamental en aquests moments.. El mirall de la representació s'ha trencat en milers de fragments; bocins que reflecteixen i alhora són en si mateixos talls de profunditat d'aquestes realitats.

De sobte accedim a un rizoma (Deleuze_Guattari) complex de relats, que reflecteixen la realitat plural. Un discurs on els principals valors són la heterogeneïtat, la contradicció, i la subjectivitat. Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass media corporatius. Des d'aquest rizoma de visions diverses, allò que els mass media presenten com a realitats objectives queda deconstruït i apareix com a imaginari subjectiu del discurs dominant.

Podríem dir que som davant d'un conflicte d'imaginaris. D'una banda, una omnipresent i fantàstica màquina de producció i difusió d'imatges i missatges pre-fabricats, que com qualsevol altre producte de consum, dibuixa un espectre de versions a partir d'un mateix patró bàsic: obtenir un benefici màxim i assegurar la seva continuïtat. De l'altre, una mena de patchwork artesanal fet de trossos d'experiències personals o col·lectives, un patchwork ple de esquinçalls i vida.

Fragment de l'article-entrevista a OVNI realitzat per la revista:

Intertartive [a platform for contemporary art and thought]. Herman Bashiron

 http://interartive.org/2011/04/ovni/

"En una època en què el món de l’espectacle– sovint confós amb el de la cultura– s’ha convertit en un model de vida, on ficció i realitat es fonen en una solució única, on la solidesa física i mental es dissolen en un flux continu d’imatges i aparences, aquí, en aquesta intricada i complexa mutació de la realitat, la feina del grup OVNI es presenta con un antídot als verins de la comunicació i de la informació contemporània. Una “Zona Autònoma Temporal” – com diria el mateix Hakim Bey, col·laborador d’ una de les edicions d’OVNI - que presenta des de ja fa 20 anys, en els espais del CCCB de Barcelona i altres, un intens programa de vídeoart, documental independent i arqueologia del mass media. El profund treball de recerca realitzat per OVNI demostra amb gran evidencia fins a quin punt les produccions audiovisuals independents estan aconseguint cada cop més visibilitat i un major reconeixement internacional, i com al mateix temps constitueixen uns dispositius altament crítics envers la cultura i la societat contemporània”.

El Arxius en intranet.

La presentació d'aquesta intranet dels Arxius OVNI al CCCB posa en lliure accés públic aproximadament uns 2000 treballs audiovisuals; és a dir la totalitat dels seus fons. Volum d’obres que continuarem ampliant amb noves incorporacions, com ara els treballs que projectem en aquesta ocasió.

Els Arxius de l’Observatori: una eina.

Els darrers anys ens han obligat a fer una reflexió interna sobre el nostre projecte, això ens ha portat també a observar amb detall les característiques i funcionalitats reals d'altres projectes paral·lels: com funcionen i com són utilitzats.

És bàsic reflexionar en profunditat sobre què són uns Arxius i el valor que tenen. Més que mai en aquests moments, on en la darrera dècada s'han creat compulsivament una gran quantitat d'Arxius que responen bàsicament a criteris acumulatius, ja sigui acumulatius de sentits ja creats i dominants (“qui és qui” en una determinada escena audiovisual ) o bé merament acumulatius-quantitatius. En contrast els arxius OVNI són el resultat d’una particular reflexió sobre el seguit de temes que han resultat clau en les darreres dècades, una reflexió que alhora s'ha entrellaçat amb les pròpies obres incorporades, en una mena de metarecerca. Per dir-ho d'alguna manera es tracta d’ arxius amb tesi. Que sovint han anat a contracorrent del pensament i les modes dominants.

En paral·lel la idea dels arxius consultables però aïllats i fòssils té un valor molt limitat. Allò que realment dóna valor a uns Arxius és la seva capacitat de ser llegits, de crear sentits, de proposar lectures transversals i creuaments. El caràcter públic de la seva consulta permet això, però no ho assegura ni ho facilita. És des del coneixement que han generat els Arxius, però sobretot del coneixement que s'ha generat a partir d’ ells que se’n pot treure el màxim profit: organitzant amb ells tallers, lectures, debats i programacions específiques... Aquest és el projecte en què estem treballant, la presentació d'aquesta intranet n’és només el primer pas.

Arxius de l'LObservatori 2000

/ CONTEXT 1994 - 2020

Arxius de l'LObservatori 2000

OVNI 2000 reuneix una sèrie de treballs que en la seva majoria pretenem serveixin per a una reflexió plural i multifacetada sobre la noció de COMUNITAT, entesa no com un ideal, com un paradigma tancat i definit; sinó com una realitat de fet; és a dir, espais de relació, socials, antropològics, culturals, i emotius en els quals ja efectivament ens trobem. Més enllà del grau d'acceptació, participació o conflicte que desenvolupem en ells.

COMUNITAT com una realitat clau, sovint segrestada, mediatitzada i caricaturitzada pels estats, pels mercats i ideologies. La "comunitat" d'aquesta manera és allunyada de la necessitat del qual fer quotidià de les realitats. S'impedeix que les persones facin comunitat sense reivindicar una identitat o una pertinença. Es construeixen en canvi "masses d'individus eliminant allò que no obstant això, sempre continua viu per sota, allò que queda de poble, de gent, que no és quanta, que no té nom, que no té davanteres, que no té definició i que en això té la seva força i la seva gràcia". (1)

(1) a partir de: Contra l'home. Agustin Garcia Calvo. Fundació Anselmo Lorenzo. Madrid, 1996 i La Comunitat que ve. Giorgio Agamben. Pre-Textos. València 1996 .

Hall i Auditori. Projeccions simultànies.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Montalegre 5. 08001 Barcelona

Fa un parell d’anys – tot just després de l’ OVNI de La frontera com a centre –, i potser com a conseqüència del mateix, vam entrar en introspecció, i en aquell espai obert cap endins se’ns anaven repetint una i altra vegada les imatges d’ un film de Bela Tarr, El Cavall de Torí (1). En especial tres seqüències:

Arxius de l'Observatori 2002

Arxius de l'Observatori

/ CONTEXT 1994 - 2020

Arxius de l'Observatori 2002

Els Arxius de l’Observatori recullen tota una constel·lació de treballs dispars, el seu denominador comú és la lliure expressió i reflexió sobre les pors i els plaers individuals i col·lectius; construint en conjunt una visió de múltiples facetes, milers de petits ulls, que aprofundeixen i exploren el nostre món, o anuncien d'altres possibles. Un discurs on els principals valors del qual són l’ heterogeneïtat, la contradicció, i la subjectivitat des del qual es realitza. Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass mèdia corporatius actuals.

OVNI ha adquirit amb caràcter permanent els drets per la consulta pública en arxiu d'unes 420 obres. Aquests arxius tenen un caràcter intencional i temàtic: possibilitar una crítica de la cultura i la societat contemporànies (a partir precisament del llenguatge que més el caracteritza), utilitzant diverses estratègies: vídeo art, documental independent, arqueologia dels mass mèdia.

Aquests arxius disposen així mateix d'un «cercador» on line, que permet explorar el seu data bank des de la xarxa.

Els Arxius de l'Observatori es plategen al mateix temps com un projecte en creixement, el qual a través de diferents escàners vagi incorporant nous documents; és a dir, una plataforma des de la qual es mostraran les  "noves entrades", i des de la que ens plantejaran taules de discussió sobre els diferents temes que conté, lectures, conferències, i projeccions temàtiques.

420 obres disponibles per la consulta pública en format DVD i CD Rom (VOSE).

La totalitat dels arxius estaran disponibles per la consulta durant OVNI 2002, al Hall del CCCB, i després podran consultar-se regularment a OVNI al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb cita prèvia per telèfon o per e-mail.

Hall i Auditori. Projeccions simultànies. 18h - 23h

 Hall Consulta dels Arxius de 12h a 23H

Sala de grups : Temple de la deessa Kali 12h a 23h  - Eduardo Díaz i Javier Múgica

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Montalegre 5. 08001 Barcelona