Aquest curtmetratge, extret de la pel·lícula La Folle de Toujane, posa en primer pla un fet polític gairebé independent de la seva història. René Vautier interpreta un director-productor “compromès”, que acaba de presenciar com la policia apallissa brutalment un “àrab” al carrer, just davant del bar on està dinant. L’escena el commociona; no reacciona en el moment, però es promet a si mateix fer algun dia una pel·lícula sobre el que ha vist. Aquesta escena, que remet a les massacres d’algerians a París (17 d’octubre de 1961), simbolitza de manera especialment colpidora la importació de l’esperit criminal que animava la intervenció de l’exèrcit francès a Algèria. Ens recorda la realitat d’una violència extrema, encara present en la memòria col·lectiva i que, tanmateix, mai no ha estat assumida per una França que continua negant la seva responsabilitat. Una denúncia a l’autocensura dels cineastes francesos dels anys 60 i 70 davant la realitat del racisme d’Estat.

La Llei del Silenci, documental de final d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, interroga la Llei d’Amnistia de 1963 i les conseqüències que aquesta va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes realitzades el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que reutilitza seqüències que ell mateix havia rodat quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre altres coses, que l’Amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del delicte mateix.

Filmada per Bruno Muel, La Caravelle recull el testimoni d’una mestra francesa que dóna classes en un orfenat de Tunísia i relata els records traumàtics d’un dels seus joves alumnes algerians.

Al març de 2006, el moviment contra la guerra Code Pink va convidar vuit dones –metgesses, enginyeres, professores i periodistes– a viatjar als EUA per parlar sobre les seves experiències durant la invasió i l'ocupació nord-americana. Dues d'elles havien perdut les seves famílies senceres a mans de l'exèrcit nordamericà i els EUA els va negar el visat perquè no tenien suficient familiars per garantir el seu retorn a Iraq. Les sis dones que ho aconseguiren van viatjar per separat per desenes de ciutats amb grups comunitaris, parròquies, veterans i les famílies de soldats en actiu.