He arribat a la conclusió que hi ha un diable solt...

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

El cel crema! Retrat de Germán.

El documental recull testimonis que posen en qüestió la versió oficial transmesa per la majoria de mitjans de comunicació espanyols respecte a l'operació israeliana Plom Fos, operació que va costar la vida de més de 1.400 palestins i que en va deixar 5.000 més de ferits, la majoria d'ells no combatents. Segons aquesta versió, Israel s'estava "defensant" del llançament de cohets Qasam per part de Hamas, en destruir mitjjançant bombardejos massius la "infrastructura" d'aquest grup "terrorista". En realitat, tant els bombardejos com l'ofensiva terrestre de l'exèrcit israelià anaven dirigits contra la població civil de la Franja, com ha demostrat recentment l'informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de la ONU.

TV performances: política internacional, memòria, economia.