L'espai de l'immigrant és un espai autogestionat format per i per a migrants. És un espai de trobada, reflexió i acció. Partint dels sabers "migrants" i exposant els propis cossos racializats, l'espai busca generar noves formes de resistència, apoderament i reivindicació de les persones migrants com a subjectes polítics.

Seminari amb Andrea Cavalletti i Marcello Tarì. La Base - Barcelona 3 - 4 de novembre 2016. Quina és la temporalitat justa de la revolució? És potser la d'estar atents al vaivé quotidià de la política clàssica, així com a les forces visibles que la determinen i orienten, anomenin-se capitalisme, sistema financer o globalització? Llavors, és estar atents a l'ahir i preparar el demà? O potser hem de situar-nos a una profunditat major, hem d'obrir el camp de l'horitzó per no quedar captius, a dins de l'esdevenir revolucionari, sota l'atracció fatal que exerceixen les estructures de poder modernes, govern, frontera, policia, etc., filles de la tramuntana interior que angoixa la civilització occidental, abocant-la de fracàs en fracàs fins al seu actual estat de zombi, de vida degradada que en la mort busca sobreviure's a si mateixa… destruint-ho tot al seu pas? És, aleshores, estar atents a l'abans-d'ahir i al passat demà? O, tal volta, trobar una zona de tensió entre ambdues que ens permeti obrir una esquerda per incrementar la nostra potència? Com fer coincidir revolta i revolució? Com destituir un horror la normalitat del qual ens embruixa? I com comprendre aquesta destitució? En el llenguatge ordinari la paraula destitució s'utilitza, per una banda, per assenyalar en sentit polític el procediment de remoció d'un sobirà, de la pèrdua del càrrec d'un cap d'Estat, tal com recentment ha ocorregut al Brasil, però, per altra banda, en un sentit més genèric, la paraula destitució assenyala l'operació de treure-li tot fonament a alguna cosa; per exemple quan es diu que «aquesta història ha estat destituïda de tot fonament». Quant a l'ús actual, tal com apareix a l'àmbit de cert pensament anomenat radical, més que dintre del context de la política clàssica cal orientar-se segons la segona concepció. Aquest és el sentit que adopta, als anys '90 Reiner Schürmann, quan escriu un llibre voluminós per fer la història tant dels principis hegemònics que han presidit la civilització occidental com de la seva destitució. Aquella que Schürmann anomena l'època an-àrquica, és en definitiva la nostra, l'època sense fonaments, la de la crisi de tot principi ordinador del món . En sentit polític entendrem la destitució com l'operació que priva de tot fonament –jurídic, ètic i fins i tot existencial– al poder vigent; i no, per tant, com la simple deposició d'un cap d'Estat. No fa massa temps que el concepte de «poder destituent» o «potència destituent» és present al nostre vocabulari polític. El que farem serà repassar la genealogia d'aquest concepte i situar-ho en la nostra actualitat. El terminus ante quem per al temps recent és el 2001, quan el Colectivo Situaciones va escriure un llibre sobre la revolta argentina d'aquell mateix any i va parlar d'una «insurrecció destituent». Després, passant pel Tronti, el 2005, Giorgio Agamben el 2013, arribem fins al Comità Invisible el 2015. Però, el vertader punt de partida d'una teoria de la destitució hem de datar-lo al segle passat, precisament a l'obra d'en Walter Benjamin, en particular l'assaig del 1921, Crítica de la violència. El que hem de comprendre ara és especialment la manera com es manifesta la potència destituent: en un gest? Un enunciat? Un lloc? O més aviat es tracta d'un temps particular? O, potser, d'una atmosfera?

En el capitalisme global, el desplaçament dels cossos a través de les fronteres respon a un dualisme asimètric. Un costat de la frontera actua com a mur de contenció,una fulla que talla territoris, cossos i gèneres. Amb una voluntat no tant d’impedir l'accés a les zones centrals del capital, com d’administrar la legalitat d'aquest pas i així bifurcar el flux migratori en ser i no ser. L'altre costat de la frontera adopta una interface elàstica que s'expandeix sense fi en l'espai de «l'altre», preservant la impermeabilitat de coneixements i identitats. La frontera ha deixat de ser un espai perifèric per esdevenir central. La seva implosió es manifesta en tot un seguit d'institucions, dispositius de seguretat i agències paral·leles que poblen les nostres ciutats, configurant una frontera interior en expansió. La lògica de la frontera es propaga a la totalitat de les estructures del poder polític i cognitiu. En aquest sentit podem parlar de les fronteres com a laboratoris d'un nou sistema totalitari. El que abans eren proclames pròpies de grups sectaris obertament racistes, ara passen a formar part del discurs governamental i mediàtic. El colonialisme també és un estat de l'ànima, basat en l'alteritat en permanent oposició. Sempre un "altre" a criticar, ocupar, conquistar... mai la contemplació amorosa, el diàleg de transformació per ser, ...ser sense frontera.

Les raons per les quals era impossible acceptar la independència d'Algèria.

Cròniques del pas de refugiats per Hongria, Croàcia i Sèrbia. Setembre del 2015. Els fluxos migratoris han estat una constant en tota la història de la humanitat. L'any 2014 gairebé 55 milions de persones van haver d'abandonar la seva llar degut a les guerres, les persecucions i les violacions dels Drets Humans. La xifra més elevada des de finals de la Segona Guerra Mundial (1). Segons l'informe 2015 CEAR(2), en els últims 15 anys han mort 22.500 persones en el Mediterrani durant el procés migratori. Davant d’aquestes estadístiques les anàlisis que s’imposen són esbiaixades i etnocèntriques que construeixen les persones migrants com a alteritats potencialment perilloses. En "Los Muros de Europa" parlem amb els diferents actors implicats a la zona fronterera entre Sèrbia i Croàcia, en l’èxode humà més gran que viu l’Europa de les últimes dècades. Èxode que evidencia les misèries de les grans organitzacions no governamentals, de les forces i cossos de seguretat dels països receptors i de l'Europa governamental racista i xenòfoba. 1 ACNUR 2 Comisiónn Española de Ayuda al Refugiado

Moi, un Noir. Reloaded, és una actualització lliure de la pel·lícula que antropòleg francès Jean Rouch va realitzar el 1957. Mentre que l’original estava destinada a satisfer la curiositat de la mirada occidental cap a l'alteritat des de la seguretat de la distància fílmica, Reloaded minimitza les diferències culturals i evita l'exòtic. Sota aquestes premisses, la pel·lícula se submergeix en la vida quotidiana dels personatges i en les seves reflexions sobre les seves experiències com a subjectes immigrants, negres i musulmans a l'Europa actual.

En un intent d'aconseguir una vida millor, centenars de nens marroquins es colen a Melilla, un petit enclavament espanyol al nord del Marroc. Aquest projecte documenta la vida d'un grup de menors atrapats en aquesta porció espanyola d'Àfrica, que enlluernats per un fals sentit de prosperitat, intenten saltar diàriament dins d’ un dels molts vaixells que els portaran a la península i, amb sort, a aconseguir el seu somni europeu.

El cicle De l'imaginat al tangible, proposa presentar idees abstractes que ens ajudin a reflexionar sobre la realitat on vivim, immediata, concreta i material. Toni Serra, codirector dels Arxius 'OVNI,presenta diferents peces de les més de 2000 que aquest arxiu audiovisual ha reunit al llarg de 21 anys, oferint-nos una visió incòmode del segle on vivim, però també els somnis i desitjos d'unes societats que no es veuen reflectides en l'imaginari dels mitjans corporatius. Museu de Cultures del Món 4 d'octubre de 2016.

Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud és un treball de recerca realitzat per la productora Metromuster, responsable també del documental Ciutat Morta, per encàrrec de l'Observatori DESC, amb qui ha col·laborat estretament en les tasques de recerca. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori.