Bon aniversari al Front Nacional! Durant molt de temps, animat per la necessitat d’establir un diàleg al voltant de la guerra d’Algèria, René Vautier va enregistrar els testimonis d’independentistes algerians, de cridats i reservistes francesos, de generals de l’exèrcit francès, d’historiadors... Així, Mohamed Moulay, Ali Rouchaï, Mohamed Loulli, Germaine Tillion, Paul Teitgen, Pierre Vidal-Naquet, el coronel Antoine Argoud, el general de Bollardière o el general Jacques Massu, entre d’altres, van oferir el seu testimoni davant la càmera de Vautier. Un documental que va estar inèdit durant molt de temps i que recorda d’on ve el Front Nacional, que va canviar de nom i va adquirir certa respectabilitat després del lideratge de Jean-Marie Le Pen. Avís: la pel·lícula és una còpia recuperada. La qualitat tècnica està degradada, però això només és un detall... L’home de les mans ensangonades (per René Vautier) Em vaig embarcar en una feina d’història: enregistrar en cintes de vídeo les “memòries” de testimonis de la guerra d’Algèria, per tal que algun dia joves estudiants de França i d’Algèria poguessin escriure junts, en imatges, una història comuna de les relacions entre ambdós pobles. Em van parlar d’un home, a Saint-Eugène, que tot i haver estat torturat, tenia dificultats per fer valer els seus drets a pensió perquè mai havia estat membre del FLN. Vaig anar a entrevistar-lo una mica per casualitat: em va explicar les seves tortures i com, entre sessions de “gégène” (tortura elèctrica) i “banyera” (tortura per immersió), els seus torturadors li havien enfonsat els polzes a les òrbites: “com si volguessin fer-li sortir els ulls”. Després vaig fer el que sempre feia: mostrar-li una sèrie de fotos d’oficials paracaigudistes, per preguntar-li si reconeixia els seus torturadors. Amb molta dignitat, em va respondre que ja no podia veure... però va afegir: “Tinc un paper del senyor alcalde (l’alcalde d’Alguer en aquella època era Jacques Chevalier, exministre de Defensa de Mendès-France) on hi ha escrit el nom del tinent dels paracaigudistes.” Va ser així com vaig veure que el nom que ell no podia llegir —s’havia quedat cec a causa de les tortures— era el del tinent Le Pen. Vaig fer autenticar la signatura de Jacques Chevalier per membres de la seva família i persones que havien treballat amb ell; vaig verificar en documents de l’època —no hi havia dubte. Sembla que hi ha una llei que prohibeix a França utilitzar testimonis sobre atrocitats comeses durant la guerra d’Algèria. No siguem ridículs: es sospita que els austríacs han posat al capdavant de la seva república un home acusat d’haver “encobert” tortures, i caldria amagar als francesos documents que el món sencer es delectarà en plena campanya presidencial? Perquè cap llei no pot impedir que el món sencer —excepte França!— sàpiga que tindrem un candidat no només amb discursos delirants, sinó amb les mans ensangonades. Aquest article va ser publicat a L’Humanité el 29 de setembre de 1987.

Entrevista amb l’historiador Jacques Choukroun (complement del DVD René Vautier a Algèria) sobre el paper de l’Algèria independent a l’Àfrica dels anys 60, així com sobre la figura de René Vautier a l’Algèria postindependent, “l’altaveu dels pobles en lluita”, com l’anomenava el cineasta bretó de la càmera vermella. S’hi tracten temes com: els Acords de Bandung, el diari històric Révolution Africaine, el panafricanisme, la figura de Bouteflika i el cop d’estat de 1965.

La història d’Algèria des d’abans del 1830 fins al 8 de maig de 1945. A contracorrent de totes les idees preconcebudes, la pel·lícula mostra la realitat d’un país que, abans de la colonització, havia assolit un nivell de desenvolupament comparable al de molts països europeus. També revela les realitats ocultes de la pràctica colonial. Finalitza amb la massacre del 8 de maig de 1945 a Sétif, preludi de la insurrecció del novembre de 1954. Amb la participació de l’escriptor Kateb Yacine. En aquest documental realitzat per a la Ràdio Televisió Algeriana l’any 1985, René Vautier repassa la història colonial, reconstruint la història d’Algèria a través de gravats, dibuixos i pintures del període precolonial, comentats per nombroses entrevistes. La pel·lícula conté molt material d’arxiu i un extracte del film de René Vautier La Folle de Toujane, en què Gilles Servat, mestre, conversa amb els seus alumnes.

Frontline és un documental de René Vautier sobre l'apartheid a Sud-àfrica, realitzat en un moment en què gairebé no existien pel·lícules sobre aquest tema. Prohibit durant vint anys a França, el film ofereix un testimoni històric únic i contundent. A través d'entrevistes, imatges d'arxiu i comentaris crítics, Vautier denuncia la brutalitat del règim sud-africà i el silenci còmplice de potències com els Estats Units, França i el Regne Unit. Figures com Oliver Tambo i Miriam Makeba donen veu a la resistència. El film va ser concebut no com una obra artística, sinó com una eina pedagògica i de lluita política, cosa que reflecteix el compromís incansable de Vautier amb totes les lluites contra l'opressió.

A Guerre aux images en Algérie (Guerra a les imatges a Algèria), René Vautier torna a les imatges de Algérie en flammes (Algèria en flames), filmades al costat dels combatents algerians als maquis de l’ALN, a finals de 1956 i durant el 1957. Aquestes imatges de guerra, preses a la regió dels Aurès-Nementchas, havien de servir com a base per a un diàleg entre francesos i algerians per la pau a Algèria. Mostren l’existència d’una organització armada propera al poble. A Guerre aux images en Algérie, René Vautier il·lumina, l’any 1985, el context i les condicions —de vegades dramàtiques— en què es va realitzar aquella pel·lícula.

Filmada per Bruno Muel, La Caravelle recull el testimoni d’una mestra francesa que dóna classes en un orfenat de Tunísia i relata els records traumàtics d’un dels seus joves alumnes algerians.

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.

Aquest curtmetratge, extret de la pel·lícula La Folle de Toujane, posa en primer pla un fet polític gairebé independent de la seva història. René Vautier interpreta un director-productor “compromès”, que acaba de presenciar com la policia apallissa brutalment un “àrab” al carrer, just davant del bar on està dinant. L’escena el commociona; no reacciona en el moment, però es promet a si mateix fer algun dia una pel·lícula sobre el que ha vist. Aquesta escena, que remet a les massacres d’algerians a París (17 d’octubre de 1961), simbolitza de manera especialment colpidora la importació de l’esperit criminal que animava la intervenció de l’exèrcit francès a Algèria. Ens recorda la realitat d’una violència extrema, encara present en la memòria col·lectiva i que, tanmateix, mai no ha estat assumida per una França que continua negant la seva responsabilitat. Una denúncia a l’autocensura dels cineastes francesos dels anys 60 i 70 davant la realitat del racisme d’Estat.

Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.