"un pot veure el vol de l'ocell, mirar-ho per observar-ho o sentir que vola amb ell. Això és contemplar, convertir-se en l'altre". Hafiz. La contemplació a pesar (o gràcies a) la seva aparent tranquil·litat és el trance que més radicalment dissol, allibera al subjecte. En la contemplació l'altre va calant en nosaltres com una suau pluja... de sobte sense adonar-nos comencem a veure ... el món no està fora i res és inert ... les imatges apareixen i desapareixen sobre el silenci del que no té nom, ni forma ... com en un parpelleig que no és el dels nostres ulls ... potser llavors el mestre interior es mostri en la seva intimitat ... se'l reconeix perquè tot el sec reverdeix..a partir d'aquí sabrem que el cel pot ser també de pedra i els peus caminar pels núvols i ...Però sobretot no l'anomenis ... Doncs desapareixerà.

“Viatger que viatges sense més equipatge que la imaginació”.

"Aquells que van pel camí del cor mostren les seves ferides...". Farid Ud-Din Attar. S.XI. Persia. Cd rom_interactiu. Zayd Ibn Dawra 2000 Marrakesh. Col.laboracions: Zoubida el Bouzidi. IDEP.

Entrevista amb Houria Bouteldja.

Existeix un fons anarquista inherent a l’islam que mereix ser posat en primer pla. Des de la cosmologia corànica, es diu que l’ésser humà en estat de naturalesa és un ‘esclau (o servent) d’Al-lâh’, de la mateixa manera que el gira-sol és esclau del sol, ja que s’hi troba vinculat d’una manera orgànica. El concepte de la submissió a la Realitat Única (al- islam) no es tradueix en submissió a una institució humana, sinó tot el contrari: condueix al rebuig de tota coacció exterior com a contrària a la naturalesa de les coses. El musulmà rebutja les limitacions que el mercat i la institucionalització de la vida imposa a la seva llibertat, com a espai interior en el qual la intimitat amb la Creació es fa possible. La llibertat que reconeix el musulmà no és la llibertat política sota la tutela de l’Estat, sinó un estat/espai interior que ens capacita per rebutjar el món de les representacions, rebutjar la ficció del poder amb què alguns es revesteixen. Això es basa en la idea que l’ésser humà és en essència noble, que el seu estat de naturalesa (fitrah) és superior al seu estat de cultura. Diu Ibn Khaldun: “L’ordre polític i educatiu és contrari a la força de l’ànima, perquè encarna una instància de control exterior.” En aquest punt, s’entén que s’hagi qualificat l’islam com un ‘anarquisme místic’. Abdennur Prado és escriptor, president de la Junta Islàmica Catalana i codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.