Imatges ambientals d'orquídies obrint-se, plantes brotant, núvols i aigua superposades sobre imatges de la matança del camp de refugiats de Sabra i Chatila el 1982 al Líban, amb la veu d'Abdel Majid Fadl Ali Hassan (un refugiat de 1948 que viu al Camp de Bourg El Harajneh) contant la història de la destrucció de la seva casa a Palestina.

Aquest vídeo tracta els temes del nacionalisme i la nació estat, les polaritats temporals, l'alienació, el rebuig i la construcció de les identitats polítiques, l'etnofeixisme, el cos com a objecte i metàfora, els agents, els monstres i el que és abjecte, les afinitats subjectives i les confiances objectives. El material es va filmar mentre el seu autor abandonava casa seva, arribava a Nova York i Viena i a continuació es desplaçava a través de l'antiga Iugoslàvia (amb parades de Ljubljiana, Zagreb, Sarajevo, Belgrad i Sofia), poc després dels bombardeigs de l'OTAN. Els subjectes que conversen procedeixen d'una gran varietat de contextos: emigrants, refugiats, sol·licitants d'asil, residents (permanents i provisionals), estudiants, treballadors i productors culturals. Tots ells expliquen la seva experiència, situen llocs, canvis i esdeveniments, i s'hi teoritzen i expliquen els temes en joc i la imagineria ambiental associada, amb la qual cosa es constitueixen històries específiques de situacions i situacions d'històries en la intersecció de les cultures en aquest(s) lloc(s) i moment(s) concret(s).

Soraida es una dona palestina que viu a Ramallah, als territoris ocupats. Al vídeo veiem la seva lluita diària per conservar la seva humanitat enmig de l'opressió al seu barri on totes les dones duen el vel, els homes no acostumen a recitar buides consignes polítiques , i els joves no tenen bombes lligades al seu cos. La vida continua malgrat els tocs de queda, i els punts d control que els empresona en una gàbia sense reixes. A través de les seves activitats diàries descobrim el pitjor aspecte de viure en un estat de setge: la pèrdua de control sobre la pròpia vida. Soraida ens fa partíceps de les seves reflexions sobre la vida a Palestina i el seu refús a l'odi i la violència.

Un reportatge personal, que es centra en accions concretes per part d'israelians, palestins i activistes internacionals, que treballen junts contra els plans actuals de desplaçar els palestins i limitar els seus moviments.

Aquesta obra lírica basada en un poema de Nadia Habib és una crida a l'esperança i en contra de la desesperació. Ens recorda que els israelians i els palestins treballen colze a colze i pateixen les seves pèrdues, mes enllà de la política de l'ocupació.